Al seu bloc Generó no explica quan es va produir aquest viatge però al programa l’Hora de la Veritat d’EL 9 FM ha dit que fa dies que s’estava treballant en l’opció que Anna Gabriel busqués un país europeu on no hi hagi el delicte de rebel·lió en el seu codi penal. Feia dies que Gabriel estava “desapareguda”. El viatge es va fer amb cotxe, amb els mòbils desconnectats i només fent una parada. Aquest és el relat que del viatge Generó al seu bloc.
”
Són les 5h del matí i sona el despertador. A diferència d’altres dies no el paro tres cops, no em relligo entre els llençols. Just el temps per una dutxa i agafar ràpidament el cotxe. Surto de l’Esquirol direcció Girona on m’espera en Benet. M’he perdut, estic al mig de camins de terra tot mirant el mòbil i buscant el punt de partida, la tecnologia m’ha jugat una mala passada, el GPS em porta finalment a lloc. Deixo el mòbil, no el tornaré a tenir fins la tornada. Enfilem cap al nord sense haver vist sortir el sol. La sensació és estranya. Els carrers, els llums i el silenci d’aquelles hores són iguals a un poblet del Collsacabra que a la capital gironina. Arrenquem, de nou, el cotxe.
És un dia fred d’hivern i ens imaginem una conversa fictícia. On podríem anar… A escalar? A les muntanyes nevades dels Alps? Riem. Un dels dos no acaba de fer pinta d’excursionista, potser si d’escalador veterà comento entre riures i alhora silencis. Sí, estem fent camí per veure l’Anna, direcció Suïssa.
Sis hores de viatge compartit i només una petita parada per fer un cafè. Perpinyà, Montpellier, Avignon, Valence, Chambéry, Annecy i finalment Ginebra. Més de 700 quilòmetres després de tancar la porta de casa arribem i comencem a experimentar aquell sentiment d’enyorança com més a prop estem de l’Anna. Les experiències compartides són moltes però cap com aquesta, l’exili no és dolç, és a voltes solitari i a voltes col·lectiu, és un viatge d’esperança i un retorn amarg. Un anar i venir de sentiments, de dubtes i de rellotges que corren massa quan estàs a prop o que giren molt lents quan marxes.
No podem normalitzar l’exili. L’exili és, sobretot, força de voluntat i rebel·lia, i també és amor a la vida, una vida que hem decidit que només val la pena viure-la lluitant. La història recent de la dissidència a l’estat espanyol està plena d’exiliades, de lluitadores. La repressió és tant gran que no podem regalar ni un sol dia de les nostres vides a un estat sense escrúpols i sense justícia.
Aquest paràgraf del llibre “August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra” (David Fernàndez i Anna Gabriel) podria resumir moltes hores del viatge i de les converses d’aquell dia:
August Gil Matamala –“no deixar-se enxampar mai”, com a consigna- mai no va ser detingut: “És per on han passat la majoria de militants, però jo me’n vaig salvar; i no sé si n’he d’estar orgullós o no. Em van venir a buscar unes quantes vegades i no m’hi van trobar: o havia tocat el dos, o no era on havia de ser. Sort, virtut? No ho sé pas”. El que sí que sap, i no ho pot oblidar, des de la barrera de la defensa legal, són els centenars de detinguts, assistits, i les visites inacabables a les presons: els rostres dels qui havien estat torturats.
Però, com estarà l’Anna? Portem masses dies sense compartir espai, moments i paraules. Obrim la porta. És ella. Somriu, com sempre. Com sempre. I ens abracem.
Al teu costat sempre Anna, i com diries tu: sense fissures.”
{{ comment.text }}