Ens trobem de bon matí en un hostal de Tona. La televisió i els clients no parlen d’altra cosa que l’apagada. Gunter Demnig va arribar dilluns al vespre a les fosques d’Alemanya i ni va poder trucar a casa per dir que havia anat bé. Aviat farà 80 anys. Als viatges l’acompanya un col·lega de Berlín. Es desplacen en furgoneta i ho porten tot a sobre: les Stolpersteine, la gaveta, el ciment i l’aigua. En aquesta ocasió els espera un tour d’una setmana i 6.000 quilòmetres. El projecte va arrencar el 1992 i, des de llavors, no ha parat de produir artesanalment aquests memorials, peces que l’han fet un artista mundialment conegut. Aquesta és la quarta vegada que trepitja Catalunya, però la primera a Osona. Acaba d’actualitzar les dades de la seva peculiar marató: arreu del món hi ha posades 117.500 llambordes, a 31 països diferents, que homenatgen les persones deportades als camps nazis.Demnig no és de protocols ni escaletes. Tampoc és procliu a les entrevistes. Té clara la missió i com executar-la. Arriba als llocs, posa la llamborda i se’n va. Dimarts a Tona, potser per la presència de la vídua de Marcelino Beguería, de la família i dels alumnes de primer de Batxillerat que han treballat el projecte, se’l nota còmode, i no té la pressa habitual per prosseguir l’agenda que ell mateix s’imposa.
Com explicaria l’èxit de les Stolpersteine, per a qui no ho hagi seguit?
La veritat és que realment no ho sé. Mai vaig pensar que això es faria tan gran. De fet, era només una idea, com moltes de les que tenim els artistes. No creia que s’arribés a fer realitat. Vaig pensar que podia començar amb una cosa ben petita i va ser difícil, l’arrencada… Fa poc vam posar al dia les dades i resulta que ja n’hi ha 117.500 a 31 països del món. Demà aniré a Andorra per primera vegada, a posar vuit llambordes.
Als anys 80, i vinculades a la memòria democràtica, havia fet algunes accions performatives amb un llenguatge molt original, com Scent Marks Kassel-Paris o bé Trail of Blood. No ha pensat de reprendre altres projectes?
Les Stolpersteine han esdevingut tota la meva vida i m’han ocupat plenament des dels 90. No disposo de temps per a res més. L’any passat vaig estar 270 dies fora de casa, voltant. No és bo per a la vida en família. Aviat en farà 35 anys i la meva dona em diu que he d’abaixar el ritme, però les peticions segueixen i segueixen. Amb els milions de víctimes que va haver-hi, serà sempre un projecte inacabat. Pel que fa a Europa, però, voldríem acabar el cicle el març de l’any que ve. Encara m’agradaria poder posar-ne a les víctimes de Noruega, on hi ha entrebancs polítics.
Les reaccions del públic i les discussions que es generen formen part també de l’obra d’art, diu. Percep contextos de recepció diferents segons el país?
En bona part la reacció és força la mateixa arreu, per la presència dels familiars, i perquè les emocions tenen components universals. La majoria de víctimes no comptem amb tombes ni làpides, i sempre m’ha acompanyat una sentència del Talmud que diu “una persona només és oblidada quan el seu nom és oblidat”. Vaig, doncs, a retornar els noms a les famílies.
Creu que a Catalunya hi ha una especial sensibilitat pels deportats als camps nazis?
Sí, sens dubte. Em fa il·lusió venir a Catalunya perquè qui hi va començar a escampar el projecte van ser uns estudiants de la Universitat de Barcelona que es van fer ressò de les Stolpersteine. És important percebre l’interès dels joves, com avui aquí a Tona. A Catalunya hi ha molta sensibilitat i no donem l’abast. Des del Memorial Democràtic sempre ens apressen perquè lliurem més llambordes.
Com seguint un ritual, quan posa les Stolpersteine s’agenolla i es prostra. Hi ha, en la seva biografia, algun aspecte que permeti interpretar l’acció artística com una mena d’expiació?
Bé, aquesta és l’altra raó per la qual tinc una relació especial amb l’Estat espanyol. Amb el meu pare no ens aveníem i, durant anys, gairebé ni ens parlàvem: va ser pilot de la Legió Cóndor i mai no va voler dir ni una paraula de la Guerra Civil. Sense aquesta ajuda, potser Franco s’hauria hagut de quedar a l’Àfrica. Aquest fet, els familiars de les víctimes i els joves –que volen saber com va ser possible allò– és el que m’ha mogut. És amb ells que hem d’assegurar que mai torni a passar.
