Des del juny de l’any passat, Lluís Llach (Girona, 1948) presideix l’Assemblea Nacional Catalana. Reconeix que ni l’independentisme en conjunt ni l’entitat en particular no passen pel millor moment, però també creu que hi ha una base sòlida. Fa 10 anys que el cantautor, retirat dels escenaris, va passar al primer pla polític com a diputat de Junts pel Sí. Després ha estat impulsor del Debat Constituent i també membre del Consell de la República.
Una mica més de mig any presidint l’ANC i molts quilòmetres recorreguts pel país. Li ha pogut prendre el pols a l’independentisme. Passa el seu pitjor moment des de 2010?
L’independentisme està en hora baixes, però després de dir això s’ha de concretar en quin aspecte ho està. Com ha dit, no deixo de donar voltes pel país fent trobades i conferències… i prèdiques. No d’ara, sinó de fa anys. I no he trobat mai ningú que fos independentista i m’hagi dit que ha deixat de ser-ho. Ningú, mai. Indignats, decebuts, emprenyats o abstencionistes sí, però com a independentistes.
A les enquestes, es detecta una baixada…
Però surt un 40% d’independentistes. Ara, en ple desànim, hi ha aquest 40% que es mantenen ferms. En canvi, en l’aspecte institucional o polític, el moviment està fotut. I no només els partits, sinó les entitats, que també hem notat el reflux que hi ha hagut des de l’any 2019 cap aquí. He volgut saber l’evolució de l’ANC, m’he endinsat en els números i fins al 2019 creixíem. A partir d’aquesta data, no. Atenció, que és important: a partir de la divisió entre els partits polítics, de canvis d’estratègia que han estat molt evidents… És curiós, perquè són anys –fins l’agost de 2024– en què la institució màxima del país està governada per l’independentisme, però la gent cada vegada més decebuda.
Vol dir que els podran tornar a mobilitzar, o són persones que en el seu moment es van comprometre i pensen que ja van fer tot el que era a la seva mà?
Depèn del quin sigui el seu grau d’entusiasme, o de força, per intentar salvar el que ens queda. I a veure si m’explico millor. Que tinguem el senyor Salvador Illa com a president de la Generalitat és un revés. Un espanyolista de cor i de convicció, que quan ningú dels socialistes anava a les manifestacions de la societat civil d’ultradreta d’aquest país, ell hi anava sol. Què ens ha d’ensenyar això? Perquè del que ha passat en aquests últims anys alguna cosa n’hem d’aprendre. I el primer que vull afirmar és que ser abstencionista no només és un dret, sinó que és un dret democràtic i de llibertat absoluta. Però així com en un altre país les conseqüències poden ser més, diguem-ne, manejables, a Catalunya l’abstencionisme ha porat al predomini de les forces espanyolistes al Parlament. Això afebleix les altres forces, les que malgrat tot es diuen independentistes.
Són les primeres perjudicades per l’abstencionisme.
Per això l’abstenció hauria de ser un bon avís per als partits. Que Junts, Esquerra o la CUP tinguin menys vots és que… família, ens heu deixat les institucions molt malparades! Són set anys de govern independentista en què les estructures nacionals que tenim s’han afeblit més que mai: la llengua, la sanitat, l’educació, el transport públic… És a dir, l’abstenció té raó de ser, el que potser no en té tanta són els resultats.
Els principals partits negocien a Madrid: el Fons de Liquiditat Autonòmica, la regulació de la immigració… Des del punt de vista de l’ANC, competeixen per veure qui negocia millor amb el govern d’Espanya?
El que no es pot fer de cap de les maneres és tornar a l’autonomisme de peix al cove quan no hi ha ni peix ni cove, i quan l’Estat ja ens ha demostrat que sempre que ens dona una cosa és per posar-hi de seguida l’ensurt al darrere. Demostracions? Rodalies sense recursos perquè vagin bé, finançament singular amb un percentatge de condonació menor que Madrid o Andalusia… Allò que s’aconsegueixi per fer més possible la independència, benvingut sigui, però la rendició, la manera d’actuar autonomista i depenent d’un Estat que sap on ens pot fer mal, com a jugada política és magistral… per a Madrid! Els partits no actuen perquè es pugui recuperar l’independentisme.
Hi ha un nou actor polític al Parlament, que és Aliança Catalana (AC). Quina és l’actitud actual de l’ANC cap a aquesta formació?
Ho tenim molt clar. És una obligació estatutària, a més: a l’ANC s’ha admès tot militant independentista que sigui capaç d’entrar, treure’s el barret del partit on està i disciplinar-se amb els nostres estatuts i full de ruta. Tothom que faci això és benvingut, i la gent d’Aliança, també. Ara bé, si s’entra a l’ANC per intentar influenciar-la des del partidisme, no. Després hi ha una altra qüestió delicada: els nostres estatuts prohibeixen tot allò que representi una discriminació per ètnia, per procedència i altres motius. Amb això hem de ser vigilants: si ve gent d’AC, ha de ser capaç de no caure en aquests suposats comportaments feixistes. És que quan els veus tan contents quan guanya l’AFD o Giorgia Meloni, els nets dels que bombardejaven Catalunya per la Guerra Civil…
I la unitat interna de l’ANC com està? No fa gaire dies, vostè i Josep Costa, que va ser candidat a la presidència i ara membre del Secretariat Nacional, van tenir unes discrepàncies públiques.
Unitat interna, en aquests moments no n’hi ha. És públic i notori. Jo mateix soc el cinquè president, i el que li ha costat més de ser-ho, cosa que tampoc m’avergonyeix perquè vol dir que hi havia alternatives. Però sí, hi ha una divisió efectiva: entre un terç i una mica més i la resta del secretariat, la concepció que tenim de l’ANC és diferent.
Quins són els aspectes en què difereixen?
Un és l’anomenada llista cívica. Els que representem actualment la majoria del pensament de l’ANC som fidels a uns estatuts que diuen que no s’ha de convertir mai en una opció electoral. I som obedients a la voluntat assembleària que va dir que no a aquesta possibilitat. Vam guanyar, amb una majoria àmplia per estar tranquils. Però en això no baixarem del burro, ho sento. Aquest sector ha trobat una persona crítica amb l’actual secretariat, que és en Josep Costa [ exvicepresident del Parlament]. Ell no ha dit mai que estigui d’acord amb la llista cívica, però sí que és contrari a la nostra manera d’entendre l’entitat.
I en essència, quina és aquesta idea bàsica vostra?
Que a l’Assemblea mana l’assemblea.
No presidencialista, podríem dir?
No gens, però gens, gens. I quan a vegades m’acusen de no ser presidencialista, dic: és que ho ha de ser, una asssemblea? Jo puc orientar, puc vehicular la voluntat de l’assemblea… però el que no faré i no faig mai, ni tan sols en el comitè permanent, és imposar. L’assemblea ha d’anar de baix a dalt, i de dalt a baix també però només quan calgui! Les territorials s’han d’autoorganitzar, i nosaltres ja les ajudarem. L’ANC només tornarà a ser una eina útil al país si aquestes territorials s’adonen que elles són l’ANC. Les territorials, i també les sectorials, a més d’una comissió que hem creat que es diu d’estructures de país. La lluita contra l’Estat espanyol requerirà eines més complexes que en l’anterior embat, i la gent més especialitzada de cada sectorial de l’ANC haurien de col·laborar a treballar aquestes estructures de país, des de comunicacions a control del territori i altres. Si volem la independència necessitem una nació forta.
Aquest nou embat del qual parla el seu full de ruta el fixa per a l’any 2028. No és un excés d’optimisme?
Sí, però ho diem així perquè ho hem estudiat molt. Si els partits polítics es posessin a la via, seria possible. Esquerra s’ha de veure què faran en el congrés que tenen d’aquí a pocs dies. A la CUP, diria que hi ha un cert canvi i si es podia definir abans com a esquerra independentista ara seria més independentista d’esquerra. I perdó perquè ho dic així, amb un punt de sornegueria empordanesa… perquè és evident que sense tenir les eines per fer-ho, l’Estat mai no ens permetrà fer res socialment important. Mai. Quan la CUP vulgui governar per als treballadors, si no som independents no ho podrà fer. I de la mateixa manera, si Junts vol governar per als emprenedors del país –no els de l’IBEX– Espanya no els ho deixarà fer. Parlem amb els partits, amb tots (que encara estan en el reflux de l’1 d’Octubre de 2017) però el que ens interessa sobretot és la gent independentista. L’única organització independentista que vol la independència, que no té problemes ideològics i que integra gent de tota mena és l’Assemblea.
La situació de la llengua ha alertat a tothom. Des de l’Assemblea què consideren prioritari per revertir-la i què creuen que s’hi pot fer?
Llengua vol dir nació. Som nació, entre altres motius, perquè tenim una llengua que ens cohesiona. Qualsevol afebliment de la llengua que es faci des de les institucions l’hem de combatre. Amb els vots, amb les manifestacions… Però cadascú de nosaltres també hem de ser actors en aquesta pel·lícula. Mantenir el català, i també denunciar. Oh, és que si denunciem que al restaurant no ens han atès en català s’emprenyaran! Si, i nosaltres… que no ho estem, d’emprenyats, quan ens treuen un dret cívic i democràtic, reconegut fins a la merdeta d’Estatut que tenim? Però fixem-nos a nivell de Països Catalans. Mai al País Valencià no hi havia hagut un renaixement activista al carrer com el d’ara, i a les Balears, igual. Ara ens hem de posar forts. Si diem allò que “jo em quedo a casa, i ja m’avisareu”, l’Estat entrarà i ens destrossarà. Però si ens posem en lluita els que ho sentim, guanyem. L’ANC en aquest cas col·laborarà amb els que són la punta de llança en el tema de la llengua, al costat de l’Òmnium, la Plataforma per la Llengua o la CAL.
