El matí del divendres 14 de gener de 1994 els operaris de Dragados que feien les obres del túnel de Collabós, el més llarg del futur eix viari que havia d’unir el Ripollès i la Garrotxa, van obrir una escletxa per posar en contacte els dos fronts d’una infraestructura que va costar 5.311 milions de pessetes, gairebé 32 milions d’euros. La sorpresa va ser minúscula. De fet hi havia tres centenars de persones, entre els quals polítics de la Generalitat, patums locals i fins i tot el governador civil, esperant el moment, amb cava en fresc per brindar. La variant de la C-151 (actualment N-260) permetria evitar les corbes infinites de la carretera de Vallfogona (N-260a), la collada de Santigosa (GI-521) o la collada de Capsacosta (C-153a), tres opcions que els ripollesos s’havien fet seves després de recórrer-les fins a l’avorriment per motiu de feina, família o oci. El túnel de Collabós, amb 1.848 metres de llargada, era el principal d’un nou tram entre Sant Joan de les Abadesses i la Vall de Bianya, completat pel de Mestre Esteve, el de Calçada Romana i el de Torrent Mitjà, molt més discrets quant a dimensions.
Deu mesos més tard, aquest dilluns va fer just 25 anys, el president Jordi Pujol no es va perdre la inauguració. L’equilibri territorial que a partir d’aleshores va permetre apropar el Ripollès i la Garrotxa però que segueix separant-nos del Berguedà va ser posat sobre la taula durant els parlaments de rigor, accentuant també que tots som “ciutadans de primera categoria” i fent càlculs horaris de proximitat entre Ripoll i Olot que encara avui només es podrien complir transgredint totes les normatives de trànsit. On els números van estar més reeixits va ser en la previsió de vehicles que utilitzarien diàriament els túnels. Els 3.500 que es calculaven han tingut versemblança. Les darreres dades de què disposa la Generalitat de Catalunya els xifra al voltant de 4.000 diaris, dels quals 3.700 són lleugers i la resta pesants.
La construcció del túnel de Collabós va provocar diverses polèmiques toponímiques. Des de la Garrotxa, l’Ajuntament de la Vall de Bianya pretenia que portés el nom de Capsacosta, tot i que un informe de l’Institut d’Estudis Catalans i la Societat Catalana de Geografia van determinar que el que més s’ajustava a la seva localització era el de Collabós. Tant l’Ajuntament de la Vall de Bianya com el de Sant Joan van aprovar dictàmens per demanar que el túnel portés el nom de tots dos municipis. La demanda salomònica no va prosperar. Tampoc va agradar la col·locació d’un cartell a la sortida del túnel que indicava Vall de Camprodon i en petit el nom de la comarca. Sant Joan va obligar a canviar-lo de lloc. Van situar-lo a l’entrada de Sant Pau de Segúries, d’on l’alcalde de l’època, Bartomeu Sau, també va fer retirar-lo perquè el municipi no pertanyia aleshores a la Mancomunitat de la Vall de Camprodon.
Un cop enllestida l’obra va haver-hi discrepàncies respecte a la urgència de la seva inauguració, liderada sobretot pel PSC a totes dues comarques. Els dirigents del Baix Ripollès tenien més pressa, i els de Sant Joan i Vall de Camprodon no tanta. S’argumentava que la infraestructura evidenciaria que el camí més ràpid per arribar a Barcelona des de la Garrotxa era pel Ripollès en direcció a Osona. Durant les obres ja hi havia hagut altres danys col·laterals com ara l’afectació d’un pou que subministrava aigua a quinze masies de Sant Joan de les Abadesses. Els talls d’aigua van obligar a posar en funcionament un altre pou des d’on es va bombar aigua tant per l’ús domèstic com per l’agrícola i ramader.
L’efervescent alegria per l’obertura del nou vial va afavorir que veïns de totes dues comarques creessin l’Associació d’Amics del Túnel, entitat integrada sobretot per gent jove de la Garrotxa i la Vall de Camprodon, que va tenir més empenta inicial que no pas perseverança. Paral·lelament va haver-hi restauradors que van aprofitar la conjuntura per integrar-ne detalls a la seva carta. L’Hotel Solana del Ter de Ripoll va crear un plat format per tres túnels, amb truites de riu, gambes, bolets de temporada, carn, verdures, col, mongetes de la Garrotxa i samfaina. A La Teuleria van etiquetar un cava amb el nom de Capsacosta. Gràcies a part de l’1% de finançament per accions culturals que s’havia destinat del total del cost del túnel, es va restaurar la via romana del Capsacosta. El camí uneix Sant Salvador de Bianya amb Sant Pau de Segúries i anualment és escenari d’una caminada que se celebra precisament des de 1994. El turisme ha estat un dels grans afavorits pels túnels.
Collabós o Capsacosta?
Diuen que el nom no fa la cosa. Si dieu aquesta expressió a Jaume Soler és possible que us repliqui amb una altra frase feta: “Cada terra fa la seva guerra”. De fet, durant aquests últims anys, aquest santjoaní que ronda els 87 anys ha arribat a signar postdates de cartes amb aquesta locució, amb el nom del túnel com a incitador del conflicte, i amb la insistència com a arma més violenta.
Tot va començar un any abans de la inauguració del pas subterrani, quan Soler, que llavors era president dels botiguers, va ser convidat a la calada. La satisfacció de veure com s’obria una connexió més ràpida entre la Garrotxa i el Ripollès es va veure enterbolida quan va sentir que s’hi referien com a túnel de Capsacosta. Ell tenia clar que aquell túnel, el més important dels quatre que es van excavar, era a la muntanya de Collabós, dins el terme de Sant Joan.
Llavors va començar un periple de recollida de signatures, discussions i cartes als diaris i als dirigents polítics, fins que aquests van encarregar un estudi a la Societat Catalana de Geografia, que li va donar la raó: s’havia de dir Collabós. Però, com diu el mateix Soler, “del dit al fet, hi ha un tret” i quan va obrir el túnel va quedar perplex en llegir-hi Capsacosta. El que no sabien era que havien trobat una roca més dura de les que havien hagut de trencar per fer el túnel, i ell no es va aturar fins que va fer valer els estudis. Amb tot, aquest santjoaní n’ha fet una lluita personal i encara continua vetllant perquè a senyals, cartells, díptics, articles i notícies hi digui Collabós. Potser és una tasca que l’obliga a mantenir-se viu i actiu.
