“Quan tens una actuació delicada, a casa no pots dir que t’has jugat la vida”

Després de trenta-cinc anys de la seva vida entregats al cos de policia, trenta-un dels quals als Mossos d’Esquadra, Santiago Muñoz ha tancat una etapa marcada per un ofici que ha cambiat alhora que ho feia la societat. Amb l’orgull de la feina ben feta i la tranquilitat de deixar el cos en bones mans, repassa els canvis que ha viscut el sector, recorda els seus inicis i reivindica el paper de les forces de l’ordre com una feina social i com una manera d’ajudar als altres.Com va viure aquest moment de posar punt final a aquesta etapa? He estat 35 anys fent de policia. Els primers anys vaig treballar a la Guàrdia Urbana de Vic i, l’any 1995, vaig passar als Mossos d’Esquadra. Si t’agrada la feina, com és el meu cas, és una sensació agredolça. Dissabte em van fer una festa de comiat i els meus caps encara em parlaven de temes pendents. Sents una mica d’enyorança. És molt recent i encara m’hi estic acostumant. Haig de dir, però, que quan va arribar el moment de plantejar-m’ho, vaig tenir molt clar que volia fer un pas al costat.Què és el que més trobarà a faltar?No tant l’adrenalina, sinó la sensació de saber que hi ha alguna cosa a fer i que hi has d’anar. Ara ja no. Es donen de baixa els sistemes informàtics, deixes de tenir accés a tot… És començar una nova etapa, és diferent i simplement m’hi haig d’acostumar aquests primers mesos.Hi ha algun record que l’hagi marcat especialment?A la policia judicial una de les nostres tasques era assistir a morts i aixecaments de cadàvers. Això és el més impactant. Sobretot les morts de gent jove. Recordo, per exemple, anys enrere, els tres nens que van morir al Lluçanès. Totes les morts impacten, però les dels infants encara més. És complicat de gestionar.Però als Mossos hi havia algun suport psicològic per ajudar a lidiar amb aquestes comlicacions?Al principi no. Ara sí que hi ha protocols perquè, si et trobes malament després d’un servei complicat, et puguin atendre. Però això és un canvi relativament nou. Jo, per sort, no hi he hagut de recórrer, però és una ajuda molt necessària. Al final del dia, nosaltres també som persones.Parla de canvis, quins altres en destacaria durant tots aquests anys de servei? N’hi ha hagut moltíssims. Sobretot en protocols, en informàtica i en la manera de treballar. Al principi gairebé no hi havia tecnologia. Després vam passar moltes hores introduint dades al sistema informàtic dels Mossos. Ara tot això està molt evolucionat, però també és cert que la informàtica ha acabat ocupant una part molt gran de la feina i es passa menys temps al carrer. També les comissaries. Al principi els Mossos estàvem al Sucre, després ja vam anar allà al Milenari, on tenim més recursos i una millor comissaria en general. Com han afectat les xarxes socials a la feina policial? Tenen una part molt positiva i una altra de negativa. Tot el que es pot consultar ens ajuda, perquè els policies no som endevins, hi ha vegades que t’asseventes de coses a través del que publica la gent. Però també han facilitat molt l’execució de determinats delictes, especialment les estafes. Avui dia, entre un 60 i un 70 % dels delictes estan relacionats amb les noves tecnologies. Principalment, estafes econòmiques. Per tant, fa falta més educació digital? Sobretot més conscienciació. Els joves potser en tenen més, però la gent gran és qui necessita més informació perquè és molt vulnerable davant les estafes. Tot i això, els que ho fan intenten atrapar a qui puguin. Recordo un cas especialment sorprenent. Era un nen de deu anys va trobar un número de compte bancari vàlid d’un banc asiàtic i anava comprant objectes per internet. Els pares no entenien per què arribaven paquets a casa. Aquestes tecnologies, en mans d’algú amb males intencions, poden ser molt perilloses. Passant a un àmbit més personal, com ha compaginat una feina tan exigent amb la vida familiar? Al principi explicava moltes coses a casa, però vaig veure que la família patia. Amb els anys aprens a explicar només allò necessari. Quan tens una actuació delicada no pots arribar a casa i explicar que t’has jugat la vida. Quan tot ha acabat sí que en fas cinc cèntims, però sense entrar en detalls. Moltes vegades descobrien exactament què havia passat a través dels mitjans de comunicació. I pel que fa als horaris, és complexa la consciliació familiar? Al principi era més fàcil. Ara els agents nous passen per moltes comissaries durant les pràctiques i això dificulta arrelar-se i també els complica la conciliació familiar. Per exemple, ara aquí a Vic hi tenim policies de les terres de Lleida, que estàn lluny de la seva fàmilia. És un aspecte que encara s’ha de millorar. Ara sembla que s’hi comença a treballar, però queda molt camí per fer. Què el va portar a voler ser policia? Sempre vaig tenir vocació. Amb catorze anys ja volia entrar a l’acadèmia de suboficials de l’exèrcit. Després del servei militar vaig treballar en una fàbrica i em vaig presentar a les oposicions de la Policia Local de Vic. Les vaig aprovar i, més tard, em van convalidar les dels Mossos d’Esquadra. Què ha significat per a vostè dedicar tota la vida a servir la ciutadania? És molt gratificant. Quan algun ciutadà t’envia una felicitació pel tracte rebut, això no té preu. Els caps potser no sempre et reconeixen la feina, però que ho faci la gent és el millor premi. El que més m’emporto és, sens dubte, la relació amb les persones. Creu que el cos té bon futur? Sí. Els Mossos d’Esquadra tenen molt bon futur. Ara hi ha més oposicions, entra gent nova i el cos està molt més preparat tecnològicament que abans. El futur és esperançador. Si els hi agrada ajudar la gent, és una feina extraordinària. Cada dia és diferent i això no té preu. Ara hi ha molta gent que vol ser policia; no sé si sempre és per vocació, però és una feina molt bona. Com li agradaria que el recordessin? Crec que el que més m’agradaria és que em recordin com un bon company i una bona persona. Això és el més important. Com vol gaudir d’aquesta nova etapa? Fent esport, sobretot m’agraden la bicicleta i el pàdel, aprofitant el temps lliure i gaudint del dia a dia. Quan la meva dona també es jubili ja pensarem en nous projectes. També fent més feina a casa, aprofitant que tinc molt més temps lliure. Ara toca acostumar-se a no haver de treballar després de tota una vida fent-ho. Encara és molt recent, també, com per plantejar-me tot això. Al final, com aquell qui diu, fa quatre dies que em vaig jubilar. Tinc la sort d’haver pogut jubilar-me amb 60 anys, però no tothom la té, aquesta sort. Després de tota una vida treballant, és important tenir temps per viure aquesta etapa tranquilament.

“Quan tens una actuació delicada, a casa no pots dir que t’has jugat la vida”

Adif dona per acabats els treballs nocturns a l’estació de Ripoll

El riu Ter té de mitjana un obstacle cada mig quilòmetre al seu pas per Osona

Rescaten els passatgers d’un tren a Toses a causa d’una incidència a la catenària

Troben femta de gos a l’aigua i han de tancar dos dies el Patí Vic

LA PREGUNTA

Marxa de vacances a fora del seu municipi aquest agost?

Cremen dos cotxes en un aparcament del Costabona, a Molló

La plantilla de Leche Pascual a Gurb aprova un acord amb indemnitzacions equivalents a les de l'acomiadament improcedent

“Sobre l’hospital, conec molta gent que es decanta per anar a Olot per proximitat”

“Treballo de cambrera, tot i així, els meus pares m’han d’ajudar”

Una petita experiència gastronòmica

Mor Jaume Freixas, "en Farines", històric de la UD Taradell

Mor un veí d'Ogassa en un xoc frontal a l'Alt Empordà

Dimecres comença una prova que afectarà 10.000 vehicles diaris a Vic

Tancada de nou la piscina del Patí Vic per la presència de material fecal a l'aigua

Convivencia Cívica Catalana demana retolar en castellà a Vic