“Costa una mica que la gent t’accepti, que et vegi com qualsevol altra persona, la mirada…”, diu Carme Cañellas, presidenta de l’Associació Diversitat Funcional Osona (ADFO), com també encara costa que les persones amb mobilitat reduïda puguin circular còmodament pel carrer o accedir a un comerç. I aquestes són precisament dues de les lluites que des de fa 40 anys són la raó de ser de l’ADFO. Des de l’agost de 1982, quan un grup de persones amb mobilitat reduïda i necessitats semblants es van ajuntar per fer pinya a l’hora de reivindicar, sobretot, qüestions d’accessibilitat, s’ha avançat, “hi ha molta feina feta però també molta per fer”, diu la gerent de l’ens, Maria Balasch. Fa quatre dècades, diuen des de l’entitat, l’accessibilitat als edificis públics, aparcaments o disposar de places d’aparcament específiques no era tan habitual. De mica en mica la feina de l’entitat ha anat fent pòsit als municipis d’Osona, i també ha facilitat la vida de les persones amb diversitat funcional, la raó de ser de l’ADFO.
Les persones que van iniciar l’activitat pretenien evitar haver d’anar a Barcelona a fer determinats tràmits i poder facilitar la vida de les persones amb necessitats. El grup va començar a fer assessorament de forma voluntària, atenent consultes de tota mena. Després van requerir d’una treballadora social que unes hores a la setmana feia atenció de forma voluntària. “Cada cop hi havia més demanda”, explica Balasch, per la qual cosa van entrar a formar part de la Federació Ecom i es va començar a professionalitzar l’activitat. Actualment, hi ha 13 persones a l’equip tècnic i 40 treballadors al Centre Especial de Treball. En total atenen al voltant de 400 persones amb diferents casuístiques, des qui té una diversitat funcional per una malaltia, en molts casos ictus o per naixement, a qui ha tingut un accident.
“Personalitzem molt cada cas, cada persona necessita una cosa diferent”, diu Cañellas. És per això, afegeix Balasch, que “fem vestits a mida a les persones, quan entren amb una diversitat física se’ls fa com una radiografia” i després “es deriva cap al servei que s’acorda” amb els usuaris.
Des de l’associació expliquen que treballen per dotar d’autonomia personal les persones que ho necessiten. Per treballar aquest aspecte, per exemple, diu la presidenta, disposen de recursos com estades a l’alberg de Vic, que disposa de dues habitacions adaptades. També fan teràpies ocupacionals, musicoteràpia o passejades.
Un altre dels àmbits és el servei d’inserció laboral, a través del qual l’any passat van atendre 148 persones, amb 63 insercions laborals. Balasch apunta que “sempre havíem dit que el col·lectiu havia d’entrar a treballar a l’empresa ordinària sí o sí, però amb el temps ens vam adonar que n’hi havia una part que havia de passar per l’empresa protegida”, per això el 2009 van crear AdfoCET, el Centre Especial de Treball. En aquest servei tenen cinc línies de negoci: manipulats, valisa, transport i missatgeria, telemàrqueting, regal corporatiu i botigues.
Aconseguir uns municipis sense barreres arquitectòniques és una de les lluites de l’ADFO des dels inicis, per la qual cosa assessoren en matèria d’accessibilitat. Cañellas comenta que van començar amb els aparcaments o els passos de vianants, però que els darrers anys també han insistit en els parcs infantils, per exemple. Tot i això, encara hi ha feina a fer, diu, en l’àmbit comercial.
Després de quatre dècades, encara “s’ha de lluitar i fer saber qui som”, diu Cañellas. “El col·lectiu, i per sort, sempre serà petit”, de manera que “la força que pots fer” a l’hora de reivindicar “sempre serà petita”. Amb tot, afegeix la gerent, després de tants anys s’ha avançat. “Fa 40 anys es tractava amb una visió molt paternalista, la de l’ai pobret”, però “el col·lectiu mateix ha volgut canviar-la, ja no hi és tant, però encara hem de fer una discriminació positiva”. En aquest sentit també hi ha hagut un canvi en la terminologia, que també ha fet modificar el nom de l’associació. Balasch diu que “treballem per desaparèixer”, perquè malgrat pugui ser molt llunyà esperen “que un dia no existim perquè voldria dir que la societat s’ha normalitzat al 100%”.
