Quaranta dies i quatre proves –tres PCR–, amb un ingrés a l’hospital. El torellonenc Jordi Cuesta Vila, amb 27 anys, ha estat durant vuit dies un dels pacients més joves de la planta de Covid-19 de l’Hospital Universitari de Vic. Fins fa 40 dies, el virus el veia de lluny, però en fa 40 hi va començar a conviure. Primer, a casa, amb familiars directes positius de qui es va fer càrrec, i després el va tenir a dins. Ara confia que aviat se’n pugui desempallegar del tot.
Els seus pares van començar a tenir símptomes que va confirmar una prova PCR. Ell, que puja a Torelló els caps de setmana, va quedar-se per cuidar-los i pel contacte juntament amb el germà també els van fer la prova. La primera. El germà va donar positiu; ell, no. Això va fer que es traslladés al pis de baix al menjador, per complir els protocols establerts, evitar els contagis i encarregar-se dels àpats i la logística familiar. “Aquests primers quinze dies ho vaig passar malament, patia pels altres”, per l’edat dels pares. A casa, els símptomes els continuaven tenint.
Però va arribar la tercera setmana i amb ella els símptomes: “Febres fortes, a 39, mal de pit, marejos i tos”. I li feien una altra prova. La segona. També negatiu. Tres dies després, hi tornaven. La tercera. I el resultat, malgrat tot, també era negatiu. “La sensació és que sigui un grip, tot i que ho trobava estrany amb tres positius a casa”, diu. Després d’una setmana amb febres fortes i el mal al pit, va anar d’urgències a l’hospital, on li van fer una placa i una altra prova PCR. La quarta. I aquí hi havia un gir en el guió. La placa detecta una pneumònia per Covid i el resultat de la PCR era positiu. Després de fer-li una anàlisi d’oxigen en sang van veure que complia els criteris d’ingrés. Mentrestant, a casa, encara tenien símptomes.
“La cura del personal sanitari fa que no et sentis com un empestat”
Malgrat l’ensurt, “a l’hospital en lloc de pensar el que em passava veia l’entorn”, diu el torellonenc. “Poso cara a tot el rebombori mediàtic de la Covid-19” des de la trinxera i s’adona de com ho passen els companys d’habitació amb qui “de seguida estableixes un vincle bastant fort”. “Tu veus que en surts, potser per l’edat”, però “en el fons no hi ha un medicament i cadascú pot reaccionar diferent”. El company d’habitació, però, “no és tan autònom” i més d’un matí arriba la notícia que algú, sobretot gent més gran, “no ha passat la nit”. I aquestes notícies dolen.
Allà, a l’hospital, “valores el que fa el personal sanitari”, assegura el pacient. “Em quedo amb la feina que fan els sanitaris i sobretot les infermeres, que és amb qui tens més contacte”. El torellonenc assegura que “el tracte que et tenen fa que no et sentis com un empestat, fan el que han de fer amb molta cura”, i afegeix que “van amb la protecció però tot i aquesta barrera només t’arriba proximitat, i et quedes amb això, les cures i l’atenció que tenen”.
En el seu cas, explica Cuesta, “simplement ets un dels joves que l’han agafat fort”, i afegeix que “no en puc treure cap missatge que podia haver fet alguna cosa diferent”, perquè el més probable és que es contagiés a casa mateix. El virus no es veu i “el pots agafar a qualsevol lloc”. “Amb tot plegat sí que puc dir que el pots agafar fort malgrat que siguis jove i no t’ho esperis” i fins i tot acabar ingressat com ell. Però remarca que de la seva història no se’n pot alliçonar cap col·lectiu. Apunta que el fet que sigui jove, però, “només és circumstancial” i demostra que “ens pot passar a tots”.
Confia que tot plegat se solventi en no gaire més de 40 dies, quatre proves i un ingrés a l’hospital.
