Sempre havia volgut escriure i fer visible una realitat “que part de la societat vol silenciada”, explica Sara Touri (Vic, 1990). I va ser pel confinament quan va trobar el moment per fer-ho. “Vaig escriure un relat cada dia durant quinze dies” i aquest treball ha quedat reflectit en el llibre Desenllaços. Identitat, dol migratori i racisme, que ha publicat Neret Edicions. Ella és educadora social i filla d’una família migrada del Marroc. “El tema de la identitat múltiple, el dol migratori i el racisme personalment i professionalment sempre m’ha interessat”, assegura, i per això en volia parlar “des de dins”. Finalment ho ha fet a través dels 15 relats basats en vivències del seu entorn més proper i amb “flaixos barrejats d’experiències que he viscut jo”, diu l’autora. A partir de diversos personatges, tots migrats o d’ascendència marroquina i residents a Catalunya, l’autora narra, sense embuts, diferents realitats viscudes tot enfocant-se en l’encontre entre “codis de referència que no flueixen en el mateix sentit, no es comprenen entre si i molt menys s’igualen en el seu dret a ser”.
Touri planteja qüestions d’identitat en el sentit que “et consideren immigrant aquí i turista allà” i recorda diàlegs que ha tingut més d’un cop al llarg de la seva vida en què els interlocutors busquen “etiquetar”. L’autora ho té clar: “Soc nascuda aquí, soc catalana” però “sempre decideixen per tu”, fent referència tant a la comunitat de procedència com la d’aquí. Uns li diuen que pot perdre les arrels i per altra banda valoren si està més o menys “integrada”. L’educadora social diu que “no pots dir que la teva cultura té múltiples pertinences” però alhora hi ha qui “et diu que ets meitat marroquina meitat catalana com si parlessin d’un gelat de dos gustos”.
L’autora també tracta el dol migratori, el trencament familiar quan no hi pot haver reagrupaments. Fa referència a un context “patriarcal i racista” que fa que moltes vegades les persones que emigren “ja no tenen un ventall ampli d’oportunitats”. Touri assegura que hi pot haver un dol que “hauria de ser un procés natural” i que fa que pugui arribar a suposar un “factor de risc que perjudiqui la salut física i mental”. En aquest sentit, Touri assegura que “la societat no està preparada per acompanyar aquests processos de dol” que poden arribar a afectar també els fills.
Un dels relats de Desenllaços és autobiogràfic. L’autora pretén fer un homenatge a la seva àvia. “Tenia la iaia al Marroc, passen els dies i els anys i la pèrdua es viu diferent, amb el penediment de no haver trucat més.” Touri explica que l’àvia va morir durant la covid precisament en un moment en què ho tenien tot preparat per anar-la a veure però la pandèmia ho va impedir. Aquest relat el titula Que no sigui massa tard i és l’únic que va acompanyat d’una il·lustració que ha fet la seva germana, l’activista Yousra Touri, per fer-lo més especial. En el relat l’autora recorda una dona envoltada de pèrdues: el marit i fills per malalties que “ara tindrien cura”, un homenatge “i un regal cap a ella”.
Entre els temes dels relats hi tracta també l’exclusió a l’hora de buscar feina, “només en veure els noms i cognoms al currículum”, perquè Touri assegura que “el racisme està present en tots els àmbits, fins i tot a l’escola, per part d’alumnes i també de professors”. El segon cas ella l’ha viscut en primera persona, ja que recorda que pel seu origen i sexe mai li van plantejar que malgrat tenir una mitjana de 8,5 pogués fer Batxillerat i anar a la universitat, cosa que sí que va fer. En l’assetjament per part de l’alumnat, diu, en ocasions “hi ha el suplement gratuït del racisme”.
Per tot plegat, Touri volia donar visibilitat a aquests fets. “Es diu que no hi ha racisme, que hi ha persones racistes, però el sistema ho és i les lleis també.”
I per tot plegat ara Touri ho ha volgut plasmar en un llibre perquè “les paraules escrites no se les emporta el vent”. El llibre el va presentar aquest dissabte a Lleida i el dia 20 d’abril ho farà a la capital osonenca, a la UVic. És “important que qui no ha viscut el racisme el pugui llegir en primera persona, perquè també tenim una veu que pot valer igual que la de qualsevol altre”.
