Les persones sense llar no només són les que no tenen un sostre sobre el qual aixoplugar-se. Ho són també les que han de recórrer a viure en albergs o pisos d’acollida, o les que es veuen obligades a viure en espais ocupats o sense les condicions de salubritat adequades. No tenir una llar és, al cap i a la fi, no disposar d’un habitatge digne, segur i protegit. A Osona i el Lluçanès, més d’un 64% de municipis compten amb persones en aquesta situació, segons un estudi sobre sensellarisme i exclusió residencial impulsat pel consorci d’Osona Acció Social.
Els resultats de l’estudi, elaborat per la Càtedra Unesco d’Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili, es van presentar aquest dimecres al Sucre de Vic i mostren la preocupació creixent per aquesta problemàtica, que dificulta el desenvolupament i els plans de futur de moltes persones i famílies. És una situació causada, molt sovint, per la suma de diversos factors. Pels ajuntaments que van participar de l’estudi, els principals desencadenants del sensellarisme són la precarietat laboral i social i la manca d’oferta de lloguer, una barreja que dificulta fer front a uns preus que han anat a l’alça: l’any 2022 el preu mitjà per arrendament a Osona va ser de 564,10 euros, quan el 2012 era de 421,90 euros, un augment del 33% que difícilment s’ha vist reflectit en els salaris. L’encariment del preu de compra de l’habitatge –que augmenta la demanda de lloguer–, estar en situació irregular, la discriminació per raons d’origen o la manca d’oferta d’habitatge social també són detonants de sensellarisme segons l’estudi, juntament amb la manca de recursos per cobrir despeses residencials o la ruptura de l’estructura familiar.
Per elaborar l’estudi, que va comptar també amb entrevistes qualitatives i sessions de treball amb diversos col·lectius, l’equip investigador va rebre dades de 38 dels 50 municipis, un 76% del total. Tanmateix, els municipis que hi han col·laborat representen el 96,3% de la població d’Osona i el Lluçanès. “Els municipis que no van respondre són generalment més petits, però amb una participació elevada i amb tanta població representada podem tenir una bona diagnosi”, comentava Irene Suau, investigadora de la Càtedra d’Habitatge. De fet, els municipis amb més població són els que tendeixen a tenir més diversitat de situacions de sensellarisme, tant per una qüestió de probabilitat com per la seva realitat demogràfica, si bé és una problemàtica bastant compartida. Un 79% dels municipis consultats tenen persones residents en habitatges inadequats i en habitatges insegurs (ocupats, amb amenaça de desnonament o de violència) i un 56% tenen casos de persones sense habitatge, que viuen en albergs, refugis o allotjaments temporals. Un 26% dels municipis també tenen registrada l’existència de persones sense sostre, que viuen a l’espai públic i, com a molt, pernocten en un alberg nocturn. El director de la Càtedra d’Habitatge, Hèctor Simon, considera que “tenir una diagnosi completa permet idear un pla d’acció per afrontar la problemàtica de forma coordinada i holística, entre tots”.
La percepció que tenen les administracions i les entitats socials és que les situacions de sensellarisme que més afectació tenen són els casos d’ocupació il·legal o en risc de ser desnonats, unes situacions per a les quals no veuen una solució a curt termini. “En les sessions de treball, vam marcar un horitzó de futur en l’any 2030 i les respostes coincidien amb les actuals en temes d’ocupació i desnonament“, va afegir Santi Ariste, investigador de la Càtedra d’Habitatge, qui també va posar sobre la taula l’existència de racisme habitacional, ja que “hi ha propietaris que prefereixen no llogar el pis a persones d’origen estranger, encara que tinguin solvència econòmica”.
Per intentar abordar el sensellarisme i l’exclusió residencial, la diagnosi destaca que l’àmplia majoria de municipis disposa de prestacions per al pagament de subministraments bàsics, a més de gestionar ajuts econòmics i facilitats per accedir al sistema de salut o rebre atenció en els àmbits socioeducatius i laborals, cabdals per a la inserció de les persones en risc. No obstant, només un terç dels municipis compten amb parc d’habitatge social o allotjaments provisionals. De fet, en els darrers deu anys, des de 2013 i fins l’any 2022, només s’han construït a Osona una mitjana anual de 2,7 habitatges de protecció oficial, quan en la dècada anterior la mitjana va ser de 107,8 habitatges per any, 40 vegades més. El tècnic referent de sensellarisme a la comarca d’Osona, Marcel Barjuan, es mostrava contundent amb la necessitat de disposar de més recurs habitacional per a totes les casuístiques: “El gran cavall de batalla que tenim a la comarca és la manca de pisos, ja siguin de protecció oficial o privats, si els propietaris els tenen buits i ens els cedeixen amb lloguer social, des del consorci ens en fem càrrec, fem l’adequació, el manteniment, tot el que faci falta, però cal que ens arribin”.
Durant la presentació de l’informe, que va comptar amb el suport de les àrees bàsiques de serveis socials de la Mancomunitat La Plana, els ajuntaments de Vic i Manlleu i Osona Acció Social, el president de la Mancomunitat, Pere Medina, i la regidora de Benestar i Família i Habitatge del consistori vigatà, Núria Homs, van coincidir en la necessitat de seguir coordinant-se en l’atenció al sensellarisme i en la importància de tenir un full de ruta consensuat i amb visió comarcal. Aquesta guia, que servirà de punt de partida operatiu, serà el nou Pla d’Acció Comarcal de sensellarisme i exclusió residencial. Està previst elaborar aquest document durant els propers sis mesos per tal de posar en pràctica els circuits i protocols que se’n derivin abans del proper estiu i poder facilitar, a la màxima quantitat de població, un habitatge adequat, segur i protegit.
