A finals de desembre de 1936, Josep Soler i Falgueras va passar la frontera de França. El febrer de 1938 ho va fer Josep Rifà i Garriga. Tots dos de Seva, i tots dos amb el mateix destí: anar fins al País Basc, ja dominat per Franco, i unir-se a la lluita contra la República. Tant Soler com Rifà van acabar combatent en el Terç de la Mare de Déu de Montserrat (així, en català), una unitat de requetès carlistes integrada per soldats d’origen català. La seva història la van recollir anys més tard en dietaris que fins ara havien conservat les respectives famílies i que ha estudiat i publicat l’historiador Xavier Cateura. Formen el cos principal del llibre La Guerra Civil (1936-1939) de dos veïns de Seva (Çtrencada Edicions), presentat dissabte a la Sala Polivalent, en un acte que tenia una alta càrrega simbòlica: al mateix temps que es recuperava el testimoni d’aquests dos soldats de l’exèrcit nacional, es van entregar documents de nul·litat de judicis al descendents de represaliats pel franquisme.
Soler i Rifà tenien perfils diferents. El primer, procedent d’una família de petits propietaris, és de clara ideologia conservadora. Havia estat alcalde de la Lliga Regionalista i, a més, els fets d’octubre de 1934 l’havien agafat en exercici del càrrec. “Era un perfil d’ideologia marcada, un conservador carlí”, si bé amb una pàtina catalanista. No és casualitat que escrigui que “la majoria de gent d’ordre confiàvem en el general Franco”. Per la seva part, Rifà és un pagès, de la família dels masovers de Pibatlle, un dels masos històrics del terme. En les memòries explica que el 18 de juliol de 1936 veu passar cotxes carregats de milicians tot treballant en un camp. Passen pel seu costat i li diuen que aixequi el puny i digui “visca la FAI!”. Quan aixeca el puny dret, li fan saber que no, que ha d’aixecar l’esquerre. I veu d’allà estant el fum de l’incendi de l’església de Tona. Rifà és dels que s’emboscarà durant un temps en el moment en què és cridat a lleves (molts ho van fer, al Montseny) i s’anirà amagant abans de marxar. Potser no és un convençut franquista, però té clar “quins no eren els seus”. Seva era llavors un poble amb un pes important del catolicisme.
Els dos autors dels dietaris van estan en diversos fronts combatent al costat de les tropes de Franco: a l’Ebre, però també a llocs com a Guadalajara o Extremadura. Rifà perd el germà, que havia fugit i s’havia allistat amb ell. “Formen el que va ser la Guerra Civil, no és una guerra de bons i dolents, que seria un esquema massa senzill.” Un fet que recull en el llibre ho demostra: quan l’any 1934 era alcalde, Soler va treure de mans de la Guàrdia Civil un home d’Esquerra Republicana de Seva, el regidor Ramon Tarrés. Al cap de dos anys, el 1936, Soler cau en mans del Comitè Antifeixista de Vic, que solia anar amb poques contemplacions amb els que considerava feixistes, i és Tarrés –com a membre del comitè de Seva– que intercedeix perquè l’alliberin. Les persones passen davant de la guerra.
La fugida per passar la frontera de Soler i Rifà no hauria estat possible sense les xarxes que hi havia organitzades a Osona per fer els camins d’amagat i esquivant els carrabiners. I aquí s’ha d’esmentar un personatge gairebé mític, mossèn Pere Vinyes, en Pere de la Pipa. “Va arribar a organitzar expedicions de tres-centes persones i més.” Vestit com a tractant de bestiar i renegant, ningú l’hauria identificat com a capellà. Quan arribaven a la zona nacional era lògic “que tendissin a agrupar-se amb aquells que duien la boina vermella i parlaven com ells… resaven el rosari en català, cantaven el Virolai i feien castells fins i tot”. El quarter del Terç de la Mare de Déu de Montserrat era a Saragossa. “Potser perquè eren catalans, moltes vegades els van fer servir com a força de xoc.” La unitat es va haver de reconstruir dues vegades per les baixes. Soler va ser un dels pocs supervivents de la seva unitat de la batalla de Codo, a Saragossa.
‘RESCATANT’ DIETARIS
Xavier Cateura, del Brull, amb una ja llarga trajectòria de llibres publicats sobre la Guerra Civil a partir de les memòries dels seus protagonistes, lluita contra el que anomena la guerra dels silencis. Ara que no podem comptar ja amb el testimoni directe dels que hi van combatre, ens queden els documents. “Molts dels que van ser a la guerra duien una llibreteta i un llapis i apuntaven que tal dia havia passat tal cosa.” No tenien temps de res més. Acabat el conflicte, ho escriuen en net. “Però la memòria és traïdora”, i la feina de l’historiador és contrastar el que diuen amb el que se sap dels fets. Al final, però, creu que els dietaris tenen un valor innegable, que a vegades no s’ha tingut prou en compte.
Una trentena de ‘reparacions’ a víctimes
Com ja havia fet la setmana passada a Tona, el director general de Memòria Democràtica, Antoni Font, va lliurar a representants de les famílies de represaliats per la dictadura el document de reparació jurídica que acredita la nul·litat de les sentències que els van condemnar. En el cas de Seva, eren una trentena d’actes que anul·len els consells de guerra i causes instruïdes contra ells. “Tard, segurament massa tard, però no podem fer altra cosa que recuperar el temps perdut”, va dir Antoni Font a Seva. L’alcaldessa, Maria Anna Pineda, va dir que l’acte li feia “una especial il·lusió”, perquè fa sentir “la història més propera a nosaltres, motiu pel qual vam apostar pel treball de Xavier Cateura”. A la fotografia, els familiars de represaliats amb Antoni Font al mig, a la Sala Polivalent.
