“S’ha hagut de posar molt malalta per explotar i treure el que portava a dins.” Així descriu la Maria* la història de la seva filla, una osonenca de 15 anys que va debutar l’any passat amb un cas greu d’anorèxia i autolesions. La família va percebre primer un canvi de comportament i, en constatar problemes amb el menjar, va buscar ajuda a l’Hospital Universitari de Vic. Ara, després d’un temps ingressada a la planta de Pediatria i en un centre privat del Maresme, la Júlia* ha pogut tornar a casa, però a la llista de petites proeses quotidianes també hi té haver reprès les classes a l’institut i cuidar-se de la Gaia*, un cadell que va arribar a la seva vida la tardor passada i que s’ha convertit en un terapeuta més en el camí cap a la recuperació. Com diuen frases de Walt Disney o Paulo Coelho que s’han fet cèlebres, difícil no vol dir impossible i aquest és també un leitmotiv quan tornen els pensaments suïcides o les ganes de fer-se mal. El pitjor de la motxilla que carrega és que les autolesions i l’anorèxia beuen de dues violacions i anys de tocaments indiscriminats per part del seu pare. La Maria encara se’n fa creus: “És un viacrucis que no desitjo a ningú. M’han tocat el més sagrat per a una mare.” Denunciar-ho als Mossos d’Esquadra i constatar la lentitud dels processos judicials, però sobretot pensar en joves en situació semblant que no s’hagin atrevit a explicar-ho, la va empènyer a parlar amb EL 9 NOU: “S’ha de saber que també a Osona hi ha monstres i que les víctimes, malgrat tenir por i sentir-se terriblement desprotegides, no estan soles.”
Ella es va separar quan la Júlia tenia un any i vuit mesos, després d’una dècada de maltractaments físics i psicològics, però diu que mai s’hauria imaginat la seva exparella capaç de violar la filla que comparteixen. A posteriori sí que ha lligat caps. Recorda que els caps de setmana que la nena havia de marxar amb el seu pare sempre demanava emportar-se una amiga i també troba ara un altre sentit a quantitats de regals desmesurades, des de joguines fins a un ordinador o un telèfon mòbil.
“És un viacrucis que no desitjo a ningú. M’han tocat el més sagrat per a una mare”
Tot això, però, ho ha rellegit a pilota passada. I és que no va ser fins que va aparèixer l’anorèxia que va sospitar que “hi havia alguna cosa més”. La Júlia tampoc es va obrir parlant-ne a viva veu, sinó amb una carta escrita el dia del seu quinzè aniversari, estant ingressada al Maresme, i on reconeixia maltractaments físics, psicològics i tocaments als pits. L’endemà la va llegir a la seva mare. En converses posteriors va relatar un primer episodi de violació als 9 anys i un altre amb 12, durant unes vacances d’estiu. No parlar-ne era com fer veure que no havia passat, però el pòsit va anar sedimentant a dins la Júlia fins a convèncer-la que es mereixia els talls als braços, a la boca, a les plantes dels peus… I que el millor que li podia passar era morir-se. “A mi ell sempre m’havia dit que trobaria la manera d’amargar-me la vida”, explica la Maria, “ho ha aconseguit. Em desmunto pensant que ha abusat d’ella des que té memòria”. De boca de la Júlia ha hagut de sentir que tant de bo no li haguessin crescut els pits, perquè així no els hi hagués tocat, o que l’única manera de deixar de patir era suïcidant-se.
A l’agost van decidir denunciar el cas als Mossos d’Esquadra. Esperaven una detenció ràpida i presó preventiva, però a banda de mesures cautelars –ordres d’allunyament i presentar-se regularment al jutjat– “no ha passat res”. Això els fa viure amb molta por: “La comarca és petita i pot passar que et trobis de cop i volta al mig del carrer.”
L’altra cara de la recuperació és que l’arribada de la Gaia ha insuflat vida a la Júlia. L’ajut professional i el suport d’entitats contra l’abús infantil l’empeny a anar endavant i ha fet passos com llançar els utensilis que utilitzava per a les autolesions. Tant ella com la Maria no poden deixar de donar les gràcies a la família, els amics i els terapeutes, “àngels de la guarda” que els emparen al llarg del camí. Disposades a enfrontar els entrebancs que surtin, són, per sobre de tot, una mare i una filla orgulloses de tenir-se.
“Els trastorns de conducta alimentària estan castigats de cara a la paret”
La resposta al trastorn de conducta alimentària que pateix la Júlia torna a posar de manifest la falta de recursos per atendre els problemes de salut mental. La Maria explica que d’entrada no van poder ingressar a l’Hospital Universitari de Vic perquè tots els llits de la unitat estaven ocupats. En el cas del centre privat del Maresme, a banda d’un “preu desorbitat” (4.000 euros mensuals), es queixa del tracte per part dels professionals i que les famílies no sempre estan ben informades. Que el tràngol hagi coincidit amb la pandèmia tampoc ha ajudat i ells, de fet, van decidir demanar l’alta voluntària quan els van comunicar que la Júlia hauria de passar 10 dies en aïllament, tancada tota sola malgrat els pensaments suïcides: “S’autolesionava als braços, les plantes dels peus, a sota els pits… Vaig pensar que era treure-la d’allà o no tornar a veure la meva filla amb vida.” Després sí que van passar un mes a l’Hospital Universitari de Vic i ara, vist amb perspectiva, consideren que va ser un punt d’inflexió. “Teníem una habitació molt adequada al que ens convenia i no la deixaven moure del llit. El personal va ser sempre súper amable, molt dolç, i jo la podia veure a totes hores”, apunta la Maria. Viure de primera mà un cas d’anorèxia també l’ha fet reflexionar sobre els trastorns de conducta alimentària, que diu que “estan castigats de cara a la paret”: “A les xarxes socials, als mitjans de comunicació… No hi ha prou campanyes per contrarestar els missatges d’una societat que constantment demana als adolescents que siguin perfectes.”
*Tots els noms que consten a l’article són ficticis per protegir la identitat de la víctima i la seva família.
