“Sí, es treballa amb tensió”

Montse Faro va deixar de fer d’infermera fa 30 anys per dedicar-se a la docència a la UVic. Amb la crisi de la Covid-19 i amb 57 anys va oferir-se per treballar a l’assistència primària, però li van demanar d’anar a l’hospital. “Faig de reforç, hi treballo mitja jornada i això vol dir que faig vuit hores un dia i en descanso dos”, explica, mentre assegura que ha estat “com tornar a anar amb bicicleta després de molt temps”, prova que ha superat amb l’ajuda de les infermeres titulars. Faro, que també és regidora de Benestar Social, Família i Salut a l’Ajuntament de Gurb, viu aquesta etapa com una “experiència única però dura” perquè “sí”, confirma, “es treballa amb molta tensió i estrès”.
Professionalment, explica que s’ha fet un treball d’equip molt gran perquè en pocs dies es van haver de “triplicar les UCI i això vol dir que no hi era tot el que feia falta i que tothom hi va posar la pell. Els de manteniment van haver de fer trucs de MacGyver (sèrie de televisió creada l’any 1985), buscant qualsevol sistema per fer-ho funcionar tot”. I ha vist una malaltia que “pot fer trombosis en llocs on no és habitual, que afecta molt directament els pulmons i de forma molt ràpida”. Això fa que provoqui molta incertesa, diu. “Que les emocions apareguin amb aplaudiments pels que pots donar d’alta perquè saben que se n’han sortit d’una de grossa. Això dona esperança” però també creu que “no estem preparats per la manera com la gent es mor”. Als familiars, diu, se’ls permet entrar a acomiadar-se del pacient amb la condició “que no poden sortir i no tothom ho aguanta. Hi ha hagut gent que ha hagut de marxar”. Partidària encara que al final no es faci servir del tot l’hospital de campanya assegura que “si t’expliquen el que passa, no t’ho creus”.
Per Faro, “s’hauran de replantejar coses, també de qüestions ètiques. Amb aquesta malaltia desapareix la mesura de confort, les decisions s’han de prendre amb presses, crec que passarà factura a nivell personal, també”. I poden canviar les relacions socials “tot i que no m’ho sé imaginar”, conclou.