Milers d’hores de volant. És el que sumarien Josep Maria Enciso i el seu pare si, com amb el comptaquilòmetres, fos possible tenir registrats tots els trajectes que han dut a terme. Ell va començar de jove, amb 22 anys, influït pel que havia mamat a casa, i ja fa temps que es dedica en exclusiva al servei de taxi. Això li ha carregat la motxilla d’anècdotes i li ha servit per reafirmar-se en dues idees fonamentals. La primera, que l’ofici tant demana picar pedra com serenor: “Hi ha dies que vas de bòlit i d’altres que estàs parat. És important aprendre a gestionar-ho i mirar si et surt a compte amb perspectiva, perquè si no tiraries la tovallola al cap d’un mes o unes setmanes fluixes.” L’altra cosa que ha descobert a base d’experiència és que el sector es caracteritza més per les desavinences que la cordialitat: “La llei diu que només hauríem de carregar al municipi on tenim la llicència, però no sempre es compleix. Costa que anem tots a l’una.” En el seu cas, ara es dedica sobretot al transport escolar, però també ha anat fent cartera de clients que ja el coneixen i l’avisen per desplaçaments a l’aeroport, sopars de colla… “I gent que recollim puntualment a la parada de davant l’estació o via el telèfon i l’aplicació del taxi de Vic.” Per contra, un passatger clàssic que es va fent fonedís és el que per tractaments de salut va cada dia o molt sovint a l’hospital, ja que “aquest servei l’ha passat a prestar directament la Seguretat Social”.
Després de gairebé 15 anys en actiu –cinc simultàniament amb el seu pare, abans que es jubilés–, una de les coses que el fa sentir més orgullós és haver-se decidit al seu moment a comprar la primera furgoneta adaptada amb rampa: “No la fem servir cada dia, però sí que sempre podem garantim un servei inclusiu i apte per a persones amb tot tipus de mobilitat.”
