L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) promou i divulga la cultura de pau a través d’esdeveniments públics, la concessió d’ajuts a la investigació, la convocatòria de premis i concursos o la producció d’exposicions o materials audiovisuals. Pablo Aguiar Molina és el coordinador de l’àrea de treball Diàleg social i polític. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Complutense de Madrid, és també professor associat de Relacions Internacionals a la UAB.
L’ICIP promou l’intercanvi d’experiències innovadores per fomentar la convivència. En pot explicar algunes?
Hem treballat sobretot en el marc del conflicte de Colòmbia. Hem fet de Secretaria Tècnica de la Comissió de la Veritat i hem treballat amb la diàspora colombiana. El conflicte portava més de 50 anys en marxa i per tant teníem un volum de gent afectada enorme que, en part, estava fora del país. Per primer cop s’ha fet un treball amb la diàspora perquè aquesta pugui també sentir-se part d’aquest procés de pau. Primer hem fet un procés de recollida i gestió de testimoniatges. Ha estat una tasca ingent per part de les companyes a tot Europa. També hem fet suport a tasques d’actes simbòlics de reparació del mal produït a les víctimes, i això també té un caràcter molt potent i molt interessant.
La causa d’aquesta diàspora a què es deu: narcotràfic, terrorisme…?
A Colòmbia, malauradament s’han produït diferents violències totes elles entrecreuades. La violència que es va produir, majoritàriament al país, provenia de la guerrilla armada de les FARC, però també hi havia gent que havia de marxar del país per la violència que exercia el narcotràfic i també per la violència que empraven els cossos de seguretat del país envers la població civil que defensava els drets humans o simplement una vida en pau. Això també ha estat una gestió complicada, perquè una diàspora que ve només d’un bàndol és més fàcil de gestionar.
Els impactes de les guerres o les dictadures no se superen amb la signatura d’acords de pau o amb unes eleccions, diuen vostès. Com es plantegen els processos de reconstrucció del teixit social i de reconciliació?
Nosaltres encara estem aprenent en aquest àmbit i seguim processos que s’han seguit en altres indrets. El que és evident és que l’acord de pau és una premissa per tal d’acabar amb la violència, però no pot ser el punt final. Ha de ser un inici. Els conflictes armats són, normalment, la punta de l’iceberg que sobresurt d’una violència estructural. El que cal és trencar aquestes dinàmiques estructurals de violència. Com fer-ho? Nosaltres hem intentat que sigui el màxim participatiu possible. Per tant, un procés de pau no deixa de ser un procés que, malauradament encara avui dia, prenen la decisió unes quantes persones que normalment han estat implicades en l’exercici de la violència i que, a més, són homes i blancs (un biaix molt evident) i unes determinades perspectives sobre el que ha de ser el país en el futur. Nosaltres creiem que la societat ha de poder participar molt més en aquests processos, d’aquí que haguem defensat que la diàspora hi pugui participar. També defensem el paper dels joves, ja que és tremendament important que puguin sentir-se partícips i protagonistes de la lluita contra la violència i a favor de la promoció del diàleg. El diàleg s’ha de mantenir sempre amb totes les forces i amb tots els actors implicats. Són els principis sota els quals ens regim.
En el cas de la guerra d’Ucraïna vostès estan participant en algun tipus de procés en aquest sentit? O potser no perquè la guerra encara continua.
Els processos de reconciliació en tot moment té sentit que es puguin portar a terme, però fins que no acaba la violència són molt més complicats i el grau de possibilitats d’èxit és molt més petit. Hem decidit que les nostres activitats han de tenir una visió molt estratègica i que no ens hem de moure per una qüestió absolutament conjuntural de succeeix això i reactuar. A Ucraïna hem treballat colze a colze amb una entitat que es diu Novact (Institut Internacional per a l’Acció Noviolenta) i amb altres entitats que treballen sobre el terreny per tal de documentar iniciatives que tenen a veure amb l’exercici de la resistència no violenta. Nosaltres no volem jutjar a qui pensi que la defensa d’Ucraïna s’ha de fer mitjançant armament. No és la nostra opció, però entenem que hi pugui haver gent que la defensi. El que volíem posar en valor era el focus sobre aquest tipus d’accions; que són iniciatives de resistència que boicotegen l’activitat de l’exèrcit (en aquest cas sobretot rus) i que ho fan d’una manera no violenta. El 30 de gener farem un acte al Parlament relacionat amb tot això.
Quin és l’objectiu d’aquest treball?
El que es vol és documentar que efectivament, malgrat que el que els titulars ens porten normalment és la resistència èpica i alguns mitjans tendeixen a pintar la guerra com una cosa d’herois, hi ha moltes cares del que és una guerra. Hi ha cares horroroses i cruentes, però també hi ha cares d’una resistència activa no violenta que lluita amb mitjans pacífics per tal de posar fi a la violència i això és el que nosaltres, amb aquest informe, volíem que quedés clar.
Colòmbia, Ucraïna… en quins altres casos o països intervé l’ICIP?
Treballem en diferents contextos. Entenem els conflictes i els conflictes armats com uns processos en els quals ha de produir-se una multitud d’activitats per part de molts actors per aconseguir una transformació social: que desaparegui la violència. I aportem el nostre granet de sorra. A Colòmbia ho hem fet durant un temps. També ho estem fent a Mèxic. Un país en el qual el grau de violència que es produeix és enorme. Precisament és el focus d’una de les nostres línies de treball: volem dedicar-nos a aquells conflictes violents que no s’esdevenen en escenaris necessàriament de guerra. La situació de violència i el nombre d’homicidis que es produeix a Mèxic són molt més alts que alguns conflictes armats que ocorren al món. A Mèxic estem treballant amb entitats sobre el terreny i amb l’exercici d’una xarxa de defensors de drets humans i periodistes, perquè el grau de violència exercida sobre els periodistes allà és enorme. A l’estiu hi vam organitzar un fòrum sobre periodisme de drets humans. A partir del 2018 el nou director de l’ICIP, Kristian Herbolzheimer, va detectar que, com a institut de pau, treballàvem en diferents indrets en els quals la societat s’estava fent mal. Aquí no hi havia un risc alt de violència generalitzada; però a Catalunya estàvem vivint un grau de polarització tòxica, d’una mala gestió del conflicte, que requeria d’una certa intervenció per part de l’ICIP. Des de l’àrea de Diàleg social i polític vam establir una línia de treball: hem fet enquestes per tal d’esbrinar el grau de polarització tòxica que existeix al nostre context, hem treballat la definició del que és polarització tòxica i aquests coneixements els hem traduït en un audiovisual que farem públic d’aquí a ben poc.
Parlava abans de la implicació dels joves.
És un dels perfils que creiem que hem de treballar. Amb les joventuts dels partits polítics vam fer un taller. Ells en acabar manifestaven que eren conscients que aquest tipus de taller els grans no el podrien fer, perquè no podien reunir-se a treballar plegats ni que fos en un taller i, per tant, es van produir unes dinàmiques i unes sinergies que a mi em semblen molt interessants.
Per què creien que els grans no ho podien fer?
Deien que en privat potser es podrien haver arribat a establir converses (això a vegades es dona al Parlament), però en públic, el grau de crispació era tan alt que no s’hauria entès per part de la ciutadania o per part de l’entorn dels respectius partits que poguessin tenir una relació mínimament cordial o un treball plegats en un taller conjunt. També, des d’una perspectiva meva personal, aquests joves eren tot il·lusió, tot ganes perquè la societat anés a millor, però no guanyen uns diners per fer el que fan. Entenc que en el moment en què part del teu modus vivendi va en funció de l’èxit que puguis assolir en termes electorals, t’ho mires d’una determinada manera.
La lògica de seguretat policial i repressiva no funciona en contextos de conflicte; no obstant, es continua utilitzant.
Malauradament és així. Com a humanitat hem après molt poc a fer una gestió no violenta dels conflictes armats. I una altra evidència, no és policial però sí militar, és en el cas d’Ucraïna i el resultat que està tenint en les despeses militars de pràcticament tots els països del món. L’increment està sent enorme i té a veure amb el fet que davant d’una agressió militar la societat pensa que l’única solució és armar-los més. A l’ICIP defensem que s’ha d’anar per una altra via: si nosaltres volem tenir una autèntica seguretat, hem de garantir una molt més alta justícia. Si hi ha una autèntica justícia i tu tens un grau de diferència entre la població molt menor, el grau de violència és molt més baix, està comprovat.
Fent d’advocat del diable, en el cas del procés català, també es va demostrar que amb una actitud pacifista tampoc no s’aconsegueix res…
Com a ICIP fem poca valoració del que havia estat el procés i creiem que hem d’aconseguir que es produeixi una autèntica voluntat de diàleg entre totes les parts. No estic convençut que hi hagués aquesta voluntat de diàleg completa per totes les parts. Perquè aquesta voluntat implica que tu estàs, primer, disposat a canviar d’opinió i, segon, disposat a entendre els perquès de l’altra part. Jo crec que en el procés vam viure amb molta claredat que unes parts molt importants de la població entenien que l’altra part de la població s’havia tornat boja o era profundament antidemocràtica i no crec que cap de les dues coses fos completament certa. Pots pensar que hi ha una determinada interpretació de la democràcia que tu tens i que l’altre no estigui del tot d’acord amb tu, i aleshores és evident que aquí hi ha una discrepància, però no era una lluita de democràtics contra antidemocràtics. Potser podem entrar en el fet que hi havia una diferent interpretació del que era la democràcia. Si aconseguim tenir una veritable voluntat de diàleg i volem fer-lo servir com a eina per resoldre un conflicte, aconseguim canviar-lo i transformar. Malauradament no ho vam aconseguir com a societat el 2017.
El canvi climàtic pot generar nous conflictes com migracions, guerres per l’aigua… com es veu des de l’ICIP aquest nou detonant?
Un perill i un repte enorme. Creiem que el canvi climàtic comportarà que aquests es donin amb més freqüència. Els conflictes volen dir la discrepància en els interessos o els béns a repartir entre grups o països. Quan un bé és escàs, com cada vegada més ho serà l’aigua, les dificultats per assolir una solució que sigui una transformació del conflicte positiva per a tothom és cada vegada més gran.
Estat de dret i institucions
Aguiar a la conferència Build Peace 2022 a Chemnitz (Alemanya)
La manca d’un estat de dret, o un estat de dret molt feble, potser l’associem a països del sud, però els del nord també tenen mancances greus en aquest aspecte?
Poses el dit a la nafra. No soc un expert jurista, però l’ordenament jurídic dels països del nord normalment és un aparell molt més rodó i té poques fissures. El que sí que és cert, i en el cas espanyol ho estem veient recentment, és que en dret també hi ha un cert grau d’opinió i en l’àmbit del dret constitucional tenim interpretacions que normalment són enormement divergents i que tornen a aquest debat que plantejava abans, de demòcrates contra antidemòcrates. Tu llegies sobre el Tribunal Constitucional ara fa uns dies als mitjans de comunicació i agafaves una perspectiva absolutament contrària si llegies una cosa o si en llegies l’altra. Per tant, potser sí que les fissures són més barroeres en un estat de dret menys consolidat, que pot ser el dels països del sud, no tots, però alguns. Fissures n’hi ha, i com a juristes i com a actors polítics hem de defensar que en aquells casos en què detectem que hi ha interpretacions que poden donar fruit a un conflicte es resolguin mitjançant la conversa i l’acord en bona mesura. Acord que no té per què ser el punt mitjà, però cal que sigui fruit d’un diàleg i d’una confrontació sana d’idees.
A gener de 2023, creu que al món hi ha institucions eficaces, responsables i transparents?
Deixa’m dir que sí. Tenim un grau de millora molt important. Com a humanitat hem après molt poc el que és la gestió dels conflictes. Hem millorat molt en la nostra capacitat de ser letals, cada vegada construïm armes més potents, més sinistres, però també hem de mirar enrere i el segle XX ha estat un segle que s’inicia amb dos conflictes bèl·lics mundials, que reben aquest nom malgrat que no ocupen la totalitat del planeta, sortosament, però sí que impliquen un nombre de població enorme i un nombre de baixes increïble. Vull pensar que hem establert unes estructures polítiques que fan d’aquest tipus de conflictes armats generalitzats una possibilitat remota. Això és fruit de les societats, que hem aconseguit construir institucions més o menys eficients. Totes són millorables, però anem, molt lentament, en la bona direcció.
Una de les fites de l’ODS 16 de l’Agenda 2030 és reduir la corrupció i el suborn. Pensen des de l’ICIP que és una fita viable?
Jo crec que sí. Hi ha societats que són més corruptes que d’altres. Hi ha estructures que permeten arribar a un grau de millora més gran. Des de l’ICIP no treballem directament corrupció. Però penso, a títol personal, que el grau de corrupció que hi ha en una societat en l’àmbit polític es correspon molt amb el grau de corrupció que la societat està disposada a tolerar. Cal fer entendre a la societat que si tolera la corrupció tindrà uns governants corruptes.
Les polítiques de les institucions de governança mundial van en la línia d’amortir els efectes del canvi climàtic, o són massa tèbies?
No és el que treballem més a l’ICIP. Les organitzacions internacionals –em dedico a la formació en termes de política internacional a la universitat i ho conec– estan absolutament infrafinançades. En el cas de les Nacions Unides ens trobem amb una institució que ha de fer front a un àmbit de competències i de reptes mundials enormes, a la qual se li dona un finançament molt reduït i li estem donant una capacitat de feina molt petita. Què fa les Nacions Unides? Fa denúncia, és una mena de Pepito Grillo mundial. Però si de veritat volem fer front a reptes com el canvi climàtic o lluitar contra el tràfic d’armes, hem de dotar les institucions internacionals de molt més múscul i també d’un control molt més gran perquè, alhora que requereixen una activitat política més ferma, els estats i la ciutadania exigeixen que es comportin de manera neta i no corrupta, perquè a vegades en ser una instància política o administrativa tan llunyana del ciutadà també s’ha donat el cas que s’hi produeixen actes de corrupció. I hem de vetllar entre totes perquè això no passi.
{{ comment.text }}