Setembre de 1972. L’aleshores alcalde de Sant Pere de Torelló, Josep M. Vergés, era al camp segant i el van anar a buscar per concedir-li l’honor de fer la primera trucada de marcació automàtica que sortiria del poble arran de la modernització de la central, que aquell migdia es posava en marxa.
S’hi va presentar dalla en mà, que va deixar recolzada a fora la porta. Li van acostar una taula amb un telèfon model Heraldo –el clàssic de disc de sobretaula del segle passat– de color gris.
Davant d’una dotzena de persones, la majoria operaris de la companyia, es va treure la cartera de la butxaca, en va agafar un paper i va marcar un número. Hi havia una mica de xivarri i tampoc s’estava molt al cas de la trucada, però de sobte li van sentir dir “Saludos mi general”, “sí, mi general”, “a sus órdenes, mi general”.
La conversa va ser més aviat curta, “però suficient perquè a nosaltres se’ns aturés la respiració. Que cadascú pensi el que vulgui, però tots els que érem allà vam quedar convençuts que acabava de parlar amb el mateix Franco”.
L’asturià José Manuel Naves, que es va incorporar a la Telefónica de Vic el 1967 i hi va treballar durant quatre dècades, ha recollit en un llibre –“sobretot per a consum intern, sense cap pretensió”– un ampli reguitzell de fotografies, noms, records personals, moments històrics i un extens anecdotari del seu pas per la companyia.
El de l’alcalde de Sant Pere és un dels episodis més memorables i el primer que li ve al cap. “Al sector de Vic en aquella època vam inaugurar 28 centrals automàtiques, però de l’única que ens ha quedat a la memòria és la de Sant Pere.”
Fins al punt que també recorda que després van tenir pagat el dinar a l’antiga Fonda Bonay “amb excel·lent menjar, cafè, copa, montecristo i ampolles de conyac i whisky. Ens vam aixecar de taula a les 7 cantant l’Asturias, patria querida”.
Un altre moment molt comentat va ser la vegada que als de manteniment els va arribar una avaria amb efectes curiosos: “Quan trucaven per telèfon no els sonava el timbre, però el gos que tenien al pati començava a bordar i no entenien per què”.
El zelador que hi van enviar es va adonar que tenien l’animal lligat a una barana de ferro per on també passava el cable de la línia telefònica, una mica pelat. “O sigui que feia contacte”, i cada vegada que algú trucava “la pobra bèstia rebia una descàrrega de 75 volts, i es queixava”. Va ser la manera, això sí, de poder estar al cas del telèfon fins que els van arreglar el timbre. I el cable.
