El dolor és el símptoma més freqüent en totes les especialitats i, si és intents i invalidant, és el que deteriora més la qualitat de vida d’una persona. En aquests casos, quan el dolor persisteix després d’establir-se de manera continuada, és quan es deriva el pacient a les unitats terapèutiques del dolor. La del Consorci Hospitalari de Vic (CHV), coordinada per Mercè Jiménez, ha estat decretada des d’aquest juliol com a unitat de nivell tres per CatSalut, la qual cosa permet equiparar-la a centres de Barcelona. A més, també acollirà de cara al 2027 el Tercer Congrés de la Societat Catalana del Dolor.
Vic serà d’aquí a dos anys la seu del Congrés de la Societat Catalana del Dolor. Com s’assoleix aquesta fita?
El congrés se celebra cada dos anys, per tal que hi hagi prou temps per tenir nous avenços. A l’anterior, ja ens van demanar de poder-nos presentar, com a una unitat que està creixent. En aquest sentit, s’han dedicat molts recursos a tractar el dolor aquí a la comarca, perquè realment estàvem una mica abandonats i amb molt difícil accés a un nivell més alt com el que hi ha a Barcelona.
Què implica per a la comarca i el municipi?
El congrés és una reunió d’experts, la majoria professionals de les unitats de dolor, però també anestesiòlegs d’arreu i altres especialitats que conviuen cada dia amb el dolor, com ara rehabilitadors, traumatòlegs, farmacòlegs o psicòlegs. Els beneficis per a la ciutat són molts perquè es deixa veure dins del mapa, també com a un atractiu per a nous professionals que s’hi vulguin formar. A més, des que CatSalut ens ha declarat com a nivell tres de complexitat, esperem comptar amb més recursos per implementar millors tècniques. També hi ha el fet de formar-se contínuament, disposar de més temps i més personal i, en definitiva, fer créixer cada vegada més la unitat.
Pel que fa al tractament, hi ha diferents tipus de dolor, com l’agut o el crònic. Com es diferencien a la unitat?
El dolor agut és una resposta a una lesió. És com una alerta que alguna cosa no funciona bé. En aquest cas, hi ha una causa i normalment aquesta causa es pot tractar i, quan es cura, se sol solucionar el dolor. En canvi, el dolor crònic ja és una malaltia en si mateix, en la mesura que es pot haver curat la lesió, però el pacient continua sentint dolor. Un cas podria ser per exemple quan a una persona li han d’amputar una cama i, tot i no tenir-la, continua sentint dolor. És una malaltia independent que es produeix i es tracta de manera diferent que un altre tipus de dolor.
A què és degut?
És molt complex. No es paren de descobrir cada vegada més mecanismes de transmissió nerviosa, de substàncies químiques que s’alliberen dins del cos i que connecten finalment amb el cervell. Hi ha canvis, que es diuen osteoplàstics, que van perpetuant aquesta sensació de dolor fins a tota una vida. De fet, hi ha dolors que són tan intensos i tan difícils de controlar que és un èxit baixar la intensitat al 50%. Per al pacient això és mitja vida.
Com es tracten aquest tipus de casos?
Amb tècniques molt especialitzades, que solen ser mitjanament invasives, i el que fan és interrompre la transmissió nerviosa que fa que el cervell et digui que tu tens dolor.
“El dolor crònic és una malaltia en si mateixa que es produeix i tracta de manera diferent”
Quin procés fan els pacients amb dolor crònic per arribar fins aquí?
Tot s’estableix primer a partir de l’atenció primària, que té l’obligació de controlar el dolor. Quan ells consideren que ja no poden fer-hi res més i necessiten tècniques més específiques, és quan arriben a nosaltres. El tractament és molt individualitzat en cada pacient, perquè no és el mateix un tipus de dolor que un altre.
Quins hi hauria?
Hi ha el dolor nociceptiu que és el lògic, és a dir, que hi ha una lesió que es transmet i que normalment es troba a la pell, els músculs o les articulacions. També hi ha el dolor neuropàtic, de més difícil control, que implica lesions de nervis o de la transmissió nerviosa i que no sol curar-se amb medicaments habituals. A banda d’aquests, hi ha el dolor oncològic, en què es barregen tots els tipus. Per això és important el tractament individualitzat i, alhora, explica el fet que la Unitat Terapèutica del Dolor no pugui tractar tot el dolor. Està pensada per a aquell que invalida i que no es pot tractar amb medicació normal com d’altres.
És subjectiu, però, oi?
Cadascú aguanta el dolor de manera diferent, però cal saber quan realment invalida la vida del pacient i quan no. Per aquest motiu, fem moltes preguntes a la persona, com ara què ha hagut de deixar de fer arran del dolor que sent, a més d’altres qüestions. Hi ha molts factors que hi afecten i amb aquests filtres s’estableix la prioritat.
Pel que fa a aquest dolor que invalida més, s’ha detectat un augment dels casos amb l’envelliment de la població?
Gran part del dolor que percebem és de lumbars, perquè tot i que mentalment anem aguantant més, no estem fets per viure 95 anys. L’esquena no aguantarà i aquest és el gran mal, que s’ha fet sobretot evident amb l’envelliment de la població. Costa molt entendre que arribarà un moment en què deixaràs de fer coses que feies i que, amb segons quin dolor, perdràs en qualitat de vida. Cal tenir en compte també, però, que tenim una mitjana d’edat de 60 anys. Aquí hi ha molta càrnia i feina que comporta aixecar pes i, per tant, tenim molta gent de 40 o 50 anys que ja té problemes de dolor, com ara a les lumbars.
Com es pot prevenir?
Aquí també fem una mica d’educació en dolor i ensenyem els estiraments que els pacients han de fer cada dia. Es tracta alhora de cuidar les malalties que es tenen de base, com pot ser la diabetis, perquè també contribueixen al dolor, i en general ajudar a tenir una vida sana, amb hàbits saludables.
“Aquí hi ha molta càrnia i, per tant, molta gent de 40 o 50 anys amb problemes lumbars”
Perquè el benestar emocional hi té un paper important, no?
Exacte. El benestar emocional de les persones és molt important. Tot dolor té dos vessants, el físic i l’emocional. En el dolor agut, en què potser pesa més la part física, en l’emocional es té por i, per tant, es relaciona més amb l’ansietat. Mentre que, en el cas del dolor crònic, hi predomina molt la part emocional, sobretot amb episodis de depressió i d’insomni. En aquest cas, es tracta d’explicar molt bé al pacient què té, per què ho té i com pot autocontrolar-ho.
I generar també activitat en el dia a dia, és a dir, que no es quedin a casa?
Sí, perquè en cas contrari es van recloent. Van agafant un sentiment més catastrofista, que no se’n sortiran, i el que cal fer és eliminar aquest sentiment.
