Can Villaura de Ripoll, cent anys de cuina casolana

Mònica Pagès Anna Maria Espelt va néixer a Can Villaura. L’avi, Ramon Espelt, era de Sovelles, a les Llosses, i amb les seves germanes van llogar la masia de Can Villaura el 1925. A més de viure-hi, van obrir botiga i fonda. Mataven el porc cada setmana i venien tot el que produïen. Poc després, es va casar amb Pepeta Gallifa, de Sant Hipòlit de Voltregà. “L’àvia feia menjar per als treballadors de La Saphil, la fàbrica que estava a la colònia de Santa Maria de Ripoll”, explica l’Anna, la tercera generació al capdavant de l’establiment. “En aquells inicis, tothom s’asseia a la mateixa taula i menjava el mateix: cigrons estofats o vedella guisada.” En Ramon i la Pepeta van tenir tres fills: la Conxita i en Lluís i la Pepita, que eren bessons. La Pepeta va morir jove, quan tenia 50 anys, i en Ramon va continuar tenint el bar i la botiga. El pare de l’Anna, Lluís Espelt, també feia de taxista i el 1965 es va casar amb Josefina Rosillo, originària de Conca. En aquells anys, també tenien servei de barberia i perruqueria i centraleta de telèfon, que el 1970 va ser la primera de la parròquia. Esmorzars de forquilla Els Espelt van tenir quatre fills: la Montserrat –que va morir fa menys d’un any–, l’Imma, en Josep Lluís i l’Anna Maria. De grans, els quatre fills es van incorporar al negoci i el van convertir en restaurant. L’Imma es va posar a la cuina, que havia estat l’habitació dels avis, i els altres, al taulell i a servir les taules. “Seguim fent esmorzars de forquilla i dinars. Plats de tota la vida: llengua de vedella, estofat de xai amb patates, escudella i carn d’olla, arròs a la cassola, conill i bolets. Abans també fèiem sopars, però tot ha canviat. Des de la pandèmia, vam decidir de tancar diumenge i dilluns. Ara obrim de dimarts a dissabte”, diu l’Anna. “Quan l’Imma va plegar, va entrar de cuinera Olga Sala, que només tenia 21 anys i venia de La Franquesa, a les Llosses. Havia celebrat l’àpat de la comunió a Can Villaura i ara, quasi trenta anys després, ja és de la família.” L’esperit casolà L’Anna afirma que “és impossible créixer i mantenir-se. L’essència casolana es perd i el client ho nota. Tal com treballem ara, podem mantenir l’esperit casolà. El problema que tenim és que costa molt trobar gent que vulgui treballar i que estigui capacitada per a la restauració i sempre falla algú. Si la cuinera o jo ens posem malaltes, no podem obrir”. Remarca que “haver nascut aquí ha fet que sempre m’hagi obert molt a la gent. Els clients habituals, els tracto com de casa. Soc molt sentimental. Si algú que ha vingut molt desapareix sense dir res, em sap molt greu”. I ho demostra també amb les flors que sempre té al pati i que posen tot el color a aquest restaurant que ha vist passar cent anys per la carretera que uneix Ripoll amb Vic des de fa segles.

Can Villaura de Ripoll, cent anys de cuina casolana

Quan Macià mirava a coll d’Ares

El Museu Etnogràfic de Ripoll celebra 15 anys de la seu actual

El Ripollès, desconnectat en ple segle XXI

Tanca Cal Pairó i traspassa la torradora

LA PREGUNTA

Veu bé la regularització d’immigrants impulsada pel Govern espanyol?

“He anat decaient molt lentament, fins a ser dependent les 24 hores”

“Si paguem, com a mínim hauria d’estar més net”

“Vaig descobrir Casserres fa cinc anys i ja hi he vingut tres vegades”

Casa Tió tanca les botigues pròpies i es concentra en el canal professional

Busquen un conductor per atropellar intencionadament un home a la C-17 a Orís

“A partir de la mort del meu marit, molta gent m’ha vingut a demanar com ho vam fer”

El Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt s’omple amb motiu de l’aplec

Un cotxe s'encasta a un mur a la rotonda de Roda

S’esfondra una teulada al carrer Tagamanent de Vic

Un ciclista ferit en una topada amb un quad al Lluçanès