Tot i tenir només 17 anys, Abdourrahamane Diallo i Musa Sowe han viscut un munt d’experiències vitals. Són originaris de Guinea Conakry i Gàmbia, respectivament. Ambdós tenen en comú que són joves tutelats i migrats sols i que han participat directament o indirecta al curtmetratge Quan ens trobem. Aquest film està pensat des del Pati Llimona, un centre cívic de Barcelona, i parteix de les vivències de sis persones migrades, que s’han trobat un dia a la setmana durant vuit mesos. El curt parla d’immigració, de la relació amb la natura i d’altres temes rell mevants i “es veu com es vol crear una societat nova amb gent de diferents orígens i amb respecte”, explicava el director del festival Transhumant de cinema, Joaquim Roqué. I és que aquest curtmetratge va ser un dels dos que es van projectar aquest dimecres al matí, juntament amb Tot va bé, al Teatre Comtal de Ripoll, davant d’uns 200 nens de segon i tercer d’ESO de l’institut Abat Oliba i l’escola Vedruna de Ripoll i l’IE Mestre Andreu de Sant Joan de les Abadesses.
En acabar, els alumnes van fer-los preguntes en una taula rodona, que era una activitat organitzada pel Centre de Recursos Pedagògics del Ripollès “per fomentar el diàleg entre els joves, perquè siguin més empàtics amb la gent nouvinguda i no tolerin el racisme”, apuntava Roqué. A l’activitat van participar- hi una desena de nois d’entre 16 i 22 anys i alguns ja havien vingut en altres edicions del Transhumant. Tant l’Abdourrahamane com en Musa van arribar a l’Estat espanyol l’any 2021. En el cas de Diallo, va arribar- hi en pastera després de navegar 19 dies per mar obert fins arribar a les illes Canàries. Abans, havia passat pel Senegal i Gàmbia, sense conèixer a ningú i viatjant de nit. En territori espanyol va anar a parar a un “camp d’immigrants” durant sis mesos.
Va arribar a Barcelona en un avió que van pagar-li. “Només portava la motxilla i no coneixia a ningú”, recordava. Es va presentar a la comissaria sense més documentació que el certificat de naixement. S’hi va estar quatre hores i van dur-lo a la Creu Roja. Amb ells va estar-hi quatre dies abans d’establir-se a Santa Eulàlia, un barri de l’Hospitalet de Llobregat. L’Abdourrahamane no sabia llegir ni escriure, però van facilitar-li cursos de català i castellà i ja entén el primer i parla el segon. Ara viu en un pis. “Estic estudiant per poder treballar i guanyar diners per tornar amb la família”, deia. Actualment ja disposa del passaport i només li falta el NIE. Diallo estava encantat de participar en el curtmetratge. Van ensenyar- li els llocs on es gravava, a fer tràvelings, les muntanyes o el mar.
En Musa tampoc s’ho va pensar dues vegades i també tenia moltes ganes de venir al Ripollès per participar en aquest cinefòrum. Ara estudia un programa de formació i inserció per a joves que no han finalitzat l’educació secundària obligatòria d’electricitat per poder entrar al món laboral. Ell és d’un poblet de Gàmbia que es diu Sare Eli, a tocar de la frontera del Senegal. Amb 14 anys, pretenia marxar del país. Els seus pares no ho volien i “vaig marxar sense que ho sabessin”. El camí fins a Catalunya el va dur pel Senegal, Mali, Algèria, Líbia, Itàlia i França. A la frontera entre el país transalpí i l’Estat francès va agafar un tren gràcies a unes indicacions d’integrants de la Creu Roja i va viatjar tota la nit fins a Catalunya. Davant dels nens, els joves van mostrar-se més tímids, però va haver-hi algun moment emotiu. La resposta dels alumnes a la taula rodona va ser un èxit, perquè “han mostrat molta empatia amb ells i això serveix per sembrar una llavor, perquè la societat del futur sigui millor”.
{{ comment.text }}