Fer 2.000 i escaig metres nedant a l’estany de Banyoles, menjar un arròs a la capital del Pla de l’Estany i tornar cap a casa. Aquest era el pla que tenia previst fer la taradellenca Sandra López el diumenge 15 de setembre de 2019 juntament amb la seva família.
Nedadora amateur des dels 6 anys feia un temps que havia decidit participar a la Travessia a l’Estany, la gran festa de la natació catalana, i aquell dia havia estat l’escollit per estrenar-s’hi.
La il·lusió i l’alegria, però, es van acabar a 500 metres de la meta. Mentre nedava va patir un ictus que li va provocar un trastorn funcional de la marxa i li ha deixat dolor neuropàtic. En un instant la seva vida va canviar per sempre més i des de llavors no ha deixat de lluitar per no perdre mobilitat.
Camina amb l’ajuda d’una cadira de rodes i la natació, que practica a diari, l’ajuda a tenir força. Aquest diumenge López es va sentir preparada físicament i psicològicament per tornar a les aigües de l’estany banyolí, on va aconseguir completar la travessia.
Era el dia que feia exactament cinc anys que va notar com si un remolí la xuclés cap avall i aquesta vegada a l’acabar la prova va poder gaudir del dinar al restaurant que li havia quedat pendent llavors.
“Estic molt contenta i satisfeta. Era un repte meu personal de superació, que a més a més s’esqueia en el mateix dia. La meta no era acabar sinó tornar-me a posar a l’aigua amb tot el que comporta aquest dia. Físicament m’he trobat molt bé i emocionalment l’arribada ha estat molt bonica”, confessava a l’acabar. I és que el procés per arribar fins aquí no ha estat gens fàcil.
A la piscina hi va tornar poc després de l’ictus quan s’estava recuperant a l’Institut Guttmann. “Al principi em va costar molt perquè el meu cos es donava la volta i m’ofegava i els fisioterapeutes m’havien de treure”, detalla.
Un cop va tenir l’alta va continuar els exercicis, primer a la piscina petita i després a la gran de l’EAS Taradell. La va ajudar molt utilitzar una boia per tenir un punt de suport quan les forces li fallaven i per això aquest diumenge també la va voler portar durant la prova, on no va nedar sola.
Entre les 800 participants tenia al costat una amiga, la Marta, i una nedadora habitual d’aigües obertes, la Roser. Va estar seguida en tot moment des d’una canoa per un altre conegut, en Genís, i també hi havia cossos de seguretat i socorristes, mentre que a l’arribada l’esperaven la seva parella, en Raül, i els seus dos fills, l’Iñaki i en Lluc.
“Aquest estiu vaig venir a entrenar a l’estany i ha estat clau perquè hi va haver dies que vaig tenir al·lucinacions dins l’aigua i em venien els records d’aquell dia”, diu. El seu cor funciona ara al 52% i a vegades no és “només l’esforç el que m’afecta sinó també les emocions”.
Tot i la preparació, però, no amaga que tenia por de repetir la cursa. “L’ictus me’l va provocar un coàgul causat per un virus al cor que jo desconeixia que tenia perquè no m’havia causat símptomes”, lamenta. Per això, aquesta vegada es va fer analítiques i va buscar estar el màxim de ben preparada.
També la va ajudar el fet de nedar escoltant música “per centrar-me en el que feia” i que les cançons fossin escollides per gent del seu entorn. “Vaig demanar que em diguessin quina era la seva cançó preferida i això em va fer sentir el seu suport i que soc una privilegiada de sentir-me tan estimada”.
Els problemes de mobilitat que li han quedat, especialment a la banda dreta, han impedit que la Sandra pugui tornar a treballar al negoci familiar, El Xocolater de Taradell.
“He intentat ajudar quan he pogut però després em passa factura i l’endemà no puc baixar les escales i m’he de quedar a casa. La meva vida està limitada. Intento estar activa i donar-li feina al cervell per la memòria i la psicomotricitat, però em canso i necessito descansar”, comenta.
En tot el procés creu que ha estat determinant fer musicoteràpia amb Santi Serratosa i anar a una psicòloga. “A ells, a tots els equips mèdics que m’han tractat, als amics i a la família els estic molt agraïda, si no no me n’hauria sortit”, afirma.
“Jo no bec, no fumo, faig esport i tinc una alimentació normal –continua–. Tot això fa que pensis que no et pot passar res i quan t’adones que ets a les portes de la mort costa molt d’assumir”. Especialment dur va ser per al seu fill petit, en Lluc, que quan ella va patir l’ictus tenia 12 anys i va presenciar-ho.
“Va ser un xoc per a tots però sobretot per a ell perquè, a més a més, vaig estar tres mesos anant d’hospital en hospital”, recorda.
Totes les adversitats que han vingut al llarg d’aquests cinc anys, però, “ens han unit encara més com a família i no és que ara tirem la casa per la finestra però sí que vivim el dia a dia i aprofitem totes les coses boniques que ens venen”.
López explica que “fins que no et passa una cosa així, la vida la tens molt centrada en la família i el negoci i ara per força he de fer més coses per a mi com cosir, anar a la piscina o a caminar”. També s’ha atrevit amb el parapent i el ràfting i té previst tirar-se en paracaigudes.
Ho recull tot al seu compte d’Instagram “per visibilitzar la meva situació i ajudar altres persones a qui pugui servir el meu testimoni”. També ho fa per a ella mateixa, per continuar trobant cada dia la força per aixecar-se del llit, mantenir-se activa i així poder anar marcant-se reptes com el d’aquest diumenge, completar la Travessia a l’Estany de Banyoles cinc anys després.
