Joan Compta, dels Hostalets de Balenyà, és assessor tècnic en arboricultura urbana. Acompanya ajuntaments –sobretot alguns de municipis mitjans i petits d’Osona– a gestionar el verd urbà. En aquesta entrevista parla sobre la seva feina en context de sequera i insisteix que els conflictes clàssics a causa de voreres aixecades o branques que molesten no els generen els arbres, sinó haver-los plantat en llocs inadequats i sense preveure l’espai necessari.
Li agrada la seva feina?
Moltíssim. No en voldria cap altra.
Però no és un continu de maldecaps? Parlant amb regidors d’Urbanisme, un es fa creus de la quantitat de disputes al voltant dels arbres.
En l’arbrat urbà hi conflueixen molts actors. I el problema de fons sempre és el mateix: no que l’arbre creixi, sinó un mal projecte quan el van plantar o en la gestió posterior. El medi urbà és humà. Hi predomina l’homínid, que ho vol tot a la seva mida i que pateix les conseqüències d’una mala planificació. Figures com jo gestionem sovint queixes de voreres aixecades, branques que tapen finestres… però la culpa no és dels arbres, sinó d’haver prioritzat els cotxes als carrers i haver-los obligat a buscar-se la vida en escocells petits i voreres massa estretes.
En debats tan polaritzats tothom es veu amb cor d’opinar, oi?
Hi ha molts veïns que eleven la seva queixa, que és ignorància, a veritat absoluta. Tothom s’atreveix a fer de jardiner. Els polítics es van tornant cada cop més sensibles, però per necessitats de vot i quedar bé també miren d’evitar la confrontació, la qual cosa és impossible en temes de debat encès. I una última consideració important: l’arbre urbà és un arbre públic. Tant pertany a qui el té just a davant de casa com al veí de l’altra punta del poble.
El sorprèn que el verd urbà generi nivells tan alts de malestar?
Fins fa poc no es tenia gaire en compte quines espècies hi casen, és a dir, no ens fixàvem prou en la morfologia, el volum real que assoleixen els arbres amb el temps i l’espai que necessiten per desenvolupar-se, tant aeri com de sòl. Això va portar a intentar contenir-los amb poda, però actuar a cop de tisora és caríssim. Els ajuntaments s’hi gasten molts diners quan, a més a més que no resol el conflicte, es debilita els arbres i se’ls torna més vulnerables a les plagues.
I tot plegat no ho regulen els plans directors del verd urbà? Els municipis n’han de tenir per llei?
Existeixen grans diferències entre les ciutats i els pobles petits. En el primer cas, s’ha posat en pràctica l’assaig i error. Com que es tracta de municipis amb diversitat de vies –avingudes, places, carrers estrets…– països com França o Gran Bretanya hi treballen des dels anys noranta i han creat base científica. Les ciutats tenen més ben endreçat que els pobles com gestionar l’arbrat urbà. D’una banda, és imprescindible que els polítics siguin sensibles, que es vagi incorporant experts als ajuntaments, i, de l’altra, part dels problemes es deuen a les empreses de jardineria. Es tracta d’un món amb molt intrusisme i professionals que ni han actualitzat coneixements ni s’han especialitzat malgrat el pas del temps.
Els plataners que ens trobem als vorals de moltes carreteres secundàries, o als carrers d’alguns dels nostres pobles, no s’haurien d’haver plantat mai?
Els hem de subscriure al seu moment, quan la gent es movia amb carros tirats per cavalls i necessitaven ombra. El problema torna a ser de gestió. Després es va asfaltar a sobre tal qual, sense reflexionar si convenia.
Com es pot solucionar aquests errors del passat?
Quan ja tenim uns determinats arbres no es pot començar de zero. És impossible. Val més mantenir-los tan bé com es pugui i, en arribar el moment, tapar els escocells i plantejar una altra gestió. D’arbres en fan falta, però també soc del parer que si no hi han de cabre ni estar ben posats, millor no plantar-ne. Generaran massa maldecaps.
Quines recomanacions bàsiques dona als ajuntaments?
Sobretot tenir en compte la fisiologia i la morfologia de les espècies. Si es dissenya una via plantejant-la arbrada, assegurar prou volum aeri i de sòl perquè convisquin arbres i homínids. De branques sempre n’hi haurà que poden molestar, però amb un projecte ben concebut ens estalviaríem la majoria de problemes i les podes de reduir tota una capçada a cop de tisora.
Estem en plena crisi climàtica. L’aigua que requereixen les espècies es valora a l’hora de triar-ne una o altra?
Tota nova plantació necessita uns 50 litres setmanals d’aigua com a mínim durant dos anys. A partir d’aquí, sí que n’hi ha que en consumeixen més i menys, i es té en compte, però també vull destacar que els arbres són molt resilients a l’hora d’afrontar situacions adverses. L’estrès hídric n’és una. Tenen la seva pròpia manera d’autoprotegir-se deixant d’alimentar la part de dalt de les capçades, com si es tractés de tirar càrrega a l’aigua quan s’enfonsa un vaixell. La culpa no és seva, sinó que s’espavilen per sobreviure malgrat se’ls hagi plantat en escocells d’un metre per un metre o se’ls deixi de regar.
Quines són les espècies que més es planten actualment a comarques com Osona o el Lluçanès?
Recupero la idea que mai partim de zero, sinó que hem de jugar amb un determinat urbanisme i un verd urbà heretat d’anys. Això ens limita el marge de maniobra, però mirem de diversificar. Hi ha municipis que un 90% encara són plataners, alzines o moreres, de manera que una sola plaga tindria capacitat de matar tot l’arbrat. Actualment es recomana variar i no superar més d’un 15% d’espècie acumulada. També s’han de tenir en compte les diferències entre parcs i jardins i eixos viaris. Als carrers s’hi posen molts lledoners, aurons, til·lers, plataners encara en algun lloc… L’important és avaluar el desenvolupament que tindran en un futur i assegurar-los l’espai útil per intervenir-los com menys millor.
L’última funció de l’arbrat urbà hauria de ser l’ornamental? Perquè en realitat sembla la que prima.
L’arbre no tira primer les arrels i després fa les branques, sinó que passa tot a la vegada mitjançant la connexió via tronc. Assegurant-li espai de sòl i d’aire genera més coberta arbòria, una mena de pèrgola. Això vol dir neutralitzar una major quantitat de diòxid de carboni i alliberar oxigen, a banda que un conjunt d’arbres afebleixen el vent als carrers i tant el fred de l’hivern com fins a un 30% de la calor de l’estiu. També absorbeixen l’aigua quan plou molt. Amb les tecnologies actuals podem recrear com serien els pobles i ciutats sense arbres i us asseguro que qui es queixa de les al·lèrgies, d’haver d’escombrar fulles… Tampoc compra la imatge. L’homínid vol i dol.
Les ciutats seran cada vegada més verdes o més grises?
Tenim l’obligació de fer-les verdes. Amb el canvi climàtic pel mig, encara més; però també veig que les ciutats grans i els pobles petits avancen a ritmes diferents. A Vic, per exemple, ara s’han fet escocells continus, molt grans, per a til·lers. És fantàstic. Els arbres no aixecaran les voreres, viuran més anys, compliran la seva missió i en últim terme faran bonic. Que generen brossa? També, però per això hi ha màquines de netejar. [Riu] Sempre dic que l’arbrat té dos grans enemics: la brigada i l’equip de neteja.
I sobre les flors, què en pensa? També són part essencial del paisatge urbà…
I tant, i sí que tenen aquesta funció més embellidora. Tot suma en l’objectiu de bastir un bon verd urbà, que està demostrat científicament que millora la salut mental de la població, redueix l’estrès i fa que la gent estigui més contenta. Un lloc endreçat fins i tot pot dissuadir la delinqüència, evitar els atracaments… Afavoreix el conjunt de les relacions socials.
