“Continuen existint estigmes i estereotips en temes de sexualitat”

Raquel Tulleuda, ginecòloga i sexòloga, participa de manera regular en diversos programes de ràdio i televisió. Cada quinze dies, i ja hi porta tres temporades, la podem escoltar alternativament a La tarda de Catalunya Ràdio, actualment amb Agnès Marquès, i al programa El balcó, de la Ser Catalunya, conduït per Anna Puigboltas. A partir de la seva experiència parla en aquesta entrevista de com veu aquest món sovint envoltat de pors i tabús.

Encara fa vergonya o por acudir a un/a sexòleg/òloga?
Totalment, i parlant dels homes cis hetero aquesta vergonya o por és més accentuada en ells. Les dones, en aquest sentit, tenim més facilitat per mostrar-nos imperfectes, amb dificultats, vulnerables, i en canvi això als homes els costa més.

Des que treballa en aquest àmbit ha notat avenços?
Es van fent passos petits entre la població en general i per exemple persones d’edat més avançada cada vegada consulten i en parlen amb més facilitat i amb més franquesa. Tot i així, continuen existint estigmes, estereotips i fantasmes que trigarem un parell de generacions a trencar.

A tota aquesta gent que els costa parlar-ne, què els recomanaria?
Primer, convèncer-los que el professional que atén la seva demanda no fa mai un judici de valor. En segon lloc, que tendim a pensar que ens passa una cosa molt excepcional, i en general són coses que passen a molta altra gent. I en tercer lloc, un cop facin la consulta, si no hi ha un bon feedback i no se senten còmodes, ningú els obligarà a tornar. Consultar no és un risc, no hi ha res a perdre.

Hi ha molt desconeixement i tabús encara?
Moltíssims. Però és absolutament normal. Nosaltres no hem rebut cap tipus de formació en sexualitat, ni en afectivitat m’atreveixo a dir. Hem construït la nostra sexualitat d’una manera molt solitària en general i amb molta manca d’informació.

Però actualment amb tants recursos a l’abast semblaria que el coneixement hauria de millorar.
En alguns aspectes sí, encara que ara hi hagi un gir cap a la dreta. En línies generals en relació amb l’orientació sexual estem en una societat clarament més informada i molt més tolerant que 50 anys enrere. Però per altra banda aquesta sobredosi d’informació pot resultar nociva i al final esdevé desinformació. Per exemple, ho veiem molt en gent jove, que en el seu despertar de la sexualitat compartida aquelles primeres experiències no es produeixen a una velocitat fisiològica sinó que sovint tenen uns tempos molt més forçats per la pressió social, pels estereotips, per allò que es veu a la pornografia, per les xarxes…

Vostè és habitual en alguns programes de ràdio. Com va ser el seu pas als mitjans de comunicació?
Va venir pel cas de La Manada. Se’n parlava molt des del punt de vista legal, policial, social, però no s’entrava en una anàlisi des de la perspectiva de l’educació sexual. I des d’una entitat amb la qual jo col·laborava en aquell moment vam trucar a TV3, ens vam posar a la seva disposició i vam intervenir en un telenotícies. Després em van telefonar del programa Els matins, de Lídia Heredia, i així he anat continuant.

Creu que aquests espais són una bona eina per a la societat en general, o per a aquelles persones que potser mai s’atrevirien a venir a la consulta?
Jo crec que tot el que sigui parlar obertament de sexualitat i normalitzar aquest diàleg és positiu en línies generals. El fet d’estar presents en mitjans de comunicació convencionals em sembla que és enriquidor i fa que de mica en mica es vagin trencant totes aquestes parets invisibles, aquestes muralles existents.

De quina manera es fa la selecció dels temes?
A Catalunya Ràdio els consensuem uns dies abans i tibem del fons d’armari, sempre pendents de si hi ha hagut alguna qüestió candent. A la SER tinc una secció pròpia que es diu El quadre de la Raquel i cada vegada jo trio el tema del qual vull parlar i el vehiculo a través d’una pintura que hi tingui relació.

L’educació sexual és encara una assignatura pendent?
Sí. Quant a centres d’ensenyament cada escola fa el que pot basant-se també en les seves línies directives i criteris, però s’hauria de disposar de recursos i persones preparades per dur-ho a terme. Seria ideal que tots els professors dels diferents nivells educatius tinguessin una formació mínima per resoldre dubtes sobre anatomia, fisiologia, relacions afectives, pornografia, masturbació, orientacions, identitat sexual… Crec que això generaria una transformació a la societat, però encara estem lluny d’aquí. A vegades hem de lluitar contra el que es veu i s’ensenya a casa. Malauradament, quan fem formació amb els pares i mares, els que més ho necessiten no venen mai; és per això que la formació dels claustres seria un punt d’inflexió molt important.