Ramon Viñas i els germans Tuneu Fàbrega, de 77, 87 i 90 anys van néixer a tocar, tots en cases ben a prop de l’església de Santa Eugènia de Berga. Es coneixen de sempre, des que corrien amb els genolls pelats fins que es van casar i ara, ja amb el títol d’avis o fins i tot besavis, es troben cada tarda al casal.
El pretext és jugar a la botifarra, però la partida que dominen realment bé flueix de fons: xerrar i anar-se-les fotent. Que si el futbol i l’empat de l’Espanyol, els estalvis, on val la pena pagar per anar de restaurant, qui ha vist més món amb els viatges de l’Imserso…
Asseure’s al seu costat amb temps, un dilluns d’agost sense les presses imposades pel rellotge, inunda l’esperit del que es considera una bona jubilació. Tots tres continuen llevant-se força d’hora –un pel gall que li canta a sota la finestra; un altre, per anar a comprar dos llonguets al net abans que marxi a treballar–, aprofiten els matins, dinen en família –“com més a taula, millor”– i a la tarda se submergeixen en les partides al casal.
De normes no n’han inventat més que les que dictamina el joc, però sí que en tenen de no escrites com apuntar religiosament els resultats a mà, en un full farcit de números, o aixecar la sessió com a molt tard a les 5. A partir de llavors, cadascú fa la seva: des de mirar la telenovel·la turca a casa fins a prendre l’aire al balcó o tornar a sortir amb una altra colla que peta la xerrada a fora el camp de futbol.
–Tornarien a treballar?
La pregunta que els llança EL 9 NOU dona pas a respostes que fan riure: “Treballar? Però si aquest no ho va fer ni de jove”, etziba un germà a l’altre. “Potser només a canvi que ens traguessin uns quants anys i anéssim menys feixucs”. El sentir de fons queda clar. La resposta és que no. I la clau, segurament, que la salut de moment els acompanya tot i petiteses com haver d’estar al cas de les pastilles o servir-se del bastó.
Les cares de Viñas i els Tuneu són habituals en un casal que congrega cada tarda entre quaranta i cinquanta persones, que els dilluns organitza excursions –aquesta setmana, a la platja– i que pot presumir d’una cartera nodrida de serveis, amb el de perruqueria al capdavant. Un bon exemple de com aplanar i farcir la vellesa d’activitat ara que vivim més i millor.
En una altra taula del casal, Carme Sancho, Àngel Molina i companyia juguen a la brisca. Diu que normalment són els més baladrers. Tenen més que clar que l’objectiu no és marxar amb el moneder ple, però la seva partida té l’al·licient que cada cop s’hi disputen un cèntim. “Amb 10 passem la tarda ben distrets”, assegura ell. El canari, el rummicub… A tot arreu hi ha partides en actiu i a les cadires, des de qui no arriba als 65 anys fins a qui frega els 100. “En aquest món, per ser gran i passar-s’ho bé, no cal fer cap metre d’alçada ni d’amplada”, ens ha dit un dels germans Tuneu en arribar. Après.
