De vegades el meu cos va cap a un lloc i el meu cap cap a un altre. Camino, faig, compleixo. La vida avança, la llista de tasques també, però jo tinc aquella sensació estranya d’estar una mica desencaixada, com si habités un cos que no acabo de sentir del tot meu. Com si fos dins, però no del tot present.
Conversant, llegint i estudiant, sobretot amb relació amb la sexualitat i la vida afectiva, m’he adonat que aquesta vivència no és gens excepcional. No és una mania personal ni una raresa moderna. Hi ha moments, o fins i tot temporades, on moltes persones viuen així: funcionant, rendint, complint expectatives… però poc connectades amb el cos i amb el plaer.
I això, inevitablement, té conseqüències. Perquè la biologia humana és sàvia, molt més del que sovint li reconeixem. Totes aquelles accions que són necessàries per a la vida i per a la continuïtat de l’espècie venen acompanyades d’una petita recompensa en forma de plaer. Menjar, beure, descansar, aprendre, tenir relacions sexuals, netejar-nos amb aigua, anar de ventre, descobrir coses noves, relacionar-nos amb altres… El cos ho celebra amb una cascada de neurotransmissors plaents que ens recorden que som vius.
El problema no és que el plaer no hi sigui. El problema és que sovint hi passem per sobre. Vivim amb el cap avançat uns quants passos més enllà del present, pensant en el següent que toca fer, en el que falta, en allò a què no arribem. I així, sense adonar-nos-en, entrem en un mode automàtic que ens allunya de l’experiència.
Fa poquet que hem estrenat any. I potser, més enllà de grans propòsits, podríem fer-ne un de petit però transformador: entrenar el gaudi. No com una obligació més, sinó com un gest de cura.
La proposta és senzilla. Pensa en una acció quotidiana que t’agradi. Beure un te amb calma. Prendre una dutxa sense presses. Assaborir un trosset de xocolata. Seure al sol uns minuts… Escriu-la en un paper. Que sigui un compromís de plaer amb tu mateix/a. I quan el facis, sigues-hi: nota el gust, la temperatura, les textures, les sensacions que apareixen al cos.
No és res d’espectacular. Però és profund. Perquè quan entrenem el plaer en coses petites, alguna cosa es desplaça per dins. I, de mica en mica, el gaudi s’expandeix a altres racons de la vida.
Potser no podem controlar-ho tot. Però sí que podem començar per aquí. I com sempre… celebreu qualsevol millora, feu-me el cas que vulgueu i cuideu el cos que us sosté, que tant vosaltres com ell us mereixeu el millor.
