“Sigueu uns infants feliços, creixeu acompanyats de tot l’amor i estimació, i trobeu sempre mans que us ajudin i us acompanyin per la vida. Estimeu el lloc que us ha vist néixer i que res del que passa al món us sigui indiferent.”
Amb aquestes paraules, la regidora pradenca Montse Juvanteny va donar la benvinguda als germans Guiu i Jana Sentí Pineda a una cerimònia als jardins de Cal Bach qualificada com a acte d’acollida i que era la primera vegada que es duia a terme al poble.
Una denominació que vol distanciar-se de la nomenclatura bateig, encara que sigui de caràcter civil, al considerar-lo un mot molt associat al ritual que es duu a terme dins l’Església catòlica.
Juvanteny també va remarcar que amb aquest acte s’escrivia una nova pàgina a la història de Prats de Lluçanès. Va qualificar-ho de “simbòlic i emotiu”, i que més enllà d’aquesta condició suposava una benvinguda dels dos germans a la comunitat i expressava “el desig compartit que siguin educats en els valors de la convivència, el respecte, la solidaritat i la igualtat”.
Tot seguit els padrins respectius van comprometre’s a educar els seus fillols conjuntament amb els seus pares “en la formació dels valors democràtics i en els principis de llibertat, igualtat i de respecte als drets humans i al medi ambient”, i van dedicar-los igualment unes paraules ressaltant que podrien comptar sempre amb ells en aquest petit gran viatge que és la vida.
Finalment es va fer lliurament dels dos diplomes d’acolliment civil, un per a cada infant, i de les actes acreditatives de la cerimònia signades pel pare i la mare, els padrins i la regidora, uns documents que de moment no tenen cap tipus de valor legal, únicament administratiu, però que quedaran recollits en el nou Registre Municipal de Batejos Civils.
La regidora va explicar que feia dos anys que Sentí i Pineda s’havien dirigit a l’Ajuntament però que l’administració a vegades no és tan àgil com es voldria i que per això hi havia hagut aquest impàs. A més, va agrair-los la seva proposta, perquè segons va dir suposa reconèixer que “l’educació i el creixement d’un infant no pertany només a casa, sinó també al poble”.
Com a cloenda es va fer esclatar una traca, ja que el pare és procedent del País Valencià, i es van repartir confits als convidats. La celebració va continuar amb un àpat familiar i prèviament, al domicili dels avis materns, els padrins van llançar des del balcó un plat al mig del carrer i tot seguit confits, seguint una antiga tradició local que s’havia perdut, i que antigament era una manera de mostrar l’alegria pel naixement de l’hereu.
Pineda i Sentí expliquen que es van interessar pels anomenats batejos sense aigua però que no es pensaven que fos tan complicat el procés, sobretot perquè no hi havia cap reglament establert. És per aquest motiu que se n’ha hagut de redactar i aprovar un per part del consistori pradenc. També diuen que inicialment volien batejar el seu fill gran, però que amb la demora va arribar la germana i això ha acabat suposant la doble celebració.
Creuen que aquest acte pot servir de precedent per a altres persones que es plantegessin una cerimònia semblant però no hi haguessin arribat per desconeixement: “Si podem ajudar a difondre-ho estarem satisfets”. Igualment expliquen, ja que tots dos són filòlegs de formació, que amb el temps pot ser que la paraula bateig adquireixi accepcions diferents de les que estem acostumats i es pugui utilitzar en altres tipus de commemoracions.
