Mig segle després de la seva creació, el barri del Pla de Sant Pere s’ha quedat sense cap botiga oberta. La residència de la Fundació Guifré, una llar d’infants, una escola pública de Primària i una altra d’educació especial el converteixen en un dels més freqüentats pel que fa als serveis.
La seva demografia de 825 habitants supera alhora a bastament la de la majoria de municipis de la comarca, sobretot formada per gent d’edat avançada i de classe treballadora, però malgrat aquests condicionants el comerç s’hi ha esllanguit fins a desaparèixer del tot.
El propietari de l’últim negoci a tancar, Josep Selva, de les Delícies del Pirineu, explica que ja fa temps que la fleca “no generava beneficis, però fèiem les paus”. Això va afavorir que es mantingués, però quan fa unes setmanes es va jubilar la dependenta de l’espai que tenen al Mercat Cobert van decidir passar-hi la persona que es cuidava de la de Sant Pere, que de retruc va tancar.
Aquesta mateixa setmana havia de signar la venda del local a una família que el vol com a traster, ja que no compleix les mides de garatge. A Selva li agradaria que es reconvertís el local com a establiment comercial, possibilitat que ha plantejat però que no depèn d’ell.
Una de les habitants del barri és precisament Carme Pulido, la dependenta que s’ha jubilat de la fleca del Mercat Cobert. Hi ha viscut gran part de la seva vida, i recorda els anys on als locals de la plaça de Catalunya s’hi concentraven un munt de negocis: pastisseria, carnisseria, celler, merceria i un supermercat que feien bon servei als veïns, “encara que el preu fos una mica més car que en altres establiments del centre”.
Ja fa temps que ella i el seu company, Josep Pujals, han de pujar i baixar a comprar a altres sectors de Ripoll, on les botigues, com a bona part del país, són cada cop més escasses. Tot i que l’any 2007 l’Ajuntament va instal·lar uns ascensors per afavorir l’accessibilitat al barri, tots dos afirmen que “no en som pas usuaris” i normalment baixen a peu o bé amb cotxe.
Malika El Aazouzi també viu des de fa anys al barri. A diferència de la Carme, ella ja només ha conegut el forn de pa obert. Va viure a Nador (Marroc) fins als 42 anys, però els seus veïns li han explicat l’època en què la plaça tenia vida comercial. Per això “no entenc com un barri amb l’activitat d’aquest no disposa ni d’un sol establiment on els treballadors, els alumnes o els mateixos residents puguin anar a comprar el que els faci falta”. La seva opinió la comparteix Eduard Ramo, que en l’anterior mandat va ser alcalde de Vallfogona de Ripollès però de petit feia vida al barri. Tal com explica, entén la problemàtica que envolta el sector comerç, però creu que una botiga de l’estil 24 hores com d’altres que funcionen a Ripoll “donaria rendiment a Sant Pere”.
La tieta de l’Eduard, Emília Riera, va regentar-hi el negoci familiar conegut com “la Bodega”. Ara té 89 anys, viu precisament a Vallfogona, d’on és originària, i el seu cap és un niu de records que manté ben frescos. El seu pare va animar-la a presentar-se al concurs per muntar la botiga a principis de la dècada dels setanta, quan es va crear el grup d’habitatges Abat Oliba. Van aconseguir el negoci de celler i també el de llibreria. Per això al negoci hi havien venut de tot, des de vi fins a queviures, alimentació, llibres i fins i tot lloguer de vídeos. La família ja eren comerciants, perquè tenien la fonda de Vallfogona, i l’Emília ho segueixen sent avui dia, portant el negoci de turisme rural de Can Pau.
De la seva època al Pla de Sant Pere en recorda que només feia festa per Nadal, “però això sí, cap diumenge al migdia no vaig faltar a la missa del Monestir”. Els botiguers de Sant Pere “érem una germandat i fins i tot recordo que vam pagar la pista perquè hi jugués la canalla”. Molta gent que va conèixer en aquella època, “sobretot andalusos que havien arribat a Ripoll per treballar”, la passen a veure encara per Vallfogona. Fa 24 anys que va tancar el negoci, però creu que l’establiment podria ser rendible. I en cas contrari, amb l’espurna de bona negociant que sempre ha tingut, anima l’Ajuntament a promoure habitatges en molts locals a baixos d’edificis que estan quedant inoperants.
Entre 1971 i 1982 Sant Pere va estrenar tres grups diferents d’habitatges. Els dos primers, amb un any de diferència, van ser els pisos dels Sindicats, i la primera fase del grup Abat Oliba, l’únic que va tenir activitat comercial. El 1979 se’n va inaugurar la segona fase, i tres anys més tard el grup Comte Guifré. El barri, encarat a sud, té unes vistes privilegiades sobre el municipi. La seva pista va viure a principis dels vuitanta l’època més daurada de l’hoquei ripollès i de retruc de tot l’esport a la comarca. A punt de tancar-se 2023, manté l’efervescència d’un barri ben viu dins de Ripoll. Viu, però comercialment extingit.
