Volíem homenatjar el mestre i va ser ell qui ens va regalar una master class.
Sense voler-ho, i amb la humilitat que el caracteritza, Ramon Besa va compartir amb els amics i companys que dilluns l’acompanyàvem a l’entrega del Premi Ofici de Periodista 2025 –la màxima distinció que atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya– les seves valuoses reflexions sobre la professió.
Són lliçons de vida i de periodisme, perquè, com recordava Jordi Basté en la seva glossa a l’inici de l’acte, en el seu cas home i periodista/escriptor són indestriables: “Ell no ha fet del periodisme una passió transitòria, sinó una forma de vida.”
Les seves cròniques esportives són molt més que això: transmeten una filosofia. “Quan en Ramon escriu sobre un entrenador, en realitat parla de lideratge; quan descriu la carrera d’un jugador, parla de la fragilitat de l’èxit; quan analitza una derrota, parla de la dignitat de saber perdre. El seu futbol és literatura i el seu periodisme és humanisme.”
Dilluns va ser un dia especial pel Periodisme. Així, en majúscules i sense etiquetes. També per Perafita, que Basté va proclamar capital del Periodisme, perquè “un dels seus fills més estimats i més fidels rep l’homenatge que l’ofici li devia fa temps.”
Besa, que va iniciar la seva carrera professional a EL 9 NOU, va resumir en tres noms la seva visió de l’ofici: Antonio Franco, Agustí Fancelli i Fermí Puig. Des del director al lector passant pel cap de redacció. Tots són imprescindibles.
Les redaccions han canviat molt. Abans eren una pinya: “Érem els d’El País, no només els que hi treballàvem.” També han canviat els periodistes, perquè, com recordava Besa, “nosaltres ens vam alfabetitzar llegint diaris (el nostre i els dels altres) i ara molts periodistes ho fan seguint les xarxes socials.”
Ara que tothom es pensa que ho sap tot i més que els altres, cal reivindicar la humilitat: “A la vida, si vols prosperar, has d’estar al costat d’algú que en sàpiga més que tu.” Ell continua fent de mestre: a les aules de la Universitat de Vic, a les redaccions o quan qualsevol company li demana consell.
El contrapunt el va posar Mònica Terribas, reconeixent que els joves periodistes són víctimes de dues situacions que no són culpa seva: la desaparició dels referents històrics i la dictadura de la productivitat i les múltiples finestres. “Hem de creure en ells, transmetre’ls els valors que ens han fet periodistes, no menysprear-los. Si no, perdrem la professió”, va dir Terribas.
I Besa ho va reblar: “Si ens rendim, ens substituiran, i els poders fàctics faran desaparèixer el periodisme per fer el que vulguin.”
L’aplaudiment que li vam fer els que omplíem la sala del Col·legi de Periodistes va ser llarg, sincer i emotiu. Amb aquest premi, la professió reconeixia el seu rigor, compromís, independència i mirada crítica, com recordava el degà Joan M. Morros.
El seu nom ja forma part de la llarga llista de professionals distingits amb aquest guardó: Neus Bonet, Colita, Olga Viza, Antonio Franco, Tomàs Alcoverro, Josep Maria Cadena, Josep Martí Gómez, Maria Eugènia Ibáñez, Josep Pernau, Rosa Maria Calaf, Enric Frigola, Josep Maria Huertas Claveria, Joaquim Maria Puyal, Jaime Arias, Mercè Conesa, Narcís Jordi Aragó, Xavier Batalla i Josep Maria Espinàs.
