O.S.
“Les primeres bicicletes amb motor van començar a circular durant la dècada dels anys 20 del segle passat. Al principi se’n veien molt poques, i la gent solia quedar molt sorpresa quan les observava. Al Moianès, els pagesos solien anomenar-les bicicletes de foc. Perquè aparentment eren bicicletes normals i corrents, però feien soroll.”
Ho explica el col·leccionista Josep Iglesias, de 66 anys i veí de Moià. Tot un expert en el món de les dues rodes que el mes d’abril passat va obrir a la mateixa població el seu propi museu de bicicletes amb motor. El va batejar justament amb el nom de Bicicletes de Foc, i s’hi poden veure els vehicles que ell mateix ha restaurat al llarg dels anys. “M’he passat 40 anys col·leccionant i restaurant aquests vehicles.
Ara fa dos anys que em vaig jubilar. I com que tenia temps, vaig decidir fer un pas endavant i exposar-los”, afegeix Iglesias. El museu es troba situat en una antiga nau industrial del sector del Sot d’Aluies, al terme municipal de Moià, i té una cinquantena de bicicletes exposades. “En tinc moltes més per restaurar al taller. Aniré fent de mica en mica, però de moment no em puc queixar. No hi ha cap altra col·lecció com aquesta a Espanya. I a Europa n’hi ha molt poques”, assegura.
La majoria de vehicles exposats daten de les dècades dels anys 40 i 50. “Va ser l’era daurada de les bicicletes amb motor. Ja s’havien consolidat al mercat, i era just abans de l’aparició de les primeres motocicletes. Amb la irrupció de la moto, la bicicleta amb motor va anar a la baixa”, apunta el col·leccionista. Tot i això, al museu també hi ha exposa-des bicicletes fabricades en dècades posteriors.
La més nova que s’hi pot veure és de la dècada dels anys 80 i la més antiga data de 1916. Tot i que bona part de les peces exposades són de fabricació espanyola, a la col·lecció també hi figuren models fets en països com Alemanya, França, Àustria o el Regne Unit.
“De tant en tant miro d’adquirir nous models en subhastes que es fan arreu d’Europa. Ara mateix, per exemple, estic provant de comprar-ne una que es va fabricar als Estats Units. Seria una bona incorporació a la col·lecció”, avança Iglesias, qui també destaca la “bona acollida” que ha tingut el museu entre el públic tant del Moianès com de fora.
A Iglesias, la passió per les dues rodes li ve de ben petit. “El meu pare era drapaire, i sempre m’havia agradat remenar ferros, a veure què hi trobava. Solia anar-hi amb els amics. Buscàvem peces i components de motos. Si en trobàvem una de sencera la desmuntàvem, i d’aquesta manera vaig anar aprenent com i de què estaven fetes. Més tard, jo mateix vaig seguir l’ofici.
I de mica en mica em vaig anar aficionant a les bicicletes de motor. Si hagués volgut restaurar o col·leccionar cotxes hauria tingut un problema, perquè ocupen molt d’espai. Però les bicicletes són molt més pràc-tiques”, recorda.“Abans, quan la gent es desfeia d’una bicicleta solia portar-la al drapaire. I la bici-cleta anava al ferro vell, és a dir que acabava essent trossejada i es perdia.
Per això hi ha molts models que ja no es conserven. La meva afició m’ha permès recuperar-ne alguns. Per tant, al museu hi ha bicicletes que no es poden veure enlloc més”, conclou.
{{ comment.text }}