“La seqüela d’haver patit abusos no prescriu mai”

Aquest dimarts TV3 emetrà La fugida al programa Sense Ficció, un documental que explica la impunitat dels delictes d’abusos sexuals de dos sacerdots a infants d’escoles de jesuïtes. Tot i que els casos que s’expliquen en aquest treball d’investigació són de col·legis de Barcelona, la seva ombra i impacte arriben arreu del territori. És el cas d’Enric Soler, psicòleg i tutor d’estudis de psicologia de la UOC, que va patir un abús continuat als Jesuïtes del carrer Casp quan era un infant i que té relació directa amb Sant Joan de les Abadesses, ja que la seva família hi ha estiuejat tota la vida. Tot i haver patit abusos durant molts anys i de forma continuada, el seu cervell havia bloquejat aquests records fins fa poc més d’un any…Puc explicar tècnicament com funciona l’amnèsia dissociativa, però, conèixer-la, a mi no em va servir. Un dia que tornava d’una sessió de psicoteràpia vaig veure que s’emetia una notícia per TV3 d’uns pares que havien redactat un document i que pretenien que el signessin els jesuïtes de l’escola de Casp, que els garantís que als nanos que hi havia estudiant actualment no els hi passaria res, perquè havien sentit parlar i hi havia sospites. Va ser quan va aparèixer la fotografia de la persona que em va fer mal [el sacerdot Francesc Peris] quan vaig esclatar. Se’m va obrir com un record de la memòria que jo no sabia què contenia, però que era just allò que em faltava per donar un sentit a la meva existència, al perquè la meva vida ha sigut tan difícil. I a partir d’aquí és quan vaig decidir denunciar-ho públicament. Quan ho denuncio als Mossos d’Esquadra, ells mateixos em diuen que ha prescrit, però m’és igual, vull que quedi constància que a mi em va passar això. És molt habitual que les víctimes tinguin aquesta caixa tancada durant dècades mentre el rellotge judicial va corrent, però la seqüela no prescriu mai. Aquest mecanisme d’oblit és tan fort que fins i tot explicava als seus nous amics que els jesuïtes eren molt moderns.Mira, això és com una mena de síndrome d’Estocolm. La persona que em va fer mal durant tant de temps era una persona molt seductora. Era un capellà que no vestia de capellà, sinó que anava amb pantalons de pana, camises de franel·la... Aquest era el que mai sospitaries que et faria mal. Jo fins fa poc havia dit moltes vegades que havia anat a una escola tan progressista, que encara en temps de Franco ens feien fer nudisme a la piscina de la casa de colònies. I que el mateix capellà que ens havia de tutelar per la nostra seguretat també feia nudisme. I hi ha una frase que jo afegia cada vegada que explicava això: “Però, en canvi, mai ningú em va tocar”. Això, a la gent que m’escoltava els sonava una mica estrany. Semblava com si hi hagués una part molt amagada que anés donant pistes. Durant tota la meva vida jo havia sospitat que m’havia pogut passar alguna cosa així, però no podia identificar qui. Hi ha una part que queda dissociada, amagada, anestesiada, i després hi ha una altra part que et permet continuar fent vida normal i anar fent front a les coses que se’t van plantejant a la vida. Creu que es poden posar paraules a allò que li va passar?El que em va passar van ser moltíssimes coses. Algunes de molt greus ja s’expliquen en el documental. D’altres estan relacionades amb les meves estades a Sant Joan de les Abadesses, ja que jo aquí mai vaig poder gaudir d’un estiu com qualsevol nen. Jo sempre ho suspenia pràcticament tot, amb la qual cosa els meus pares contractaven professors particulars, i jo em passava tots els estius estudiant, estudiant i estudiant. Però en realitat el fet de poder passar de curs depenia de la tutoria que després tenia al setembre amb aquest home al seu despatx, i si em deixava fer. La gent pot pensar que un infant explicaria això a casa.És que quan a tu et passa una cosa d’aquestes i tens aquestes edats, no en pots parlar perquè no saps de què es tracta. Tu amb 6 o 7 anys no saps què és la sexualitat, ni t’ho imagines. Per tant, és impossible posar-hi paraules, a allò. Tu no saps què és el que va passar a la casa de colònies. Va ser terrorífic. És una cosa a la qual no li pots posar paraules. I és justament quan li pots posar paraules, que han passat 50 anys. No fa ni una setmana la meva mare em deia “per què no m’ho vas dir?”, I jo pensava “si no m’ho podia dir ni a mi mateix! M’hauria agradat poder-t’ho dir”. En aquella edat tan tendra, no ho saps, no ho pots dir, no tens les eines per fer-ho. Per això dic que els familiars també són víctimes col·laterals i no només és la supervivent la persona afectada, i també queda distorsionada tota la seva vida i condicionada per sempre. I això és un greuge que jo crec que és impossible de restituir. No hi ha res que pagui el fet que hagin assassinat la versió natural de tu, que tu haguessis pogut fer el que haguessis volgut sense que ningú hagués interferit d’una manera tan traumàtica. En el documental queda clar que no es tracta de casos aïllats.Jo pensava que havia estat l’única persona a qui li havia passat això. I, per haver sortit als mitjans de comunicació i perquè sóc una persona que és fàcil de trobar per la meva professió, vaig rebre una allau de testimonis que m’explicaven unes barbaritats inimaginables. Eren persones que m’estaven explicant coses amb noms i cognoms, a espais i escenaris que conec perfectament. I això és esfereïdor. Tampoc deu ser fàcil fer-ho públic…He sortit als mitjans i la gent pot dir que soc valent, però no ho considero, simplement estic assumint la meva pròpia biografia. És absolutament inimaginable la quantitat de persones [afectades]… Hi ha persones que conec des de fa molts anys, que els havia passat una cosa així, que mai m’havien comentat res, i que ara s’atreveixen a dir-m’ho. I això ho atribueixo al fet que són persones que pensen que quan ho expliquin no els creuran i que només els creurà una persona que hagi passat per la mateixa situació que ells. A Francesc Peris fa anys els estudiants l’anomenaven “Sex Penis”. Hi havia més que indicis. Com pot ser que no s’investigués?El documental està fet amb una exquisidesa extrema, però al mateix temps amb una contundència absoluta. El periodisme d’investigació el que fa és buscar quin és el mecanisme a través del qual aquest orde religiós tenia sistematitzat durant dècades amagar les coses fosques sota la catifa. I quan ja no les pots amagar més, com si fos un residu tòxic, aleshores l’envies [el sacerdot] a l’altra part del món, de manera que el tornes a col·locar en una altra escola, amb contacte amb criatures. I allà fa exactament el mateix. Hi ha hagut un munt de víctimes, que no ens coneixíem perquè estem separades en el temps durant 50 anys o per l’espai de més de 9.000 quilòmetres, que expliquem exactament la mateixa manera d’actuar. Una família en què pot fixar-se? Com es manifesta un abús a un infant?Les famílies són víctimes col·laterals perquè molts pares o molts germans es preguntaran “com és que no vaig veure res?”. Els meus pares veien que jo treia males notes, ells feien tot el que podien. També hem d’estar atents, hem d’observar les conductes. La productora del documental em va demanar si tenia fotografies. Jo tenia una bossa on tota la vida he anat posant totes les fotos i no sé ni el que hi ha allà dins, perquè mai me les he mirades. Es van endur tota la bossa, que potser pesava cinc quilos. Llavors, quan ja van fer la tria d’aquelles que els interessaven, em vaig veure a mi mateix quan tenia aquella edat. No em reconec. Em veig amb les cames encongides, els braços també molt tancats, persisteix la mirada trista… i jo, des de l’ara, des d’aquesta posició, veig aquell nen i dic “a aquest nen li passa alguna cosa”. Ha esmentat alguna vegada que li agradaria preguntar a Francesc Peris per què ho va fer? Quina importància té per vostè obtenir aquesta resposta?Penso que qualsevol persona que hagi viscut una agressió d’aquestes dimensions pot tenir la necessitat de poder parlar amb el seu agressor. Crec que és una cosa que seria saludable, encara que sembli estrany. Quan hi va haver el terrorisme d’ETA, un dels intents de reparació més efectius que va funcionar va ser la trobada de víctimes del terrorisme amb els perpetradors del terrorisme, per poder preguntar justament això: per què? Jo vaig sol·licitar poder veure en Francesc Peris com una restauració moral. Jo vaig voler que ells poguessin fer alguna cosa per ajudar-me. Aquesta petició va ser denegada rotundament. És a dir, voluntat de restaurar, poca. Creu que té resposta aquesta pregunta?La resposta no és meva. Aquest home m’hauria de poder dir per què quan jo tenia 6 o 7 anys i ell en tenia 26 o 27… Per què ho va fer? Es pot fer alguna cosa perquè els infants s’empoderin i es puguin defensar o avisar quan veuen o pateixen abusos?Això és un problema que crec que interpel·la tota la societat. També es produeixen abusos sexuals infantils en altres àmbits. A mi, actualment m’esgarrifa pensar què pot passar en els centres de menors estrangers no acompanyats. Algunes de les víctimes van poder explicar-ho a casa i com a mínim van tenir suport dels adults. Jo no vaig poder. Crec que ens interpel·la a tots, en el sentit que amb la canalla hem de ser conscients que hem de desenvolupar una cosa de la qual es parla molt poc, que és el sentit del consentiment. Qui consento que em toqui i de quina manera consento que em toquin? Perquè si resulta que tu ets un nen de 2 o 3 anyets i ve la teva tieta i t’agafa les galtes i te les estreny fent-te mal perquè et vol fer un petó, allò és un petó obligat i potser el nen no el vol. Si nosaltres ho normalitzem a dins de la família, estem sembrant una incapacitat futura sobre el sentit del consentiment. És a dir, li estem transmetent que els altres tenen més poder de decisió sobre qui i com toca el seu cos que no pas ells mateixos o elles mateixes. I això és una cosa que crec que és importantíssima. El documental s’emet dimarts, però ja s’ha vist en alguns cinemes i al festival Docs Barcelona. Confia que passarà alguna cosa després de l’emissió a TV3?Ja han passat moltes coses, agradables i desagradables. Hi ha hagut molt mecanisme de defensa de persones, com per exemple alguns estudiants de la meva mateixa escola que no ho poden assumir. No és que no vulguin, és que no poden. És com si jo hagués vingut aquí a robar-los una part de la seva biografia feliç. Clar, que a ells no els toqués no significa que no li hagués tocat a ningú. De fet, li ha tocat a molta gent. I probablement haurien d’estar agraïts, entre cometes, a qui sí que li ha tocat. Perquè mentre estaven ocupats amb aquest, la resta se salvaven de passar per aquí. I és molt dur veure que la gent nega una evidència que, finalment, amb aquest documental, queda absolutament demostrada. És un xoc per a la gent que hi ha passat i ha tingut una bona experiència.Sempre és perillós generalitzar. S’ha de reconèixer que aquesta escola oferia una bona formació acadèmica –possiblement a vegades exagerada–, i que es trobava a uns estàndards educatius d’alta qualitat, però també és veritat que dins tenien un càncer. I una cosa no treu l’altra. Tampoc podem considerar que tothom que ha estat dins d’aquesta escola ha sigut un delinqüent. Però el que no podem obviar és que n’hi ha hagut uns quants, i que, a més a més, estaven organitzats.

“La seqüela d’haver patit abusos no prescriu mai”

“El model del rebost solidari és caduc. La idea és tancar al gener”

“A Catalunya no es recicla prou bé i tenim potencial per fer-ho més”

“Vaig fer el pas de tornar perquè jo patia fora de l’Ajuntament”

“Per la meva poca visió, reconec més ràpid els cotxes clàssics perquè tenen un disseny diferent”

LA PREGUNTA

És bona idea que el Govern central creï una empresa pública per construir habitatge?

Troben un home mort en una nau abandonada de Vic

Tres ferits en un accident a la carretera de Santa Eugènia

Vic posarà en marxa els primers radars de velocitat el 9 de desembre

Enxampada una conductora a 215 per hora a l'Eix Transversal, a Calldetenes

Bolca un tràiler a l'accés a l'Eix de la carretera de Roda

Un cotxe s'estampa contra una marquesina a Sant Joan de les Abadesses

Premien Casa Tarradellas per haver reduït un 20% la petjada logística

A 215 per hora a l'Eix Transversal

Bon Preu compra a Danone la planta de Parets del Vallès i invertirà 30 milions per convertir-la en un hub de distribució

“Preferim tenir 3.000 clients petits que no pas un de gran”