L’envelliment de la població és un fet. Així ho demostren les xifres: a Osona hi havia l’any passat 30.341 persones que superaven els 65 anys, un 25% més de les que es comptabilitzaven en aquesta mateixa franja d’edat ara fa 20 anys, quan n’eren 24.165.
A través de les projeccions de població que fa l’Idescat, a més, s’observa que el volum del que les estadístiques consideren gent gran creixerà fins a la ratlla dels 50.000 osonencs en les properes dues dècades. Al Ripollès, el creixement ha estat menys accentuat –un 2,8%–, però la comarca se situa com la segona de Catalunya amb un major percentatge de població –25%– de persones de més de 65 anys.
Tot plegat marca el repte de l’atenció a la gent gran com un dels grans objectius de present i de futur de la societat actual. En aquesta línia, i des de ja fa uns quants anys, hi treballa l’Hospital Universitari de la Santa Creu de Vic (HUSC), i ho fa basant-se en dues idees específiques: la visió holística del pacient i l’atenció integrada.
Pel que fa al primer concepte, i tal com desgrana la coordinadora assistencial de l’HUSC, Dina Barneto, significa “no només tenir en compte les malalties del pacient” sinó detectar totes les necessitats de la persona “ja sigui a nivell funcional, cognitiu, social, assistencial, etc.”.
En segon terme, integrar l’atenció a la gent gran vol dir “fer xarxa entre els diferents límits assistencials”. Uns dispositius que s’han de posar d’acord “en com s’ha d’atendre la persona, qui l’ha d’atendre i quin és el lloc més adequat perquè rebi aquesta atenció”. Així doncs, s’identifiquen perfils “perquè no totes les persones grans tenen les mateixes necessitats ni situacions”, i se’ls proposa “una atenció com més personalitzada millor”.
Tenint en compte el tipus d’envelliment de la població actual i la diversitat de casuístiques que trobem, s’obre tot un ventall de recursos per oferir assistència i atenció a la gent gran. “El que és important és que l’usuari ho pugui escollir”, remarca Sarah Mir, directora tècnica d’Àmbit Comunitari i d’Atenció a la Dependència de l’HUSC.
La seva àrea engloba, per exemple, tot el vessant d’atenció domiciliària, on es fa un acompanyament als pacients a les seves pròpies cases. En funció del grau de dependència, demència o necessitats “se’ls acompanya a comprar, al banc, a dutxar, a fer higienes, cures…”. Mir torna a insistir en la integració de la part social i la sanitària, i aquest treball en xarxa “per no doblar accions, i tenir clar que s’ofereix l’opció més adequada per a cada perfil”.
Tant Mir com Barneto com Imma Cantizano –que és directora tècnica de la Residència Aura de Manlleu– coincideixen en el fet que l’atenció domiciliària és en moltes ocasions “els ulls de la comunitat”, ja que les treballadores van als habitatges “i veuen les necessitats i peculiaritats del pacient”. Una atenció domiciliària que fan professionals com els terapeutes ocupacionals, infermers, fisioterapeutes, auxiliars de geriatria, gerocultors i treballadors familiars.
En un altre àmbit assistencial en l’atenció a la gent gran hi ha les residències. És el cas de la Residència Aura de Manlleu, on tal com explica la directora tècnica, Imma Cantizano, s’ofereix servei a persones de més de 65 anys, “tot i que la gran majoria d’usuaris supera els 80”.
Això els converteix en la majoria de casos en “l’últim graó de l’atenció integrada”. Sovint s’hi arriba després d’haver cremat totes les etapes i recursos, i quan la dependència de la persona ja és molt elevada. En aquest sentit, Cantizano descriu bé l’escenari en què “les famílies han sigut unes grans cuidadores”, però s’arriba a una etapa de vida “on cal cobrir totes les necessitats bàsiques i de salut”, durant les 24 hores del dia.
Cantizano ressalta que malgrat entrar en una residència, “hem d’intentar mantenir el projecte vital de cada usuari”, i sobretot han d’acompanyar perquè cada persona “senti que se’ls cuida tal com havien pensat que ho volien en aquesta etapa de final de vida”.
En aquesta línia, la directora de la Residència Aura té clar que “com a casa enlloc”, però que arriba un moment que les famílies “arriben al límit i amb la necessitat d’un suport residencial”. Cantizano, doncs, posa èmfasi en la idea que a la residència no només cuiden els usuaris “sinó que també treballem i hem de cuidar les famílies”.
“Em permet continuar a casa meva”
Casa la Dolors és un niu de records: quadres amb paisatges, les fotos de la família i fins i tot el vincle amb el mateix Julio Iglesias fan visible una vida ben viscuda. Als seus 90 anys, pot fer vida autònoma al seu pis, però el pas del temps causa estralls, i el dolor als genolls i als braços ja li dificulta fer algunes tasques del dia a dia.
Per poder-les realitzar té el suport de la Fundació Assistencial d’Osona (FADO), que unes hores al dia hi envia una professional a fer atenció domiciliària. Es tracta de la Paula, de qui destaca que és “molt trempada”. De fet, ho ressalta de totes les professionals que l’ajuden en el seu dia a dia: “Em permeten continuar vivint a casa, ja que hi ha coses que sense aquest suport no podria fer”.
Algunes d’elles són, per exemple, “estendre la roba o anar a comprar”, però sobretot que li portin el dinar: “Em vaig cansar de cuinar”, deixa anar amb mig somriure. La visita de la Paula sol ser cap al migdia, una mica després de llevar-se i poc abans de dinar: “Ja m’havia despertat d’hora molts anys”, exclama tornant a fer gala del seu bon humor.
Tot i viure sola, la Dolors té dues filles que viuen a Barcelona. “Venen cada setmana, i sempre que fa falta”, apunta, posant en valor que en el dia a dia “encara m’ho puc anar fent jo, amb el suport de la Paula”.
Des de la FADO, la coordinadora de zona Emma Casaseca explica que el servei d’atenció domiciliària “és molt divers”, ja que “depèn totalment del perfil del pacient”.
En funció del grau de dependència de la persona, “es determina una bossa d’hores”, que es poden destinar a les necessitats que el pacient i els professionals creguin més oportunes: això va des de l’acompanyament a persones que viuen soles, dutxar, sortir a caminar o portar el dinar. “Ens intentem adaptar al màxim a les prioritats de la persona que atendrem”, afirma
Més enllà de l’acció professional, Casaseca també parla d’un intangible com és la sensació de “fer companyia”. I és que el tracte en el dia a dia “genera un vincle en un espai molt íntim com és el propi domicili”, i al final “et sents part del seu dia a dia”.
La Dolors acaba l’entrevista recordant que aquests dies Julio Iglesias ha fet 80 anys. I li ve l’anècdota al cap que algunes vegades havien parlat de com seria fer-se gran. Doncs la Dolors fa goig.
