“Em va apallissar davant del nostre fill”

La Roser va anar desesperada al Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD). S’estava separant del seu marit i li deia que s’emportaria el fill que tenen en comú. Allà van fer-li qüestionar coses que mai abans s’havia plantejat. Van donar-li un formulari en què havia de marcar situacions que havia viscut. “Et crida i et fa sentir malament per coses que no has fet?” o “Li amagues documentació?” eren algunes de les preguntes. Si hi havia un nombre concret de tics, tal com indicava el final del document, possiblement estava vivint una situació de violència de gènere. “De les 15 preguntes, les vaig marcar totes excepte una”, relata la Roser –nom fictici per protegir la seva identitat– a EL 9 NOU. No va ser fins aquell moment, doncs, que va ser-ne conscient. Als inicis, la seva relació de parella “era idíl·lica”. Ell era encantador, sobretot a fora de casa. “A mesura que passava el temps, i ja víviem junts, va començar a canviar.” S’enfadava de manera desproporcionada i es posava agressiu fàcilment, primer verbalment i després tirant coses, al terra o contra la paret. Per exemple, si el menjar estava fred, llançava el plat a terra, però també si estava calent. “Tens por tot el dia per com reaccionarà”, recorda. I més enllà d’aquesta agressivitat, “t’intenta convèncer que és culpa teva que estigui passant”. Aquesta culpa anava acompanyada d’altres comentaris com que “no valia res” o que “guanyava poc a la feina”. Tota aquesta violència psicològica va minar-li l’autoestima: “Estava feta un nyap, em tenia totalment anul·lada”. “Sense ajuda no pots sortir-ne.” En el seu cas va ser gràcies a les professionals del SIAD. Va accedir-hi pel procés de separació, pensant-se que “les coses no anaven bé”, però va acabar sent conscient que era víctima de violència de gènere. I la història no acaba, en cap cas, aquí. Ell no trobava mai el moment de signar els papers de la separació i l’infant anava com una baldufa enmig de la custòdia compartida. El detonant va ser per festes de Nadal quan la Roser va anar a recollir la criatura a casa del seu pare, que “va aprofitar-se que no hi havia document signat”. “Em va dir que no me’l donaria i aquell dia em va apallissar davant del nostre fill”, relata. Aquella va ser la primera denúncia que va posar la Roser: “Fins que no em va apallissar no el vaig poder denunciar”. En aquest sentit, doncs, critica la dificultat d’acreditar la violència psicològica. Com que no s’arribava a un acord per la custòdia, es va acabar celebrant un judici. Li van donar a ella però hi havia un règim de visites. A més de fer-li creure al nen que la seva mare era dolenta, “cada vegada que anava amb ell tornava colpejat”. I anava a més. Primer van ser morats, després un cop de puny a la cara de l’infant, fins al dia que va tornar “molt espantat dient que el seu pare el volia matar”. Va tornar a denunciar-ho i Serveis Socials va actuar: se’ls va endur a un pis d’emergència. AMAGATS INJUSTAMENT D’un dia per l’altre van haver de marxar. “Per protegir-te ho perds tot, des de la identitat fins allò més material”, explica la Roser. I de rebot, també el seu fill, que no va poder tornar a col·legi ni a veure els seus amics. “Ho he viscut com quelcom molt injust. No has fet res i perds la llibertat. Estàvem tancats mentre el pare podia estar fent un beure a una terrassa del bar”, apunta. Una situació molt complicada d’explicar a un nen petit. “Li deia que ens havíem d’amagar d’una persona que ens volia fer mal, però ell em preguntava: ‘I per què no el tanquen a ell en lloc de nosaltres?”, apunta. Sigui com sigui, reconeix que si Serveis Socials no hagués intervingut, “ja estaríem enterrats”. “La justícia va massa lenta”, remarca. A més d’això, lamenta que no està ben encaminada. “Quantes mares i quants nens passen el mateix que nosaltres? Moltes. No les trobes perquè estan amagades”, reflexiona. En el seu cas s’han mogut per diferents centres d’arreu de Catalunya. A cada tram, han de superar una valoració de risc. “A ningú li passa pel cap que un pare li pugui fer mal als seus fills, però passa més del que creiem”, diu la Roser, que reitera que “no té ni cap ni peus” que mares i nens hagin de pagar una cosa que no han fet i, a sobre, rebre cops. UNA POR QUE NO SE’N VA Al pas dels anys, tal com confessa la Roser, “la por va disminuint, però no se’n va”. Quan van separar-se, ell va verbalitzar-li que li faria la vida impossible “i ho està complint”. Encara que ja no pugui dir-li que no val per res, amenaçar-la o colpejar-la, li posa demandes. “He hagut d’anar a judici pel canvi d’escola i d’habitatge del nen -exemplifica- per demostrar que no ho havia fet jo, sinó Serveis Socials”. En aquest sentit lamenta que “té diners i em pot posar les que vulgui mentre la llei li ho permeti”. “És una altra manera de violència que no acabarà mai”, lamenta. La condemna per violència de gènere no va arribar fins al cap de quatre anys. La pena, inferior als dos anys, va implicar que no entrés a presó. Per la via penal hi ha encara processos oberts per lesions al fill. L’anomenada violència vicària, en què l’agressor ataca el fill amb l’objectiu de fer mal a la mare. La Roser no té masses esperances en el sistema judicial. PREVENIR LA VIOLÈNCIA La Roser de fa cinc anys no té res a veure amb la d’ara. “He anat fent passos, però fa falta molta ajuda”. Psicològica, psiquiàtrica i també molta força de voluntat. Ella en té. I ara, gràcies a la teràpia, identifica de lluny actituds o situacions de violència de gènere. “Et tornes més sensible, els psicòlegs t’ajuden molt a nivell preventiu”, apunta. En aquest sentit, ella hauria agraït que quan era adolescent li haguessin explicat tot això. “Com es fa prevenció del càncer, també hi ha d’haver prevenció de violència masclista”, conclou.

“Em va apallissar davant del nostre fill”

Quan la violència masclista ve de les parets i els objectes

L’Associació de Dones de Centelles celebra cinc anys

Creixen un 21% les denúncies per violència masclista vinculades amb revelació de secrets i un 15% amb agressions sexuals

Editorial | El llarg camí per erradicar la violència contra les dones

LA PREGUNTA

Veu bé que la justícia europea hagi avalat la llei d’amnistia?

Dos nens moren ofegats al riu Ter, a Manlleu

Controlat l'incendi forestal de Sant Quirze Safaja

“Ens faríem bé tots plegats de no inflar-ho tant”

Un incendi com cap altre

Troben una persona morta a l'interior d'una autocaravana a Tona

Un mercat més buit i acalorat

Pascual ofereix als treballadors de Gurb l'opció d'anar a treballar a Aranda de Duero

El Racó d'en Pere, l’essència i el gust del menjar de tota la vida

Els estudiants excel·lents del 2026

Emotiu minut de silenci a Manlleu per la mort dels dos germans bessons ofegats al riu Ter