Participa en una jornada que porta per títol “Fotografia compromesa”. Com es manifesta el compromís, en la seva feina de fotoperiodista?
Crec que el periodisme i el compromís van units, i el fotoperiodisme té aquest caràcter. El compromís que jo tinc amb la realitat que fotografio és preservar-la al màxim, sense modificar-la… tot i que la mateixa presència de l’informador ja altera l’escena. I és una de les normes principals que m’imposo quan faig la meva feina. I també assegurar-me que aquesta realitat és real, òbviament una reiteració….
Però no tant en temps de fake news…
És el més difícil, per a mi. Tenir la certesa de què allò que fotografiem està passant i el lector entendrà que n’és un fragment. Al final, hi ha el compromís que cadascú té amb la seva feina. I per a mi, el fotoperiodisme és un estil de vida. Assumeixo el que faig com una manera de viure: el que fotografio són parts del puzle de la meva vida en les quals m’involucro fins al punt de víctima. Jo he patit aquesta realitat en el meu propi cos i sento que d’alguna manera és part del compromís. En aquesta professió hi entregues la teva integritat, i és difícil separar-se’n quan ets sobre el terreny. Si no hi ha un cent per cent d’entrega és impossible. Si deixes una part de tu mateix a casa o a l’hotel, no és possible donar-ho tot.
La seva mirada es caracteritza per mostrar les persones que pateixen els conflictes. En les fotos recents d’Ucraïna, per exemple, es veuen més aquestes víctimes que no els soldats.
Hi ha un moment a la vida en què un és inconscient, arriba fins i tot a llocs que són més enllà d’on hauria d’arribar. A mesura que madures, vas pensant on et vols posicionar, i jo ja no tinc 30 anys. Em vaig passar uns anys esquivant míssils. I ara podria arribar allà, però m’interessa estar en un lloc on pugui tenir una proximitat amb la víctima en primera persona. Quan ets al front, fotografies els soldats que van a l’avançada i hi ha molt soroll. I s’ha de fotografiar. Però si recules (i no ho has de fer gaire, només quatre o cinc quilòmetres) et trobes el que per a mi és l’escenari real de la guerra. És com si aquesta part de la societat que pateix les conseqüències de la guerra em demanessin a crits de ser allà.
És cert que en vol saber fins i tot els noms, de la gent que fotografia?
No només els noms. Hi ha moments que no pots, per exemple si estàs disparant des d’un cotxe. Però en la majoria de casos l’empatia que hi ha d’haver entre la persona fotografiada i el fotògraf ve donada gràcies al fet que t’has ficat en la seva història. I quan ho fas, alimentes la imatge i la contextualitzes: saber l’edat que té, quant de temps porta tancat en aquell soterrani, com va perdre la cama… tot això forma part de la imatge. I agafes el número de telèfon d’aquella persona perquè mai se sap, hi ha fotos que esdevenen icones. I és important després tornar a contactar amb aquella persona, saber què ha estat de la seva vida.
Com tria el tema, l’objectiu dels seus reportatges fotogràfics?
En el meu cas em sento molt soldat, en el sentit figurat. A mi m’envien als llocs. Suposo que tinc unes qualitats que els meus caps coneixen, tot i que jo també aixeco la mà per anar-hi. No estic en el cas de col·legues que van a cobrir un fet finançant-ho ells, soc una peça del grup. Ara a Londres, en els funerals d’Elisabet II, érem un grup d’11 fotògrafs d’Associated Press (AP) i jo tenia un encàrrec concret, que havia de fer bé. Després hi ha els casos en què vas més enllà. Ucraïna, per exemple. També tinc la missió d’estar en un lloc concret, i cobrir el que hi passés, però també podia proposar una història. La dels amputats, per exemple. I me l’han d’aprovar i dotar-la d’uns recursos. Fins i tot essent staff d’una empresa he de proposar un pitch, un projecte que ha de ser convincent. S’avaluen els sistemes de seguretat i et diuen que hi vagis (o no).
O sigui, que no es tracta de “vaig a Ucraïna”, sinó d’anar-hi amb un propòsit.
No, això és massa ampli. El fotògraf ha d’entregar una primera imatge, i un projecte, i si és bo tira endavant. No és el mateix dir que faràs un projecte de migracions, així en general, que si ens diu que anirà en una barca de Mauritània a les Canàries, que aquesta és una història. En un lloc com Ucraïna, has de respondre al cable de l’agència, allò que a nosaltres en diem “alimentar la bèstia”. Imatges del que està passant. A part que facis el teu projecte més concret. Una de les claus és saber vendre la història.
I com es detecta si una història és bona?
Ha de tenir ganxo, i darrere ha d’haver-hi un talent que sigui capaç d’aguantar-ho.
S’hauria imaginat, a hores d’ara, cobrint un conflicte bèl·lic a Europa en ple segle XXI?
No. Aquesta guerra és diferent de totes les que hem vist, i la forma de cobrir-la també és diferent del que hem fet anteriorment. Tenim un sistema de rotació amb cinc fotògrafs d’AP i suport de fotògrafs locals, quan en surt un n’entra un altre. Això era impensable, ni tan sols en els moments àlgids dels conflictes de l’Orient Mitjà. I és perquè hi ha un interès occidental, que fa que la guerra d’Ucraïna i Rússia rebi una atenció mediàtica bestial. I porta set mesos, des que hi vaig arribar abans que comencés!
Ja intuïa el que podia passar?
Em van dir: “això no passarà, però ves-hi per si de cas”. Vam fer una juguesca, i la vam perdre, només un dels fotògrafs que hi érem va dir que els russos entrarien. Ens va agafar força desprevinguts.
Les fotografies que li van fer guanyar el Pulitzer, sobre els efectes de la pandèmia en la gent gran, sí que eren un projecte més personal?
Estaven passant coses i em vaig recol·locar. Des del principi de la pandèmia vaig tenir com una il·luminació. Em va semblar que obtenir permisos per entrar als hospitals seria molt difícil, i que calia fer-ho per la porta del darrere sense demanar permís. Que és el que he estat fent tota la vida, i m’ha anat bé.
Es va denunciar el tancament envers els mitjans, com si es volgués evitar mostrar el que estava passant?
Jo no m’imaginava el cap de premsa d’un hospital dient que anés allà a fotografiar el que volgués, amb les UCI col·lapsades. Ni a una residència d’avis ni a un dipòsit de cadàvers. No podia perdre temps protestant, tampoc. I això de treballar en agències sí que té un avantatge, i és que et fa espavilar, perquè no pots estar un dia sense passar una foto. Em vaig fixar en el que feien els meus col·legues italians, i això em va obrir el camí: com ho faria jo si el que està passat a Itàlia ens toca aquí? I ens va tocar, i jo tenia un guió preparat. I anava a fer una cosa que no havia fet ningú, potser perquè no s’hi havien atrevit. Recordo quan entràvem a les cases de gent gran, en el moment que les funeràries hi anaven a recollir cossos. Van sortir les primeres fotos, i la funerària amb què treballava va començar a tenir moltes peticions i ho va haver de tallar. Se’ls n’anava de les mans. Qualsevol pas que fas, en una situació com aquesta, pot fer que la porta es tanqui.
Anava amb algun EPI per protegir-se?
No, ens ho fabricàvem nosaltres. Amb bosses d’escombraries, per exemple. Arribava a casa i no podia tenir contacte amb els meus fills. Ara en coneixem moltes coses més, del virus, però llavors hi havia por, no hi havia normes i les poques que deien anaven canviant. No sabia si al cap d’uns dies podia ser jo el que vinguessin a buscar a casa amb l’oxigen… no estàs per sobre del bé i del mal. I vaig estar setmanes sense dormir. Vaig veure situacions dures, gent que quan arribaven els sanitaris ja havia mort…. Aquí també hi ha un punt d’inconsciència, de pensar que preval el dret a la informació sobre la teva salut.
Parlava de “dignificar la professió”. Em fa la sensació que ara hi ha molts fotògrafs freelance treballant i arriscant, des de la precarietat.
Totalment. Això ha arribat a un punt que les agències no compren als fotògrafs en zones de conflicte fins que no n’han sortit. No es compra a cap freelance mentre hi és a dins. És terrorífic pensar que al fotògraf que publica aquella portada l’hagin pogut segrestar o matar.
Vostè s’ha trobat amb un segrest i una acció bèl·lica en què va perillar la seva vida, totes dues coses.
I en aquell moment la meva agència va respondre divinament, però què hauria passat si jo hagués estat un freelance? La cosa funciona molt bé en el top, aquells mitjans com New York Times i algunes agències que estan comprant i pagant bé. Però ha desaparegut la franja que hi havia entre aquests i els mitjans que t’anaven donant feina. I és difícil penetrar en el top. Les agències com la nostra s’han fet més fortes a partir de la demanda dels diaris que no poden enviar el seu fotògraf a un lloc i que saben que competir amb les agències és absurd. No ho justifico, estic descrivint la situació: a Ucraïna hi ha quatre grans fotògrafs d’AP ara mateix. Imagini’s que un d’ells truca a un mitjà i li ofereix fotos però al mateix temps li estan entrant desenes d’imatges d’agència. El periòdic es qüestiona si vol gastar-se diners en aquell freelance.
I quina és la solució, doncs?
Fer un treball que el fotògraf sàpiga segur que no està fent l’agència. Només ho pot fer algú que tingui un bon suport econòmic i amb bons contactes sobre el terreny. El fotoperiodista que arriba on ja és tothom no té cabuda actualment. No sé com es pot solucionar, només li puc dir que abans (quan cobríem l’Afganistan, per exemple) hi havia molts menys fotògrafs dels que hi ha ara cobrint Ucraïna i tots menjaven.
Abans vostès eren com una tribu…
Gent molt foguejada, comptats amb els dits d’una mà, entre els quals els del famós Bang Bang Club. Li podria dir els noms. Ara li diré que en el photocall de la massacre de Butxa, per donar testimoni de la matança, algú va arribar a comptar 150 fotògrafs. Entre ells, gent molt bona, que no va aconseguir vendre les fotos perquè les tenia tothom. En canvi, en la pandèmia ningú no va entrar a les residències d’avis a fer fotos… i aquelles fotos tenien un gran valor com a testimoni. Podien marcar la trajectòria d’algú que decidís fer-les. Crec que el mercat està trencat. Entrar en el fotoperiodisme al nivell de breaking news és molt difícil.
