Són les que fan assistència física a les persones grans i tenen cura de la seva higiene, alimentació i mobilitat, però també les que els donen suport emocional i social. Les auxiliars de geriatria tenen un rol clau en l’atenció durant les 24 hores del dia a les persones que viuen en residències, però es queixen que aquest no se’ls reconeix ni socialment ni amb el conveni del sector. Dues professionals de la residència Casal Oller dels Hostalets de Balenyà, Marta Vilalta i Gemma Capdevila, han acabat recentment un curs sobre comprensió de la demència que asseguren que els ha canviat la mirada i que les ha apoderat i per això animen el col·lectiu a formar-se i a reivindicar la tasca essencial que porten a terme.
“A nosaltres la gent ens té per unes fregaculs amb un to molt despectiu i, en canvi, som les que estem a primera línia i les que acompanyem les necessitats de la gent gran fins al final”, comenten. Totes dues comparteixen la passió per la feina, que asseguren que és vocacional. Capdevila va fer els cicles de grau mitjà i superior “i em va encantar” i Vilalta es va treure l’acreditació i tot i que no amaga que és “una feina molt sacrificada no la canviaria per res”. Expliquen que a la residència són “com una família, perquè moltes vegades les persones grans hi estan anys i perquè cada auxiliar som referent d’algunes d’aquestes i hi acabes fent un lligam molt fort”. A més a més, “acompanyem finals de vida i no només de les persones grans sinó també de les seves famílies i ens hi impliquem molt emocionalment”.
L’estima que senten per la seva professió les va portar a acceptar sense pensar-s’ho ni un moment la proposta que els va fer la seva residència de fer un curs d’un any els caps de setmana a Barcelona per tenir el títol d’expertes en el mètode de validació de Naomi Feil, que es basa en l’empatia i la comprensió de les emocions de les persones desorientades per millorar la comunicació i dignificar la cura. “Ha estat molt enriquidor professionalment i personal. Ens ha remogut molt i hem plorat molt perquè ens ha fet canviar la mirada a l’hora d’atendre persones amb demència”, diuen. Capdevila destaca que la base de la formació “és entendre que tothom és digne de ser acompanyat fins al final” i que la validació consisteix “a donar valor al que la persona expressa, perquè darrere de qualsevol conducta hi ha una necessitat”.
Detallen que si algú crida o plora és perquè li està passant alguna cosa i que és important conèixer la seva història de vida per acompanyar-lo. “Si una persona demana sempre per la seva mare i descobreixes que no va poder anar al seu enterrament és lògic que ho faci perquè no es va poder acomiadar i li hem de validar aquesta emoció”, afirma Vilalta. Quan això passa, diuen, les persones grans “s’adonen que existeixen i que algú els atén i hem notat molt canvi en les seves conductes”. Tant és així que asseguren que el mètode permet reduir les contencions farmacològiques. Tenen clar per tot plegat que aquest és el futur de l’acompanyament, perquè malgrat que encara hi ha alguna residència molt assistencial la majoria han anat evolucionant cap a l’Atenció Centrada en la Persona (ACP) i són centres que prioritzen el respecte, l’autonomia i els desitjos dels residents i les seves famílies i “això encaixa molt amb la validació”.
Capdevila i Vilalta celebren que ja hi hagi molts cursos per a psicòlegs i educadors socials, però reclamen que “s’hauria d’apostar més perquè ens formin i ens tinguin més en compte a nosaltres, perquè les que estem vuit hores al dia amb la gent gran som nosaltres. No fem res més que estar amb ells”. “Hem après molt i ara ens venia de gust donar veu a les auxiliars”, diuen.
