La conciliació familiar, és a dir, compaginar la jornada laboral amb la cura d’infants i joves, és una labor complicada durant tot l’any, però que a l’estiu s’agreuja, sobretot amb el tancament dels centres educatius. Tal com apunta la professora del Departament de Psicologia de la UVic-UCC Verónica Jiménez, la pausa en els horaris escolars o els espais de menjador genera una pressió addicional a les famílies respecte de la resta de l’any, que suposa un repte més.
Quins serien els reptes psicològics als quals s’enfronten les famílies a l’estiu?
No és exclusiu de l’estiu, però sí que, com que s’agreuja, hi pot aparèixer molt més estrès i ansietat. Això és així perquè la gent ha d’estar constantment trobant solucions per a la cura dels fills, com ara els casals. A l’estiu l’oferta és molt més limitada, i això s’uneix a la pressió de la responsabilitat laboral. La persona té la sensació que ni fa bé de mare ni de treballadora, per exemple. De ser a tot arreu i alhora enlloc.
Hi ha sentiment de culpa?
Pot aparèixer un sentiment de culpa dels progenitors de no poder dedicar el temps que voldrien als seus fills i filles i, per tant, de no tenir aquest temps de qualitat en família. Aquesta culpa també té molt a veure amb com ens venen que ha de ser la maternitat i la paternitat des de les xarxes. Ara hi ha molta gent que opina sobre com ha de ser la cura dels fills, i això passa per dedicar-los temps de qualitat, que pot anar en detriment d’altres coses.
També és veritat que els casals d’estiu tenen un cost. Existeix una mena de bretxa social a l’hora de conciliar l’estiu?
És veritat que hi ha una diferència en l’accés als serveis d’estiu, i jo ho diferenciaria en dues grans raons: la primera, per una qüestió econòmica, i la segona, per la manca de coneixement de famílies socioeconòmicament més desafavorides dels beneficis de participar en aquestes activitats. A aquesta bretxa s’hi sumen els infants que tenen necessitats educatives específiques de suport, ja que parteixen d’una manca d’oferta inclusiva durant l’any que a l’estiu s’agreuja. Tot això repercuteix de nou en la frustració. Així, s’han d’acabar fent malabarismes logístics per arribar a tot.
“Apareix un sentiment de culpa dels progenitors de no estar prou pels fills i filles”
Històricament, s’ha posat més pressió en la cura dels fills a les mares. Hi continua havent diferència de gènere en aquest àmbit?
Sí. Tot i que hem avançat, encara hi ha molta desigualtat, que és persistent i que s’accentua quan parlem de gènere. I, de fet, jo no diria només la cura, sinó tot el que té a veure amb la càrrega mental. Amb el temps, el rol de la dona ha anat canviant, és a dir, no és una dona que es queda a casa i que s’encarrega de les tasques de la llar, sinó que ha entrat al món laboral i, per tant, té aquesta identitat com a treballadora. Tot i això, el conjunt de pensaments o de preocupacions per organitzar la vida familiar continua recaient més en les dones. És una càrrega oculta, però que genera un impacte brutal en les dones.
De quina manera?
Normalment, és la mare qui coneix quan s’ha d’anar a les tutories a l’escola, a les cites mèdiques dels nens, quina talla de roba tenen, quan s’han de canviar les sabates… Necessitem millorar en això. També és habitual veure més abandonaments forçats de l’activitat laboral durant l’estiu per part de les dones que no pas dels homes. Per tant, encara queda molt camí per recórrer.
A banda de fixar-nos en les famílies, també cal posar la mirada en l’infant, no?
Estem en una societat que és bastant adultocentrista, però també s’ha de valorar què passa amb els infants que estan totalment sobrepassats per la manca o les dificultats de la conciliació familiar. Parlem d’infants i joves que, entre desplaçaments, assistència als centres educatius, menjadors, acollides i activitats extraescolars, acaben fent jornades d’entre 10 i 12 hores. És una brutalitat. Mirar-ho des d’aquest punt de vista ens ajuda a entendre que estem generant una societat molt estressada i amb poc temps per a la família.
Quin impacte té?
Pel que fa a la sobrecàrrega, tenim nens amb molta pressió i cansats per aquesta necessitat constant d’estar fent activitats. Ens trobem amb una generació que no tolera l’avorriment, que necessita estímuls constantment. Per contra, però, també tenim nens que passen moltes hores sols, amb pocs estímuls, i això pot generar dificultats socials per aquesta falta d’interacció.
Quines estratègies o solucions pot adoptar una família per fer més fàcil la conciliació familiar?
Es poden fer coses que potser passen més per incorporar els infants al desenvolupament de rutines i tasques de casa. Per exemple, disposar de temps de lectura és una solució, ja sigui dedicar-li uns 20 minuts al dia o com a mínim preservar l’espai abans d’anar a dormir. També és òptim fer jocs de taula o trencaclosques en família, o fins i tot aprofitar l’entorn i anar a museus, exposicions o altres esdeveniments culturals. I sobretot generar rutines que, encara que amb flexibilitat, mantinguin l’ordre respecte de la resta de l’any.
Com hi ajuda el fet d’implicar els infants en la planificació de l’estiu?
Cal involucrar els infants en tot el que fa referència a les tasques i estructura familiar, perquè al final afavoreix el seu desenvolupament psicològic i els ajuda a prendre decisions des que són petits. No ha de ser un procés de presa de decisions totalment lliure, però sí donant-los opcions, o deixant-los col·laborar amb el muntatge d’un horari, per exemple. A més, fer-los-en partícips també els ajuda a ser realistes i establir límits amb el que és possible i el que no en la situació que hi ha a casa. No s’ha de disfressar la realitat.
Pel que fa a polítiques públiques, què es podria fer per ajudar en la conciliació familiar a l’estiu?
Per una banda, caldria millorar l’oferta pública de casals i activitats d’estiu, i per l’altra, establir un sistema de bonificacions per famílies de rendes baixes o monoparentals, que tenen més dificultats per conciliar. Si les aules estiguessin equipades amb aires condicionats, també es podria valorar oferir serveis des de les escoles.
“Involucrar els infants en les tasques familiars afavoreix el seu desenvolupament psicològic”
I en corresponsabilitat empresarial?
Sobretot des de la pandèmia, s’ha diversificat la possibilitat de flexibilitzar qüestions a les empreses, com el teletreball. Altres coses que hi ajuden són les jornades intensives o els permisos retribuïts per la cura d’infants. Al capdavall, l’important és que hi hagi sensibilitat, perquè si som una mica empàtics i ens posem en la pell dels altres, podem prendre decisions que facilitin la vida dels treballadors. El que volem és gent que estigui bé per poder fer la seva feina en condicions. I quan dic bé, em refereixo en l’àmbit emocional.
