Vila, de 53 anys, va crear la Fundació JOV per ampliar les opcions acadèmiques dels joves del Moianès. A la comarca s’hi va traslladar des de Barcelona, amb la voluntat d’oferir una infància plàcida i tranquil·la als seus fills.
Com van ser els seus inicis en psicologia?
No segueixo el patró clàssic. Vaig estudiar disseny de moda, mentre també feia voluntariat amb persones amb diversitat funcional, i així em vaig endinsar en el món de la salut mental. En acabar els estudis volia combinar la moda amb el sector social i vaig tenir la sort de poder fer-ho amb un equip de gent meravellós.
On feia aquest voluntariat?
A Sant Feliu de Llobregat, a la Fundació Xamfrà. I, de fet, és l’arrel de la manera d’entendre després la Fundació JOV. Era un centre d’educació especial que oferia cursos de Formació Professional adaptats: fusteria, jardineria i costura, del qual m’encarregava jo. Allà, treballant amb diferents realitats, em vaig adonar que havia d’ampliar els meus coneixements, i per això vaig decidir començar la llicenciatura de Psicologia.
Compagina la Fundació JOV amb passar consulta. Com és el seu dia a dia?
Els matins són fundació. Vaig a centres educatius per teixir aliances, conèixer projectes i realitats… Les tardes les dedico a la consulta, aquí i a Barcelona. La vaig començar pensant que només atendria infants i adolescents, on jo em sentia còmoda, però a poc a poc també m’han arribat els pares.
El món de la psicologia ha canviat, de fa uns anys a ara?
Vaig tenir la sort d’estudiar quan ja s’havia descobert el genoma humà, que ens permet entendre les persones d’una altra manera. La psicologia aporta un gran coneixement de la psique, però a vegades peca de ser massa científica. Per mi l’ésser humà no és “2 i 2 són 4”. Quan estudies, de fet, tens la gran il·lusió de saber les teràpies que existeixen per a cada tipus de trastorn, però te n’adones que no tot és quadriculat. Abans la gent assistia a consulta per alguna problemàtica concreta o per ganes de creixement personal. La pandèmia ho ha regirat tot. Ens ha posat de manifest que som fràgils, que tots podem viure una situació extrema i límit i que, si no tenim fortalesa interior i no hem treballat els nostres dons i virtuts, pot ser molt difícil gestionar moments crítics. El món ha canviat radicalment, per això els psicòlegs hem d’estar en constant formació i fer una bona xarxa d’altres professionals en qui confiem. La cura de la persona l’hem d’entendre de manera integral, no ens ha de fer por saber que tots, en un moment donat, ens sentirem angoixats o tristos. Fins i tot els psicòlegs anem al psicòleg. Abans de la pandèmia no paràvem, no ens escoltàvem. Ara espero que avancem cap a un món més humà, i que aquesta crisi ens ajudi a mirar-nos amb més estimació i sense judicis.
Amb quines patologies es troba més habitualment?
En sortir del confinament l’angoixa era la cabdal. També els atacs de pànic i el dol. Això ha derivat en estrès i, en alguns casos, estrès posttraumàtic, sobretot pel que fa a treballadors sanitaris. Hi ha un factor generalitzat: la soledat. En els joves ens trobem molts trastorns d’alimentació i autolesions. El suïcidi també és una realitat molt present.
Sobretot en adolescents.
Sí, per la por del fracàs sumada a la soledat i a les xarxes socials, que mostren mons perfectes. Fa falta molta feina, i necessitem temps.
Quines eines utilitza?
Soc de l’escola humanista. Faig servir la psicologia cognitiva, l’eneagrama, i ara m’estic formant en EMDR, per a adults, una eina que va sortir als anys 90 per treballar el trauma. La societat ha fet públics els abusos sexuals, la depressió, l’angoixa… La consulta ha ampliat el ventall. Com a psicòlegs, hem de ser capaços de veure les nostres limitacions si cal una derivació.
