Joan Maria Morros (Igualada, 1970) és una veu coneguda en el món de la ràdio, que l’apassionava des de que va començar a l’emissora de la seva ciutat. Actualment és el cap d’Informatius de RAC1. I des de fa cinc anys, és també el degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Comencem per l’actualitat. Venim d’unes eleccions i n’encarem unes altres, per sorpresa, d’aquí a menys de dos mesos. És un moment en què els periodistes reben pressions polítiques?
Per als mitjans d’àmbit local, acabem de passar les eleccions que potser són més complicades, perquè sempre pot haver-hi una relació més estreta –per coneixement i convivència– amb els polítics. I pot haver-hi la temptació de fer algunes trucades o recomanacions. Des del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) defensem que el periodista ha de treballar sempre amb llibertat absoluta, perquè és l’única manera que pugui explicar el que està passant. I que la gent tingui els elements per fer-ne la seva pròpia valoració. Nosaltres hi som per això: per donar cobertura, per resoldre dubtes. Per sort, n’hi ha molt poques, d’incidències.
El debat que sempre hi ha, en campanya electoral, és que als mitjans públics el criteri del periodista queda subordinat als minutatges, el repartiment dels temps entre els partits.
Tot això ve de fa molt de temps, d’una legislació electoral que volia garantir que fins i tot els partits més petits poguessin arribar a la ciutadania. En un moment en què els mitjans de comunicació, en nombre, eren molts menys. D’uns anys cap aquí, el creixement ha estat espectacular. I des del Col·legi de Periodistes defensem que els blocs electorals no han d’existir als mitjans públics, nosaltres ja sabem la feina que hem de fer amb els nostres criteris. Si hi ha hagut algun fet noticiable, l’expliques amb la dimensió que li toca, no allargant fins a tres minuts o escurçant fins a mig minut perquè a aquest li toca aquest temps. Quan vaig començar a fer ràdio, recordo que et deien: “Tal partit, 23 segons”, i feies un treball d’orfebreria per clavar el minutatge. Que cinc dies abans no puguis publicar una enquesta aquí i després facis servir tots els recursos perquè les publiqui un mitjà de fora i tu hi accedeixis en tres clics, té algun sentit avui? També s’ha de tenir en compte que no hi ha una llei electoral catalana. I funcionem amb l’espanyola, en què no hi hem pogut dir la nostra. S’han anat fent passos, petites victòries, i esperem que en els propers anys els criteris informatius siguin els únics que s’apliquin en una campanya electoral.
Ara vindran eleccions espanyoles. A Catalunya, el periodisme no té aquesta voluntat tan explícita d’influir en la política directament com a Madrid?
La sensació que té vostè, crec que és exactament el que passa. Aquí expliquem el que hi ha, i a partir d’aquí l’espectador, oïdor o lector ja farà el que vulgui. No hi ha tanta pressió, d’intentar entrar o vehicular missatges en un determinat sentit. Em sembla que és una manera de fer diferent, i en qualsevol cas, entre les dues jo em quedaria amb la nostra.
Justament ara, en moments d’alt voltatge polític, és quan es posa a prova la credibilitat dels periodistes. Com la tenim? A vegades, mirant les xarxes socials, pot donar la impressió que és la feina més desprestigiada de totes.
No està bé. Vas veient les enquestes i els estudis reputacionals a escala internacional i la veritat és que no estem a dalt de tot. Tenim una feina importantíssima, que és la lluita contra les fake news i deixar molt clar que són mentides, i no notícies. La informació és una altra cosa.
I com podem lluitar-hi?
Començant per la base. Hi ha una eina molt important, que és l’educació mediàtica. Des del CPC fa 14 anys que portem el programa Premsa a les escoles, i ho fem a tot el país. Utilitzem les nostres demarcacions per intentar arribar al màxim nombre d’instituts de Secundària. Ara és a un centenar, aproximadament. Hi ha periodistes col·legiats que van a aquests centres i parlen amb els estudiants. S’ha d’aprendre a separar els mitjans dels canals, que no té res a veure. Al que rebem per les xarxes socials, s’hi han de posar tots els interrogants i parèntesis que puguem. No és una feina feta per un periodista, moltes vegades, no ve a través d’un mitjà que doni les garanties que aquella informació hagi estat elaborada seguint un criteri. El mòbil ens ha portat moltes coses bones, però també tenir a la mà unes xarxes on es difon de tot sense cap mena de filtre. L’educació mediàtica hauria de ser un objectiu de país, que formés part dels programes obligatoris i que arribés a tots els centres.
S’ha demanat a les administracions?
No ens cansem de fer-ho. S’estableix que és dels 12 als 16 anys, els de Secundària, però no oblidem que els nois i noies tenen mòbil abans. Per tant, potser hauríem de començar els darrers anys de l’Educació Primària. Hauria de ser un objectiu bàsic en què tots ens poséssim d’acord. Nosaltres ja tenim els periodistes que ho farien. I també hem de pensar en la gent gran, que no estan apartats de l’accés a les xarxes socials. Caldria anar a casals de la gent gran, centres cívics i altres llocs que serveixin de punt de reunió. Amb tot això, considerem que es podria netejar una mica el mal que fan les fake news i donar prestigi a la feina del periodista. Hi hem d’estar tots implicats, també les empreses periodístiques, que han de voler que la seva imatge no quedi tacada, que no es posi en qüestió la seva credibilitat.
És una lluita de David contra Goliat…
Però s’ha de fer, s’ha d’insistir. Si una informació no és certa, la nostra obligació també és dir-ho, i explicar per què. Fem un exercici crític!
Hem de fer autocrítica, però, de les vegades que nosaltres hem tibat massa la corda i hem buscat el clic fàcil a les xarxes?
Hi ha un problema, sí, amb aquestes ganes de rapidesa. Quan ens falta fer allò tan bàsic de la trucada de comprovació, que potser només són tres minuts. Vostè diu abans, per exemple, que algú s’ha mort. Jo també ho veig i ho vull dir al meu mitjà, però… si ho dic cinc minuts més tard, què passa? La gent té dos ordinadors amb dos digitals oberts a veure qui ho ha dit abans, o està escoltant dues ràdios? És evident que no. Si per ser el primer haig de cometre molts errors, potser prefereixo ser el segon que explica una notícia, però que l’explica bé.
Aquesta pressa és perquè la demana el públic, l’audiència, o ens l’autoimposem els periodistes?
Si entrem a la web d’un digital i hi ha les mateixes notícies que fa una hora, pensarem que no pot ser que no hagi passat res d’interessant? A vegades, no. A les notícies, ja els sabem donar la volta, titular-les diferent, donar-hi altres matisos… Aprofundim en aquella informació. No tot el que passa a les 9 del matí ja és vell al migdia.
Tot és tan senzill com complir el nostre propi codi deontològic? Evitaríem molts problemes i guanyaríem credibilitat?
El codi és molt important. El vàrem redactar els mateixos periodistes ara fa 31 anys. I som nosaltres mateixos que ens posem les regles bàsiques. Com s’ha de fer una notícia? Com s’ha de tractar la informació? Ho escrivim en un document, i és tan senzill com això.
Baixen els ingressos de les empreses de comunicació i, al darrere, els sous dels que tenen encara l’oportunitat de treballar-hi. La precarietat és un problema de la professió periodística, ara mateix?
I això obliga, en alguns casos, a fer més d’una feina per intentar tenir un sou que et permeti viure moderadament, sense cap luxe! La gent es pot dedicar menys a una informació concreta perquè ha d’atendre diversos temes i en algun moment es perden matisos. És una preocupació del CPC i és molt difícil lluitar-hi. A més, hem viscut la crisi de 2008, la pandèmia…
Va ser un moment estrany, en què precisament la gent demanava molta informació…
Hi havia necessitat de saber què estava passant, el consum dels mitjans de comunicació era brutal, en aquells mesos. Però a l’altra banda no hi havia ingressos publicitaris, perquè la gent no podia sortir al carrer i havia baixat el consum. I s’havien d’aplicar expedients de regulació temporal d’ocupació a les empreses.
Per error nostre, en part, el ciutadà ha arribat a creure que la informació ha de ser gratuïta?
Recordo una conversa de fa molts anys amb un polític d’Igualada. Fins aquell moment, determinats actes de la festa major eren gratuïts, i es començava a fer pagar un preu simbòlic. Em va dir que tot havia de tenir un mínim valor, perquè si no, nosaltres no li’n donem. Si es cobra una mica, la gent veurà que organitzar un esdeveniment ha comportat un esforç. I tornant a la pregunta, pensi que l’Estat espanyol ja és un dels llocs on hi ha més pirateria de música, de pel·lícules… Però ara ja sabem que si en volem, i de qualitat, hem de pagar a determinades plataformes, oi? Tot això ja ho hem educat. Els mitjans estem anant cap aquí. Per tenir garanties que una informació ha estat ben elaborada i contrastada, li hem de donar valor. No sé dir-li quant s’hauria de pagar, però sí que tot de franc no pot ser. Les empreses tenen periodistes i això té un cost.
Hi ha un excés de titulats en Periodisme que surten de les facultats?
Això forma part d’un debat que hauria de ser molt ampli, en què nosaltres no defugim la responsabiliat però on també hi han de ser les mateixes universitats i les administracions públiques. Potser cal una anàlisi seriosa per saber exactament l’oferta que tenim, i com està de diversificada o d’especialitzada. I preguntar-nos si és el que necessitem, per adequar-ho a les necessitats actuals: si surten cada any cinc-cents o més graduats, es pot assumir? N’hem de parlar, i sense presses.
És curiós que, amb tan poca feina disponible, hi hagi encara tants joves que volen ser periodistes. Algun atractiu té aquesta feina…
És que és una professió molt bonica! Preguntar, investigar i explicar històries a la gent és fantàstic. Jo de petit ja volia ser com aquells que veia a la tele o escoltava a la ràdio, ho vaig tenir clar des de jove. Vaig entrar a la ràdio, a Igualada, primer a col·laborar una horeta i després més… i ja estàs atrapat. No he tingut mai la sensació de llevar-me al matí i que se’m faci pesat anar a la feina. Sempre recordaré els meus pares quan em deien que no sabia la sort que tenia, d’haver trobat la feina que m’agradava.
Però la societat, ens fa cas? Fa uns dies, els periodistes van destapar casos de compra de vots en alguns llocs d’Espanya… i tots els alcaldes presumptament beneficiats per la corruptela han revalidat els càrrecs!
El periodisme d’investigació és molt necessari però també molt difícil de mantenir per les empreses. Hi ha hagut molts casos en què una notícia ha marcat un abans i un després en el funcionament d’institucions… Però si nosaltres sabem un fet, el que hem de fer és denunciar-lo, encara que després no tingui conseqüències. Ara caldria tornar a aquests llocs, per exemple, i veure per què no ha passat res.
Poden estar en crisi els models de negoci, però no el periodisme en ell mateix?
Crec que no ho està. La gent sap que fan falta els periodistes. I que s’ha de fer aquesta feina periodística, per al funcionament de la societat.
La intel·ligència artificial, la pot posar en qüestió també?
Hem de veure tot allò en què ens pot ajudar, i en allò que no, lluitar-hi. En totes les evolucions tecnològiques, sempre hi ha aquell moment inicial en què mires amb prevenció, pensant en què t’afectarà. Anem amb compte a l’hora de suprimir periodistes perquè ja tenim les màquines, perquè no se’ls introdueixi per aquí feina mal feta. El que redacta la intel·ligència artificial pot ser passable, però no ha de ser passable, ha d’estar bé!
Quan n’aprengui, el sistema, potser millorarà…
Ara potser m’atreveixo a fer afirmacions que d’aquí a uns anys no s’aguantaran. Però penso que sempre hi haurà d’haver una feina d’edició, la del periodistes. Anem on sigui, i tenim ulls, orelles i boca: veiem què hi ha, escoltem reaccions, parlem amb la gent… Això només ho poden fer les persones. En una compareixença d’un polític, per exemple, veuràs les reaccions de la gent i el llenguatge no verbal, parlaràs amb l’entorn off the record… sempre hi haurà l’element personal i humà, tot això no ho pot fer la intel·ligència artificial, encara que aquesta t’ajudi després en alguna part del procés que et permeti anar més ràpid a fer cerques o maquetar o el que sigui. Ara bé, tinguem clar que això no s’aturarà: mentre nosaltres parlem del que ara ja es pot fer servir de la IA, en realitat ja està avançat allò que ens acabarà arribant d’aquesta tecnologia.
{{ comment.text }}