Viu a Granollers, però va néixer a Ripoll l’any 1958. Hi continua vinculat d’alguna manera?
Ja no ens hi queda família, però és on vaig viure fins als 13 anys. Hi tenia els avis, vaig anar als Salesians… A Planoles, d’on és la meva mare, hi hem mantingut casa. Hi pugem sempre que podem. Tinc, per tant, coneixement del Ripollès, i un vincle emocional amb la comarca. L’eix de la C-17 el faig segur com a mínim cada quinze dies.
Que els pacients del Ripollès i l’Hospital de Campdevànol basculin de nou cap a Vic és el més lògic?
L’Hospital de Campdevànol i el de Vic comparteixen actualment direcció assistencial, tenen una gran relació. Una complementaritat que s’allarga amb Granollers, Mollet i l’Hospital Clínic de Barcelona. Aquest esquema l’hem començat a treballar aquí de forma intensa, però és el que plantegem per al conjunt del territori. Els hospitals grans han d’ajudar els petits. I no només en flux de pacients, sinó de professionals.
Què vol dir?
És més interessant que els cirurgians de Vic es desplacin a operar a Campdevànol que que s’hagin de moure els pacients, igual que els professionals del Clínic portin la radioteràpia a Granollers. Oferim una millor assistència a la ciutadania, i sobretot de qualitat, alhora que garantim l’equitat a proves i especialitats independentment d’on es visqui. Per a nosaltres, la Catalunya sencera és una prioritat. Potser hi ha aquesta sensibilitat pel fet de ser de fora, de poble, però no pot ser que existeixin diferències entre l’esperança de vida d’una persona amb càncer de mama a l’àrea metropolitana de Barcelona o al Pallars. Hem d’assegurar les mateixes probabilitats de diagnòstic, cura i tractament. Això implica canvis organitzatius.
L’exemple que posava de compartir professionals?
Per donar proximitat als pacients i evitar que s’hagin de desplaçar. Si podem fer quimioteràpia a l’Hospital de Puigcerdà, encara que sigui amb oncòlegs de l’Hospital del Mar, tirem-ho endavant. No cal desplegar-hi tot un servei d’oncologia d’alt nivell, sinó que estigui vinculat amb un d’alt nivell d’un altre lloc i el tractament es traslladi allà. El cas de Vic, Campdevànol i tot l’eix de la C-17, per tant, no és casual ni una experiència aïllada. Volem fer el mateix al conjunt del territori.
Però darrere d’ordenacions, o de reordenacions com la del Ripollès, també hi ha decisions polítiques.
Acompanyades d’una anàlisi de les connexions i complicitats. Entre Olot i el Trueta estan clares; entre Olot i Sant Joan de les Abadesses, també. Potser la solució ha de ser mixta, ja que si ens fixem en el tren i la C-17 la connexió Campdevànol-Vic també és la més natural. Es tracta de tenir clares les comunicacions i optimitzar recursos. No som ortodoxos ni estrictes, i la comarca del Ripollès manté, per exemple, l’atenció a la salut mental a Olot, però sí que volem que l’organització tendeixi a la racionalitat.
Baixant per aquest eix de la C-17, els últims mesos s’ha disparat la contaminació atmosfèrica a la Plana de Vic. Les competències en qüestió de mesures les té el Departament d’Acció Climàtica, però des de Salut també s’ha mogut o es pot moure fitxa?
N’estic al cas, i em preocupa molt. L’orografia i la boira són condicionants complicats, però amb la contaminació dels cotxes, les fàbriques i tot el que representa la sostenibilitat hi ha coses a fer. La idea d’una sola salut: que la salut no està compartimentada, sinó que hi influeixen molts factors. Temes mediambientals i molt, molt, molt, socioeconòmics. És a dir, la pobresa. Les persones amb un nivell socioeconòmic baix mengen pitjor, tenen hàbits de vida diferents, menys accés a tractaments… Està demostrat que existeixen diferències notables pel que fa a l’esperança de vida.
És a Vic [l’entrevista va ser divendres] per inaugurar les noves urgències de l’Hospital Universitari. El conjunt de l’edifici, construït als anys vuitanta, respon a les necessitats del segle XXI o hi ha l’horitzó de construir-ne un de nou?
L’hem anat remodelant i dona resultats. No pensem en un de nou, sinó anar-lo actualitzant en funció de les necessitats que sorgeixin. Ara fa poc s’hi va instal·lar un nou TAC. Avui inaugurem les urgències, amb més boxs i prestacions, però també una direcció compartida d’urgències hospitalàries i les d’atenció primària.
Quan tornaran a l’hospital les segones?
A partir del mes de març. Amb la covid les vam traslladar, però l’atenció integrada dona molt bons resultats.
Això alliberarà espai al CAP Vic Nord, que a més a més està pendent d’obres.
Tenim la voluntat de fer un nou centre d’atenció primària a Vic que el substitueixi. Estem en converses amb l’Ajuntament sobre el millor espai, però confirmo que hi haurà un nou CAP Nord dimensionat al creixement de la població i als nous rols professionals que anem introduint a la primària.
Quan?
No depèn de nosaltres. Quan l’Ajuntament ho hagi estudiat i treballat i disposem dels terrenys. El compromís és, però, que hi haurà un nou CAP ampliat i dimensionat, amb l’objectiu d’atendre millor la ciutadania i dotar d’espai fisioterapeutes, higienistes dentals, dietistes… Abans parlàvem de model. Tornem al mateix i, en aquest cas, l’estratègia de promocionar la salut: no només tractar, sinó que la gent emmalalteixi menys. Això implica professionals, espai i vinculació a la comunitat. El CAP del Remei també està en un increment, amb una millora d’espais ja en marxa per valor d’1,3 milions d’euros. Amb tots dos centres, un de nou i l’altre ampliat, l’atenció primària a Vic millorarà de forma substancial. Fem, per tant, una aposta important per a la ciutat i tota la comarca, ja que l’ampliació i reforma del de Tona també està a punt d’acabar o treballem en la cessió dels espais per construir el de Manlleu.
En aquest cas, tenen un pressupost estimat de gairebé 6 milions d’euros.
I 1,3 més per ampliar el de Torelló. Un conjunt de projectes que, sense comptar el nou CAP de Vic, sumen 11 milions d’euros. Tot això demostra la nostra aposta per Osona, pivotant sobre la primària i, a més a més, donant més resolució a l’hospital. Amb serveis integrats, com les urgències, també afavorim el flux i coordinació entre tots dos àmbits. Una altra bondat de la comarca és que l’atenció intermèdia [la sociosanitària que despleguen la Santa Creu, l’Hospital Sant Jaume de Manlleu, les residències…] està molt integrada. Osona s’ha triat com a exemple, i el responsable de desplegar l’estratègia a escala de país és, de fet, de Vic, el doctor Jordi Amblàs.
En això últim també hi encaixa l’acord de fa gairebé dos anys de compartir una mateixa gerència el Consorci Hospitalari de Vic i la Fundació Hospital de la Santa Creu?
És una bondat i un element positiu. La integració de serveis i de visió inicialment a vegades genera resistències, però després queda clar que funciona. Volem seguir la mateixa tendència a tot arreu.
Més enllà d’obres i inversions, el finançament que rep Osona per pagar l’activitat ordinària dels hospitals és el que toca?
Aquest no és un problema del Consorci Hospitalari de Vic, sinó del departament. El consorci, com tots els de Catalunya, disposa i disposarà del finançament adequat per a l’activitat que desplega. En què consisteix això, si un tipus d’operacions o no, procediments, proves… Li ha de dir el departament, però un cop definit, el finançament i els recursos necessaris per prestar aquesta assistència pública és problema nostre. Evidentment que si la gestió que se’n fa no és correcta hi hem de posar mà, però si avança com toca, endavant.
Sara Manjón és una bona gerent?
I tant.
L’estratègia que està seguint el CHV passa per ampliar cartera de serveis i complexitat.
Les gerències han de tenir ambició, ambició de fer bé el que toca, mentre que al departament li correspon la planificació. Un hospital podria dir que vol fer cirurgia d’esòfag, però l’anàlisi de si cal o no segons nombre de casos, nivell d’especialització… depèn de nosaltres. Hi ha patologies bàsiques a tractar sí o sí i d’altres de més especialitzades que es poden desplegar o no. Altra cosa és que oferim als professionals la possibilitat de tractar aquestes més complexes gràcies al model de coordinació amb hospitals de nivell superior. No és el mateix un hospital bàsic que un de referència i un altre de terciari, però enxarxant-los els acostem.
S’estan graduant les primeres promocions de la Facultat de Medicina de la UVic. Això pot ajudar tot Catalunya a pal·liar la falta de professionals?
Hem de tenir en compte que els metges que acaben el grau encara estan en formació. Han de fer el MIR, triar plaça i completar l’especialitat. Ara bé, que hi hagi gent que ha estudiat i ha fet les pràctiques a Osona pot propiciar que després hi vulgui tornar. I el que segur que va molt bé és amb Infermeria, professionals que en obtenir el graduat sí que poden treballar immediatament. Disposar de Facultat de Medicina, amb aquests estudis, o els de fisioteràpia, és positiu i un gran avantatge a l’hora de tenir reservori de professionals. Vic segur que tindrà menys problemes que altres llocs.
I de l’IRIS què n’esperen? Què ha d’acabar sent?
El centre de referència en recerca dels hospitals tant d’Althaia com de Vic, per tant, de la Universitat Central de Catalunya. Està en fase de construcció i desenvolupament i el veurem créixer.
El nou model de pediatria respon a la voluntat d’atendre millor, a la falta de professionals per mantenir l’actual o a totes dues coses? S’està fent virtut de la necessitat?
Aquest tema o no l’hem explicat prou bé o no s’ha interpretat prou bé. No concentrarem tota la pediatria en 79 punts, sinó que fem 79 equips. Aquests podran tenir les seves antenes als centres d’atenció primària, amb la diferència que el pediatre que hi continuarà visitant no dependrà del CAP com a tal, sinó d’un equip de pediatres com ell, és a dir, professionals especialitzats en infants, amb formació contínua, capacitat de suplir baixes o vacances… Ha de quedar clar que no traurem pediatres dels CAP on n’hi ha, sinó que el nou model permetrà tenir-los més ben coordinats i fer possible que disposin d’atenció pediàtrica llocs on abans sí que no n’hi havia.
Canvis no tant d’ubicació, sinó d’estructura?
Sí, no concentrarem la gent a 79 llocs, sinó que constituirem 79 equips que a més a més podran ser a mitges amb hospitals i disposaran de pressupost i dinàmica pròpia, com els territorials d’urgències. Fer-ho així ens permetrà atendre millor, però també mantenir la qualitat assistencial en un moment que els pediatres són escassos perquè prefereixen els hospitals abans que l’atenció primària, igual que zones urbanes i no rurals com Osona i el Ripollès. Tot plegat ho acompanyarem amb el 061 pediàtric, la possibilitat, a partir del juny, que qualsevol pare, mare o professional pugui trucar i tingui a l’altra banda del telèfon un pediatre que l’atengui, sigui per un motiu més o menys greu. Fins ara no ens hem explicat prou bé, segur.
