Ramona Llimargas (1892-1940), de Vic, va fundar el 1940 les Germanes de Jesús Pacient, dedicades a l’atenció de malalts sense recur-sos, una comunitat que va deixar de funcionar ara fa tres anys. Però, qui era aquesta vigatana d’aurèola mística a qui voldrien fer santa?
Algunes cròniques de l’època la van batejar i l’han perpetuat com “la monja bilocada”, perquè durant la Guerra Civil s’apareixia, entre d’altres, a Francisco Franco. En realitat, però, no va arribar a ser monja, ni tampoc era franquista.
Els seus suposats poders sobrenaturals –com la mateixa bilocació, però també el de la profecia, l’ajuda de les ànimes del purgatori o el combat espiritual amb el diable– i aquest tamís franquista arran d’uns episodis concrets de la seva vida han enllorat i condicionat la figura de Ramona Llimargas Soler.
Nascuda a Vic l’any 1892, Llimargas va ser la inspiradora i fundadora de les Germanes de Jesús Pacient, una petita comunitat religiosa, amb seu a Barcelona, dedicada a atendre persones malaltes sense recursos. Ara fa tres anys, aquest orde va quedar desactivat per manca de noves vocacions.
Per evitar que la memòria del personatge i el seu llegat es difuminin definitivament, les dues últimes germanes que van formar part de la comunitat somien de culminar el procés de beatificació i canonització d’aquesta vigatana, amb una vida mística tan desconeguda com singular.
“Jo no la vaig arribar a conèixer”, relata la germana Maria Morros. Aquest dilluns va fer 91 anys i actualment viu en una residència de Barcelona. Nascuda a l’Astor (l’Anoia), es va incorporar al convent de les Germanes de Jesús Pacient l’any 1955, 15 anys després que Llimargas plantés les arrels d’aquesta pia societat a la històrica masia de Can Trilla, al barri de Gràcia de Barcelona.
Al cap de poc d’entrar-hi, l’aleshores mare superiora, la xativina María Luisa Vidal, va encomanar a Morros que assumís el paper de “cronista” de la biografia pòstuma de Ramona Llimargas. “Només pensava a dedicar-me a la vida contemplativa i a l’atenció als altres, no m’hagués imaginat mai que acabaria escrivint sobre la nostra fundadora”, rememorava fa uns dies, a visita d’EL 9 NOU.
Morros acabaria publicant l’any 1985 el llibre Ramona, la Catalana, conjuntament amb Damián del Bosque. Per documentar-se va fer una visita a Vic, resseguint alguns dels episodis vitals del personatge, a banda de recollir “testimonis presencials i documents d’arxiu” sobre la fundadora.
Nascuda en una casa del carrer del Remei, Ramona Llimargas era filla d’Andreu Llimargas, natural de Moià, i de la vigatana Rosa Soler. Els set o vuit germans que va tenir haurien mort prematurament, fet que la va convertir, de facto, en filla única. Batejada a la Catedral amb tot just 6 anys, va créixer en un entorn familiar molt humil, gairebé analfabet.
De fet, ella amb prou feines va aprendre a llegir i a escriure. Ben acollida tant per la comunitat de claretians com, sobretot, per la de franciscans de la veïna església del Remei –els seus biògrafs asseguren que invocant la Verge del Remei va aconseguir recuperar-se d’una poliomelitis quan tenia 4 anys–, de seguida es va sentir atreta per una vida de pietat i penitència, a banda d’autoimposar el seu particular “voto de virginidad”.
Ben aviat, també, començarà a experimentar les primeres “aparicions sobrenaturals”, fet que li va comportar desconfiança i incomprensió del seu entorn immediat; començant per la seva pròpia mare, amb qui va mantenir una tensa relació.
“La Ramona va tenir en la ciutat levítica de Vic, amb els seus molts temples, comunitats i sacerdots seculars i religiosos al servei de les ànimes, un ambient favorable.
Per contra, també va saber aprofitar en sentit positiu l’ambient familiar de pobresa i incultura, la incomprensió de la seva mare i les burles que li feien les persones que la tractaven, creient-la tonta i encantada”, havia escrit l’osonenc mossèn Vicenç Esmerats, en el pròleg d’una segona biografia que va escriure el dominic Pedro Fernández Rodríguez l’any 2001, titulada Ramona María del Remedio Llimargas Soler. Fundadora de las HH. de Jesús Paciente.
Malgrat la fama d’“ensimismada”, Llimargas sempre es va mostrar “activa i servicial”, apuntava la germana Morros, que al llibre aprofitava per comprar els fets “sobrenaturals” protagonitzats per la vigatana amb els recollits en d’altres biografies del santoral cristià.
Durant la seva joventut, Llimargas va treballar de “mandadera” al convent del Saits. La seva mare mor el 1924 i el seu pare el 1936, quan ja havia començat la Guerra Civil, moment que marcarà un canvi “radical” en la seva vida.
Fernández havia recollit, entre d’altres, que just després de l’incendi de la Catedral, el juliol de 1936, Llimargas va arribar a tenir amagat a casa seva el bisbe Perelló, abans que aquest fugís cap a Mallorca. La biografia també relata que Francesc Freixanet, cap del comitè antifeixista de Vic, la va indultar de ser executada pels milicians perquè, uns anys abans, Llimargas havia guarit el seu fill de 2 anys gràcies a les seves “atenciones y oraciones”.
Durant tota la guerra Llimargues es dedicarà a atendre malalts i ferits de tots dos bàndols. L’octubre de 1938 es va instal·lar al mas el Pujol de Calldetenes, de la família Alsina-Casany, per cuidar, entre d’altres, els cinc fills del matrimoni.
En aquesta casa hi coneixerà Mercè Alsina (Calldetenes, 1919), filla gran del matrimoni, que aleshores tenia 19 anys, i que es convertirà en la seva filla espiritual i confident.
Serà en aquesta etapa, precisament, quan juntament amb la mateixa Alsina, Andrea Canal (Llaers, 1916) i Filomena Font (Vic, 1918) començaran a tramar i definir la possibilitat d’impulsar el “sueño dorado” de Llimargas: la fundació d’una institució religiosa dedicada a l’assistència gratuïta de malalts sense recursos. I ja li van posar nom: l’Obra de Jesús Pacient. El projecte, oficiosament, començava a caminar.
Serà just acabar la guerra quan comencen a buscar una casa on plantar les arrels i emprendre el seu postulat. Els calia, paral·lelament, iniciar els tràmits per obtenir l’aprovació diocesana com a tals. La prioritat va ser establir-se a Barcelona. Ho va intentar “a la buena de Dios”, inicialment sense sort.
També ho van provar a Xàtiva, on coneixeran María Luisa Vidal, que s’acabarà convertint en la primera mare superiora de l’orde –tot i que la relació entre elles no sempre va ser fàcil.
Frustrada l’experiència de Xàtiva, al cap d’un parell de mesos tornen a Barcelona, on els van acabar oferint una masia esgavellada del barri de Gràcia, Can Trilla. S’hi van instal·lar, en unes condicions més que precàries, a partir del 26 de gener de 1940. Van començar sis dones, totes encara amb la condició de seglars. L’abril següent ja s’hi va incorporar Vidal.
En aquells primers mesos a Llimargas li van detectar un càncer al pit –els seus biògrafs asseguren que havia pregat a Déu que li transferís aquesta malaltia d’una dona amb fills a qui estava cuidant–. La malaltia va anar fent estralls i, després d’unes setmanes enllitada, el 8 d’octubre de 1940 va morir, a Can Trilla mateix. L’endemà va enterrada al cementiri de Sarrià.
Les altres companyes, que llavors tenien entre 20 i 37 anys, van decidir continuar endavant i, mantenint la filosofia de la seva inspiradora – la de “confiar plenamente en la Divina Providencia”–, van persistir en l’objectiu de rebre el vistiplau eclesiàstic.
Aquest no arribarà fins a mitjans de 1943, quan finalment l’Obra de Jesús Pacient serà reconeguda com a pia societat, amb Vidal com a primera superiora –ho serà fins a la seva mort, el 1981.
“Vam arribar a ser una quinzena de germanes”, detalla la colombiana Ana Belén, que s’hi va incorporar el 1995. Ella va ser l’última de deixar Can Trilla, el novembre de 2021. Ana Belén, que manté contacte permanent amb la germana Morros, està decidida a reactivar el procés de beatificació i canonització de Llimargas, a més de buscar “un espai adequat” per preservar el seu llegat, també material –tota la documentació es troba actualment a mans de l’Arquebisbat, que també preserva la propietat de Can Trilla, edifici que continua tancat i barrat.
“Abans de deixar aquest món vull que se sàpiga que tot el que vaig escriure és veritat”, insistia Morros en acomiadar aquest periodista. “Vic y los que en ella vivimos podemos sentirnos santamente orgullosos y grandemente agradecidos a Dios por haber suscitado y formado en Ramona esa alma enamorada del Señor y preocupada por la salud física y moral de sus hermanos”, escrivia mossèn Esmerats. El camí cap a la santedat, però, serà sinuós.
Vident de Franco
“El ángel tutelar de la infortunada España”. És el subtítol del llibre que va escriure Maria Morros sobre Ramona Llimargas. I és que la faceta més mediàtica de la seva trajectòria –de la qual fins i tot se n’havia fet ressò el programa Cuarto Milenio d’Iker Jiménez– van ser les seves bilocacions –l’acte paranormal d’aparèixer o ser a dos o més llocs al mateix temps– que va protagonitzar bàsicament durant la Guerra Civil.
Tot i que s’hauria aparegut a personatges dels dos bàndols, va tenir especial transcendència el seu paper de vident de Francisco Franco, fet que n’acabaria condicionant el relat biogràfic.“Por modestia hablaba poco de los dones extraordinarios que Dios le otorgó”, escrivia la germana Morros.
Les dues biografies de Llimargas n’apunten diversos, d’aquests “carismas sobrenaturales y dones gratuitos extraordinarios”, entre els quals el “conocimiento sobrenatural de hechos concretos pasados, presentes o futuros”.
No se sap quan van començar les aparicions davant de Franco ni quantes van ser, però com a detall curiós resulta que sempre se li va adreçar en català. “Franco le pidió que hablara en lengua española y ella respondió que la ignoraba”, havia recollit Morros a partir del testimoni de Mercè Alsina.
Com que Llimargas sempre anava vestida de negre i es cobria el cap amb una mantellina, “no es estraño que la tomaran por monja”. I més concretament, “que algunos afirmaran que Santa Teresa de Jesús visitaba a Franco durante la guerra”.
Serà en aquest context que, des d’aquest bàndol, serà batejada com a Madre Ramona, la Catalana. Entre les seves premonicions, “una vez avisó a Franco que no fuera a Zaragoza a un banquete al que le habían invitado porque querían envenenar-le; en cambio, le animaba que rezara el rosario y que fuera al frente de batalla sin miedo, pues no le pasaría nada”.
Les bilocacions també s’haurien produït davant del “alto mando del ejército republicano”, però en aquests casos es descrivia com a “traslocación”.
Són abundants els episodis d’aparicions, curacions miraculoses o missatges del més enllà relacionats amb la vida taumatúrgica de Llimargas. De fet, des de ben petita les seves amigues ja la coneixien com la Ramona “l’encantada”, arran dels episodis d’èxtasi que patia, durant els quals es deixava caure de genolls a terra i el seu rostre “se transfiguraba”.
Altres capacitats místiques de Llimargas eren el contacte amb les ànimes del purgatori o els combats espi-rituals que mantenia amb el diable. “Dios le había concedido un don especial para desenmascarar a Sata-nás”, que se li apareixia “en escenas impúdicas” o en forma d’“animales espantosos” per incitar-la al pecat o amb l’objectiu que la gent del seu entorn “la tuviera por loca o desequilibrada”.Les bilocacions que hauria mantingut amb el dictador n’han ‘contaminat’ la biografia.
Pere Puig la recordava a ‘Retorn a les campanes’, amb il·lustracions de Pilarin Bayés
La figura de Ramona Llimargas també va merèixer un capítol al llibre Retorn a les campanes: seqüències vigatanes 1945-1965, que l’escriptor vigatà Pere Puig va publicar el 2017, amb il·lustracions de la ninotaire Pilarin Bayés.
“Heus aquí una història que, per desconeguda, resulta sorprenent i que, per la seva volguda o involuntària ocultació, ha esdevingut excepcionalment intrigant”, escrivia Puig, tot reconeixent que “cap criatura mortal autòctona m’ha suscitat tant interès i apassionament com la que tot seguit em plaurà de considerar”.
Una història “plena d’innegables incògnites”, en què “per a alguns és una mena de succedani espiritual llepat de sincretisme i per a altres, una vida exemplar però incompresa
