Joan Piella reivindica ser l’últim pastor transhumant que hi ha hagut a Catalunya. Originari de Vallfogona de Ripollès, va passar bona part de la seva vida entre la Garrotxa i el Pla de l’Estany. Ara escriu l’últim capítol existencial a Sant Joan de les Abadesses, on tanca un cercle que serà recordat per les futures generacions gràcies a la pel·lícula documental que Christophe Farnarier li va dedicar fa quinze anys.
No tothom pot dir que ha sigut protagonista d’una pel·lícula de qualitat com El somni.
Certament. Va ser una pel·lícula de molt èxit. Encara la tinc aquí a casa en DVD.
Vostè va ser realment l’últim pastor transhumant català?
La transhumància d’ara es fa en camió, però abans era a peu. Per tant, podem dir que sí que ho soc, al nostre país. Tinc 85 anys. El meu pare havia estat alcalde de Vallfogona abans de la guerra, i quan es va acabar va tornar-ho a ser. Recordo molt aquella postguerra, on vam passar més gana que una mona.
Quin va ser el seu primer viatge amb bestiar?
Durant la guerra ens van robar tot el bestiar que teníem. El pare va comprar un escamot d’ovelles a Talavera de la Reina. Només podíem anar-lo a buscar a peu, tot i que també es podia carregar en tren, però no et garantien quants dies tardaria a arribar. L’oncle de la mare, que aleshores tenia 80 anys, havia fet sempre de pastor. Jo en tenia 11, i vam anar-les a buscar junts. Recordo com vam passar pel mig del passeig de la Castellana de Madrid, que era un camí ral pel mig de la ciutat. No hi havia ni cotxes ni bicicletes. Portàvem tres-cents caps de bestiar, una burra, un cavall i una euga. Van ser set setmanes de camí. Els camins eren amples i ben senyalitzats.
Van ser setmanes dures?
Quan passàvem per una parada, ens hi deixaven matar una ovella. Ells s’atipaven i a nosaltres ens n’omplien el sarró. L’oncle deia que si no acabàvem l’aigua, no ens moriríem pas. A Castella anàvem matant alguna ovella i així passàvem diversos dies. Més endavant vam arribar a Lleida, però allà o bé anaven més farts o eren més ganduls, perquè ningú ens donava res. Era el mes d’abril i teníem una gana de déu. Si trobàvem alguna patata l’arreplegàvem i la fèiem escalivada. Fins i tot un cop vam fotre un cop de pal a una gallina despistada, i ens la vam fotre amb plomes i tot.
Aquell ramat que van portar va ser profitós?
Quan ens vam vendre totes les ovelles, encara n’hi havia d’hereves d’aquella raça. Vivíem al Pla de l’Estany, però som grans i vam haver de plegar.
Com va anar que l’ofici de pastor l’acabés seduint?
El pare em feia anar a llaurar amb el bou i les vaques, però el feia emprenyar, perquè a mi m’agradava esquilar ovelles. Era molt bo. N’arribava a tossar fins a dues-centes en un dia, tot i que després quedava tan rebentat que pixava sang. Però preferia això que no pas recollir el blat de moro. A Vallfogona ja havíem canviat de casa, però després del servei militar vam marxar a viure a Ridaura, a La Riba, perquè vaig dir als de casa que la volia arrendar. Hi vam estar vint-i-cinc o trenta anys. En aquella època els pares desgraciadament van morir. Havíem arribat a tenir fins a mil ovelles. També va ser l’època en què em vaig casar després de conèixer aquesta mossa (diu assenyalant al cap a la Mercè Colomer). L’havia conegut a la festa major de Sant Joan de les Abadesses, perquè ella vivia a la casa del Muig.
Més endavant van continuar tirant avall per instal·lar-vos al Pla de l’Estany.
Vam arrendar Mas Cansalada de Sant Esteve de Guialbes, a Vilademuls. Un altre cop hi vam estar entre vint-i-cinc i trenta anys. Però no en va passar ni un de sol que no pugés a cuidar les ovelles a la Serra Cavallera. Hi pujàvem i en baixàvem a peu.
Tot això de la transhumància, té una raó de ser.
És un canvi de país. A la terra baixa, l’estiu és més calent i l’herba aflaca. A Vallfogona també ho fèiem, però teníem la muntanya allà mateix i, per tant, a l’hivern baixàvem al Port de la Selva o a Peralada. Quan tornàvem d’Ogassa aprofitàvem per manllevar l’herba d’un camp o altre. Recordo un cop que passant per Castellfollit de la Roca, vam deixar el ramat pasturant a un camp. L’amo d’aquell terreny va venir emprenyat com unes estenalles. Li vaig demanar si fumava, i donant-li un caliquenyo vaig aconseguir que es calmés. Sempre teníem problemes, però mai no et podies emprenyar amb ningú, perquè hauria estat pitjor. A més, mentre t’anaves discutint amb el propietari, les ovelles continuaven menjant.
Enyora aquells temps?
Clar. Però ja es veia que s’anava acabant. Ara gairebé no hi ha ovelles, ni camins ramaders. A Camprodon en van tancar un per fer la carretera. Ho vaig reclamar a l’Estat i el van refer, perquè hi estan obligats. Els mateixos pastors els han deixat perdre. Ara, per la transhumància de les vaques fan el camí en camió. Nosaltres també les dúiem a peu, fins al Pla d’Anyella. La gent s’ha tornat gandula. Fer-ho amb camió no es pot considerar transhumància.
Era més bona la carn d’abans que la d’ara?
El xai d’ara té una carn que no val res. El d’abans naixia i mamava de la mare. Tenia la carn més dura, perquè menjava blat de moro. Els matàvem amb quatre o cinc mesos. Ara ho fan al cap de dos mesos perquè sigui més rendible.
Ha mantingut sempre el contacte amb el Ripollès?
Quan estàvem al Pla de l’Estany venia cada mes a Sant Joan a comprar caliquenyos. I també a buscar el pa. La gent és més amable aquí que no pas allà baix. A més hi tinc molta família. Ara vivim a Sant Joan, al carrer del Teòleg Corriols, amb la Mercè i amb la nostra filla Teresa, per passar els últims anys de la nostra vida.
Li sabia greu matar animals?
Tant m’ha fet sempre matar un cavall, com una euga, una vaca, xais o porcs. Amb 13 anys ja matava tres-cents porcs en una sola campanya. Un animal el mato tranquil·lament. [La Mercè se’l mira sorneguera i diu “no ens hi acostéssim gaire”]. A la Garrotxa hi havia un escorxador. Jo era molt amic de l’amo, i abans alguns animals ja ens els portaven morts, sobretot vaques. Els treia la tripa, els feia la pell i els arreglàvem. I allò s’ho menjava la gent. Per això no tasto un tall de vedella. Menjo porc i xai, però en el cas de la vedella encara veig aquelles mortes de feia tres dies. Em pagaven un bon jornal, això sí.
Últimament, s’ha parlat molt de Marina Vilalta, la pastora més gran de Catalunya, que viu a Bruguera. Es coneixen?
La gent de pagès es coneix sempre. I tant que la conec. També canta com jo. Cantàvem per matar la solitud. A més al bestiar li agrada que cantis.
Trobeu a faltar la feina de pastor?
Al juny farà un any que vivim aquí. Ja hauríem trobat algun lloc per quedar-nos allà baix, però volia venir a morir a Sant Joan. A més el menjar és més econòmic aquí. Cal dir que la feina de pastor és molt dura. De vegades pots arribar a aixecar-te fins a tres vegades en una sola nit. És un ofici que t’ha d’agradar molt. Últimament, ens ho havíem agafat com un entreteniment. Anaves al corral perquè t’ho passaves bé, perquè coneixies a totes les ovelles. Però no per guanyar-te la vida, perquè no et pagaven ni les subvencions.
{{ comment.text }}