Josep Pericas (Santa Eulàlia de Ronçana, 1967) és el nou cap de l’Àrea Bàsica Policial (ABP) d’Osona. Va estrenar-se al càrrec aquest gener. A l’entrevista, que té lloc el mateix dia del macrooperatiu contra l’haixix a Manlleu, l’inspector hi repassa els objectius que es fixa, els delictes que el preocupen, què en pensa de crear noves comissaries o com aborden la problemàtica de la marihuana.
Al Consell d’Alcaldes d’Osona de finals de 2023 va dir que estava començant a conèixer la comarca. Ja se la coneix de cap a peus?
És molt difícil. He intentat conèixer les autoritats i les entitats, perquè aquí estem ficats a gairebé totes les taules (infància, adolescència…). He de dir que l’acolliment que he rebut a la comarca és espectacular. Tothom es coneix molt i m’han ajudat a conèixer els altres.
Com està anant aquest primer mig any?
Molt bé. He tingut la sort d’arribar en una època en què la comissaria funciona molt bé. L’antic cap [Joan Salamaña] la va deixar molt endreçada i estructurada en una època bona. Fa deu anys hi havia una sequera brutal d’efectius. Ara no n’hi ha per tirar coets perquè sempre voldríem ser més, però si més no hi ha prou efectius a les comissaries. Tenim la sort de poder fer dispositius i treballar.
Quins objectius es marca com a nou cap?
L’objectiu principal és tenir una línia de continuïtat. M’he trobat una comissaria que està ficada amb totes les entitats col·laborant, no tant policialment allò de dir anem a perseguir això, sinó anem a ajudar amb això. L’objectiu anímic és d’intentar reduir delictes i tenir-ne pocs de greus. Un tant per cent sempre el tindrem perquè Catalunya i Osona creixen, i on hi ha més gent hi ha més fets delictius. És inevitable.
Quins es cometen majoritàriament a Osona?
Furts i estafes. És curiós, però, que de vegades els delictes que preocupen no són els que tenen els números més alts. Ningú té por d’anar pel carrer perquè el puguin estafar, però sí de l’incivisme. Per tant, ens preocupa molt que una persona gran no surti al carrer per por que l’atraquin o que pateixi un robatori del domicili. També ens preocupa la marihuana, que costa molt de lluitar, dona pocs resultats per les hores que hi invertim i, per desgràcia, en tenim molta.
Qui comet aquestes estafes?
Qualsevol. Tant pot venir de gent de fora de la Unió Europea com del territori. Les de fora el país, per exemple, busquen la manera perquè caiguis a la trampa, et pirategin l’ordinador o aconsegueixin els teus contactes, i t’extorsionen fins que no pots més. Després n’hi ha d’aquí, com l’operatiu que vam fer a Manlleu [contra un grup que va cometre un miler d’estafes bancàries] que són de gent que ha fet petits delictes i acaben evolucionant. Venen d’una fuita d’informació, fan un enviament massiu i la gent també hi cau.
I de furts, quins hi ha?
Una de les primeres coses que vam fer quan vaig arribar va ser un dispositiu amb botiguers de Vic contra els furts. Tenen un ventall molt ampli i poden anar des del mètode de la sembra en supermercats, fins a la mimosa o teletubbie, en què abracen gent gran per robar-los joies, o furts de patinets. D’aquest últim estem portant dos casos i en breu hi haurà detencions.
Hi ha multireincidència en els furts?
A les botigues sol ser molta gent local i en més especialitzats són de fora. Aquests últims solen llogar un vehicle i en venen més d’un i van a furts que donen diners, com joies. Difícilment fan 100 quilòmetres per anar a robar 20 euros en una botiga de material esportiu o perfums. Per sort, les dades d’Osona són bones i els comerços no tenen la necessitat de posar guardes o vigilants de seguretat. És una comarca molt tranquil·la.
Més enllà d’aquests, hi ha algun delicte que els preocupi especialment?
Tot allò que té a veure amb la violència, sobretot els robatoris violents o en domicilis. Encara que en tinguem pocs, n’hi ha i no deixarem mai de ser-hi. Si et roben a dins a casa, et vulneren molt.
També parlava sobre marihuana: moltes hores de feina i pocs resultats.
Tot operatiu relacionat amb marihuana o salut pública comporta moltes hores de feina. Per aconseguir tancar algú a la presó necessites totes les proves, ordres judicials… Aquests investigadors són un bé molt preuat perquè també fan altres coses. S’ha de trobar l’equilibri entre investigar marihuana i tenir capacitat de seguir treballant el dia a dia. A Catalunya n’entra i se’n fabrica molta, som importadors.
Us falta temps, doncs?
No som capaços d’assumir tots els casos amb la velocitat i les ganes que voldríem treballar-los. O sigui, en lloc de trigar tres mesos en són sis. I parlem de casos importants, no d’una persona que té deu plantes. Per exemple, una plantació a Torelló ens va portar quatre mesos. Has de saber qui hi viu, a qui ho té llogat i convèncer el jutge perquè et doni l’ordre. Tot això suposa un temps molt preuat.
Què en sap de l’operatiu contra el grup, amb epicentre a Manlleu, que introduïa haixix a Catalunya?
L’únic que puc dir és que es tracta d’un operatiu d’àmbit de Catalunya i que no té a veure amb el fet que Manlleu sigui un punt de distribució. La intervenció es fa perquè hi viuen les persones no perquè hi hagi un cultiu o una explotació concreta. No es busca tant una gran quantitat de drogues o aturar un enviament, sinó aturar una xarxa organitzada.
Aquesta droga s’envia a Europa?
No t’ho puc dir.
Un dels últims casos que ha sacsejat la comarca és el crim masclista de la Rachida, que va morir presumptament a mans del seu marit.
Va ser un cas difícil. Encara s’està investigant i no en puc explicar gaire cosa, però no és el típic cas en què confessen haver matat la dona i s’entreguen, o s’acaben suïcidant. De seguida va entrar com una desaparició inquietant. Vam detenir-lo perquè no ens quadrava: estava arrelada i tenia fills. Es volien decretar dies de dol i era difícil saber on estava el cadàver. I si no n’hi ha, no tens la constància policial ferma que hi ha una persona morta. Ens va portar moltes hores de feina i de seguida que vam veure cap on havíem d’anar, vam poder-ho demostrar. Ens va costar, no va ser fàcil.
Hi ha moltes denúncies de violència de gènere?
No tenim més violència de gènere ni menys que altres comarques catalanes. Actualment, hi ha uns 400 casos actius de dones, que no són víctimes de risc, però sí que les anem trucant i parlant amb elles. Tot i això, el fet de denunciar una víctima de risc no vol dir que l’endemà no tinguis el cas de la Rachida. Normalment molts casos no estan denunciats prèviament.
Amb més personal a la comissaria poden destinar més efectius a altres dispositius.
Molts alcaldes agraeixen la presència dels companys de proximitat. Tenim un sistema de patrullatge que ens permet arribar a tot arreu. Si no, no hi arribaríem perquè el gruix dels fets són a Vic, Manlleu o Torelló. Amb aquest sistema, una part del patrullatge no participa del 112, sempre que no passi alguna cosa molt grossa, i se’n va als municipis petits i contacta amb alcaldes i vigilants. Potser no hi som les 24 hores però tenen el contacte. La idea és potenciar-ho i quan una cosa va bé, com en Guardiola, no ho toquis.
Que a Osona hi hagi tants municipis és un avantatge o un inconvenient?
No ho veig com un inconvenient. Ens arriba molta informació d’alcaldes i vigilants. Si només hi hagués un alcalde, segurament això no ho tindríem. Seria un inconvenient si truquessin els 50 alcaldes de cop, però ells també en són molt conscients.
Creu que els ajuntaments haurien de reforçar els cossos policials i guàrdies?
Tot el que sigui augmentar plantilles de policia, ja sigui Mossos, policia local o de vigilants, és bo. Voldria que hi hagués una regulació sobre els vigilants, una petició que em fan molts ajuntaments i que ho ha de fer el Parlament.
Amb una comissaria centralitzada a Vic n’hi ha prou o n’hi ha d’haver més?
Hi ha un doble vessant. El polític, que no hi entro, i l’operatiu, sobre l’efectivitat d’un agent. La disgregació reporta falta de capacitat. És a dir, si hem de protegir deu comissaries, són mossos que les vigilen i no patrullen. Com més comissaries hi ha, menys efectius hi ha al carrer.
No n’ha de tenir el Lluçanès, doncs?
Crec que no, parlant sempre des d’un punt de vista de números policials. Sé que hi ha un tros fins allà i nosaltres hi enviem gent, però la disgregació d’efectius ho debilita una mica.
I Manlleu?
Sé que és una reivindicació, però per distància i en el sentit policial més estricte, no la veig. La Policia Local és molt efectiva i tal com treballem funcionem bé. He viscut Granollers amb dues comissaries de districte i formar de la mateixa manera gent que no està allà amb tu és difícil.
Gran part de la seva carrera policial l’ha desenvolupada al Vallès Oriental i Barcelona. Hi ha molta diferència entre aquestes destinacions i Osona?
Els vallesans em mataran, però el Vallès, que soc d’allà, el veig en dues parts. La baixa és molt semblant a la metròpoli i l’alta, a Osona. Barcelona no té res a veure pel volum de feina. Per exemple, l’ordre públic, com són les manifestacions o les concentracions, es menja la seguretat ciutadana. És de molt difícil gestionar perquè és un monstre molt gran.
Ja havia estat destinat a Vic. Quan?
Quan es va obrir el 1994 i fins al 1997. Després vaig tornar-hi el 2003 sis mesos més. Ara portava quatre anys a Barcelona i necessitava sortir-ne perquè estava molt saturat. Passen més coses perquè hi ha molta més gent. No vaig saber que vindria a Vic fins dos dies abans. Quan m’ho van dir, vaig quedar encantat. Em trobo més bé amb un tarannà de Vic que un de Barcelona.
