Durant 46 anys, Miquel Casadevall ha exercit com a metge a Sant Bartomeu del Grau i Perafita i també ha visitat en altres poblacions del Lluçanès que pertanyen a la mateixa ABS. La setmana vinent es jubila i deixa enrere molts records i experiències, en una etapa vital que, segons diu, li ha permès fer el que més li agradava. Convençut que més enllà dels coneixements es necessiten altres qualitats per ser metge, ressalta que l’escolta dels pacients sempre és el primer pas per a la resolució de qualsevol qüestió relacionada amb la salut i que la bona relació entre metge i malalt és la base de la pràctica de la medicina.
L’any 1979 arriba com a metge a Sant Bartomeu del Grau. Què s’hi va trobar en aquell moment?
Estava sol al consultori. Obria a les 4 i la gent venia sense demanar hora. Podia tenir 30 o 40 persones esperant i no sabia mai quan plegaria. I si convenia també venien a casa. Llavors el metge de poble cobria les 24 hores del dia durant tots els dies de l’any. A més es feia tot a mà, receptes, papers, signatures… no hi havia administratiu.
Encara es pagaven les consultes?
Sí, no era mal vist pel Departament, i suposo que era una manera de compensar aquesta dedicació exclusiva. Però jo no he fet mai diferències. Com a metge em costaria deixar d’atendre algú que no pagués.
Per què va optar per un poble petit?
Era la meva il·lusió perquè em semblava que la relació amb la gent seria diferent a la d’un hospital i que podria exercir una medicina propera i sobretot molt humana. Un lloc així et permet conèixer molt els pacients, i no només fas de metge, els escoltes quan convé i t’expliquen de tot. La tasca d’un metge de capçalera va més enllà de receptar medicaments.
Però treballar en un entorn així també deu tenir desavantatges…
Hi ha molta gent que no hi vol venir perquè els fa por, perquè estàs força sol. Va ser així fins que es va fer l’àrea bàsica, que va suposar una gran millora tot i que ens va costar d’acostumar-nos-hi perquè els professionals que treballàvem als diferents pobles teníem cadascú el nostre espai i això de compartir era nou. Ara penso que treballar a l’Equip d’Atenció Primària Lluçanès és un privilegi, un honor i una satisfacció.
Deu haver passat per moments difícils.
Sí, sobretot quan se’t mor algú i penses que podies haver fet alguna cosa més o que podries haver-lo derivat abans a l’hospital. A part, la pandèmia va ser una de les èpoques més complicades. Crec que vam tenir por tots.
Va ser director del Servei d’Atenció Primària (SAP) d’Osona en dues etapes. Com va viure aquells períodes?
Em va agradar i he de dir que la gestió pública és molt llaminera i et crea una certa addicció, però jo vaig voler mantenir les guàrdies i un dia d’assistència aquí al poble fins que em vaig reincorporar de nou.
Quina valoració fa de tots aquests anys com a metge?
Ara mateix tinc sensació de tristesa per haver de deixar una activitat que ha omplert una part molt important de la meva vida fent una tasca de servei als altres. Però també estic content per haver pogut dedicar-m’hi professionalment. Arribar al final de la vida laboral amb plenitud, sense pressa per deixar la feina i sentint que allò que has fet ha valgut la pena és un privilegi.
Força metges quan es jubilen fan el pas a la medicina privada. Vostè hi ha pensat?
D’entrada no m’ho he plantejat, però tampoc ho descarto. Potser em surt una oportunitat d’anar unes hores a un lloc i ho valoraré.
Quines previsions té a curt termini?
No ho sé. La intenció és pensar que faig vacances i ja veurem. Em costa molt haver-me de jubilar. Ja ho he allargat cinc anys. Penso que la jubilació hauria de ser un dret però no una obligació, sempre que estiguis en condicions, o que hi hagués la possibilitat de fer per exemple suport un parell de dies a la setmana. A més m’agrada anar a fer xerrades a l’escola de salut, i és possible que ho pugui continuar, i a part si algú em demana consell com a metge, evidentment que intentaré donar-l’hi.
Què creu que enyorarà a partir d’ara?
Sobretot el contacte amb la gent. Penso que és una professió que et dona moltes satisfaccions. I també trobaré a faltar el contacte amb els companys de feina.
