“Cuinem amb el que tenim, per necessitat i coherència”

“Circumstàncies de la vida.” És el que diu que va portar aquesta musicoterapeuta i cantant argentina a desembarcar al Lluçanès fa més de 30 anys. Un cop aquí, i ara per circumstàncies laborals, freqüentava sovint l’antiga fonda de La Primitiva, situada davant per davant de l’església de Santa Maria de Lluçà, quan l’establiment encara era, també, bar i botiga de queviures. De seguida es va enamorar del local –“tenia una llum preciosa”– i va entaular amistat amb la propietària, Pepeta Dot, “un personatge molt particular”. Quan aquesta li va dir que plegava i s’ho venia, va decidir fer un cop de cap. Des de 1997, Kin Hernández pilota aquest restaurant de caràcter familiar, fidel a un model de cuina slow food –tot i que ella defuig d’etiquetes–, d’abans que aquest concepte es posés en boga. Com va ser que entrés al món de la restauració?Durant la meva vida he fet moltes coses diferents, moltes, i la cuina m’havia agradat sempre. Quan ja era aquí, una amiga em va dir que li agradava com cuinava i necessitava una cuinera per a la Fundació La Plana, a Santa Maria d’Oló. No havia cuinat mai així, per a molta gent, però va resultar una experiència que em va agradar molt; i em empoderar molt... A La Primitiva fan cuina de proximitat i de territori?Això en tot cas és el que diu la gent. Nosaltres no ho hem definit mai... Doncs com la definiria, la seva cuina?No m’agrada posar etiquetes. Lògicament que és una cuina de proximitat, però jo parlaria més aviat d’una cuina honesta, conscient. Tu surts d’aquí i on vols anar a comprar? On has d’anar a buscar el producte? És una qüestió de lògica pura i dura. Però ja et dic, no m’agrada posar-hi qualificatius. Tothom parla ara de cuina de proximitat...Ui, sí! I em fa molta ràbia. A mi no m’agrada. Nosaltres som molt lliures, no sé com dir-ho... Es refereix, per exemple, al fet d’oferir només un menú a preu tancat?En realitat tampoc és una fórmula que m’hagi inventat o pensat. Va ser per un tema de pura subsistència. Durant uns anys vaig tenir el restaurant llogat [ho portava Isaac Monzó, actual propietari de Cal Trumfo], i quan ho va deixar jo estava en unes altres circumstàncies, però m’hi vaig tornar a posar, així una mica de cop. Llavors no tenia els diners per engegar un restaurant més convencional, com els dels primers anys, amb carta i tot això... Recordo que vaig començar en plena festa major i els vaig dir, nois jo us faré el dinar, però el faré amb el que tingui. Des de llavors he continuat cuinant amb el que tenim. És el que ara la gent en diu menús a tres passos o de degustació, per això de posar-hi títols, però nosaltres ho fem simplement per necessitat i coherència. Comprem i cuinem; això ens permet tenir molta qualitat, ja que no compres a l’engròs. També organitzen concerts, recitals o exposicions. Són més que un restaurant?Sí, bé, però tot això també ho hem fet una mica per nosaltres. Dius coi, estem lligadíssims, els caps de setmana no pots anar mai enlloc i d’aquesta manera ho podem gaudir també nosaltres. La Primitiva obre de divendres a dilluns; els funciona aquest format?Sí, hi ha èpoques que són millors que altres, però tampoc som molt pretensiosos. Considero que visc bé. És un inconvenient tenir el negoci a Lluçà?Cap inconvenient. Una vegada va venir un senyor i em va dir, amb aquest negoci a Barcelona et faries rica. I vaig pensar que segurament el seu concepte de riquesa i el meu eren diferents. Jo ja ho soc, de rica, encara que segueixi pagant una hipoteca i tot plegat... Nosaltres treballem pel que necessitem, ni més ni menys. Ens cuidem molt i això fa que, 30 anys després, encara ens ho passem molt bé. Com veu la comarca del Lluçanès?El Lluçanès és una preciositat. És casa meva, me l’estimo molt. El que em preocupa és que vulguin insistir tant a promoure el turisme, perquè justament l’encant més important del Lluçanès és que encara estigui com està... una mica apartat dels grans circuits turístics. I TRES PER POSTRES Un cuiner de referènciaLa meva mare. De fet, quan vaig marxar em vaig endur el seu llibre de receptes, algunes d’elles escrites per la meva iaia. Encara el tinc. La mare era mestra, però quan es va jubilar va muntar un càtering amb una sòcia. Li encantava cuinar i ho feia molt bé. El plat preferitEls peus de porc. Quan vaig arribar vaig pensar, pobra gent, menjar-se això… fins que els vaig tastar! Recomani un altre restaurant del Lluçanès?Per amistat i veïnatge, el Bar Nou i Cal Penyora. Per mi són més que el simple fet d’anar a menjar…

“Cuinem amb el que tenim, per necessitat i coherència”

Nyandú, Anna Andreu i Edna Bravo obren divendres el Cantilafont

“Sempre valoro que, gràcies al menú, vam tenir l’estrella”

Mig segle ensenyant al Lluçanès

“Els serveis poden ser molt més eficaços, propers i tangibles”

LA PREGUNTA

Està d’acord que es prohibeixi l’ús de la IA als centres escolars als menors de 14 anys?

Mor el conductor d'un camió formigonera en un accident a la carretera de l'Esquirol a Tavertet

“Amb 27 anys vaig dir a casa: ‘M’he comprat una farmàcia”

La primera cita, un dia fàcil de recordar: l’1 d’octubre de 2017

“Pensava que jubilar-se era començar una etapa de baixada, però m’equivocava”

Viure entre Sant Bartomeu del Grau i els Països Baixos

D’un perfil del ninja Hattori a casar-se aquest desembre

La indústria catalana mira cap a la defensa: "Fer el manteniment d'un tanc i el d'un cotxe no és tan diferent"

Incendi a la Guingueta de la Blava a Roda de Ter

S'encén un autobús a l'Eix a Vilalleons

“L’amazic és probablement la tercera llengua més parlada a Catalunya”