“L’entorn social pot contribuir a un envelliment saludable”

Metge especialista en geriatria del Consorci Hospitalari de Vic, el vigatà Jordi Amblàs ha assumit la coordinació del Grup de Recerca en Cronicitat de la Catalunya Central. Membre del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat i vicepresident de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia, fa dos anys va obtenir el doctorat per una tesi que abordava el problema de la fragilitat com a base del diagnòstic de la complexitat clínica al final de la vida. Allà ja posava de manifest la necessitat de replantejar alguns dels paradigmes del coneixement mèdic actual a l’entorn de l’atenció a la cronicitat.
Una tercera part de la població catalana declara patir una malaltia o problema de salut crònics. És preocupant?
És una realitat. Al capdavall, tradueix l’èxit de dues transicions importants, la demogràfica i l’epidemiològica. L’any 1900 l’esperança de vida era de 30 anys. A dia d’avui estaria al voltant dels 80. Aleshores hi havia molts naixements i morts prematures; ara hi ha pocs naixements i la gent vivim molts més anys. Epidemiològicament, abans la gent morien al naixement, d’accidents o per malalties infeccioses; ara bàsicament morim de malalties cròniques amb les quals hem conviscut durant anys.
La cronicitat és un efecte directe de l’envelliment?
A veure. A mesura que la gent envelleix tendeix a tenir més malalties, Però en realitat, si ens posem a analitzar casos concrets, veiem que hi ha de tot. Hi ha gent que envelleix molt bé i amb 90 pràcticament no té cap malaltia; i gent més jove que potser amb 60 anys ja en té unes quantes…
Envellim malament, en general?
El que et deia, no es pot generalitzar. Hi ha gent que envelleix amb unes quantes malalties cròniques, però la repercussió que tenen aquestes malalties a la seva vida és relativament baixa, bàsicament perquè estan controlats. Sabem que tres de cada quatre persones de més de 75 anys tenen dues o més malalties cròniques, però el 70% d’elles diuen que tenen una bona qualitat de vida. Hi ha un punt de perceptiu, en això d’envellir bé o malament.
El sistema sanitari encara està massa centrat en la malaltia en lloc de fomentar la promoció de la salut?
La realitat és que sí. Els sistemes de salut estan centrant moltes energies en allò que s’ha espatllat i potser encara poques a intentar prevenir que s’espatllin. Convé recordar, però, que els sistemes de salut només són responsables del 20% dels condicionants que fan que una persona envelleixi bé o malament. El 80% dels condicionants de la salut tenen a veure amb el context social, la pobresa, el fet de portar una vida saludable… Mira, un estudi que es va fer fa un parell d’anys a Barcelona constatava que persones amb les mateixes malalties, si estan en un context de pobresa, dins d’una mateixa ciutat, poden arribar a viure 10 anys menys. La pobresa pot ser un condicionant determinant.
Per tant, l’abordatge del problema va més enllà de l’àmbit sanitari. Exigeix canvis socials?
Absolutament. En aquest sentit fa un parell d’anys va sortir una estratègia molt ambiciosa de l’OMS que advoca d’una forma molt clara per tot això que estàvem comentant, de tenir presents tots els condicionants socials de la salut. Més enllà dels sistemes de salut, l’entorn social pot contribuir al seu envelliment saludable.
Es parla de construir un sistema d’atenció integrat i afrontar una visió integral del pacient. S’avança prou en aquesta direcció?
Tenim un sistema de salut que es va dissenyar el segle passat i que està evolucionant més lent del que ho fa la realitat social. És una mica la sensació de qui va conduint un cotxe al segle XXI i necessitaria poder avançar per camins versàtils i accelerar quan li convingués, però en realitat va al volant d’un 600, que no li permet fer tot això. Un dels elements clau per a l’atenció amb persones amb multimorbiditat, és a dir que tenen més d’una malaltia o condició crònica, és un abordatge polièdric.
Des d’Osona, comarca sovint pionera en diferents àmbits de la salut, s’hi està treballant, en aquesta línia?
A Osona hi ha tradició de treball cooperatiu, i en aquest sentit quan sortim a fora de la comarca el reconeixement sol ser unànime. Però probablement necessitem seguir fent passos endavant. Ara mateix hi ha un projecte que hem començat a desenvolupar, absolutament pioner, el Projecte de Gestió de l’Atenció Complexa d’Osona (PGAC). A partir de demanar a la població implicada quines són les seves necessitats i com volen ser atesos, estem dissenyant un sistema integrat en què des dels diferents àmbits assistencials puguem avançar cap a un sistema el màxim de facilitador de l’atenció de persones amb necessitats complexes.
Cal posar el pacient al centre del sistema?
La qüestió seria quan el pacient va deixar d’estar centre del sistema. Si realment ha estat així, vol dir que hem tingut un sistema que s’ha desenfocat del seu objectiu, que és el d’atendre a partir dels resultats que importen a les persones. És el punt de partida del projecte que t’explicava: demanar a les persones com voldrien ser ateses.
I demanant potser s’han endut alguna sorpresa…
Sí, ens hem adonat que en alguns casos és absolutament disruptiu respecte a la realitat assistencial que tenim avui plantejada i fa reflexionar molt sobre la necessitat de reorientar aspectes del sistema de la salut, bàsicament en el sentit del que dèiem abans, sobre el fet que no tots els resultats de salut d’una persona depenen del sistema sanitari. I això és una realitat que és bo que la gent conegui, i és una cura d’humilitat per al sistema sanitari: en realitat, no podem actuar o incidir tant com ens semblaria en els resultats de salut de les persones.