“No hi ha cap poble ni ciutat que s’escapi de tenir cables a les façanes”, subratlla l’arquitecte Miquel Sitjà. De fet, no cal moure’s massa i anar gaire lluny per trobar-ne. Des del seu despatx, a Manlleu, es pot veure la façana d’una casa amb set caixes de diferents companyies telefòniques, a més del mateix cablejat de telefonia i d’electricitat. “Cada companyia va a la seva i en lloc de compartir cable acaben instal·lant dues, tres o quatre caixes”, destaca.
En aquest sentit, relata que els arquitectes no saben mai quants cables els arribaran a passar per la façana o quantes caixes els hi col·locaran. Què poden fer-hi, doncs? “Ben poca cosa”. Poden preveure una franja en la qual hi passi aquest cablejat i que estigui lliure d’altres elements arquitectònics.
“A vegades hi posem elements refosos i diferencials perquè els cables es puguin amagar”, explica Sitjà. Fa referència a les motllures que sobresurten dels edificis, en les quals s’hi poden posar els cables per sota, o bé tirant una part de paret de la façana més enrere per ficar-hi el cablejat tapat. Ara bé, en aquest cas ha de ser “un element desmuntable perquè la companyia pugui accedir-hi. Sempre ha de ser accessible per fer-ne el manteniment”. L’arquitecte explica que “estèticament no és el millor del món, però tampoc hi ha gaires més solucions”. “Contra aquesta dictadura de les companyies, l’únic que podem fer és que quedi el millor i el més integrat possible”, conclou.
Tot i que l’afectació del cablejat és purament estètica, l’arquitecte puntualitza que els cables han d’estar situats a una certa distància d’altres elements de la façana. “No poden passar a un pam d’una finestra o un balcó i que un nen pugui tocar-ho”, exemplifica.
L’arquitecte manlleuenc explica que en un edifici de nova construcció hi ha més marge de maniobra que en un d’antic. Els sistemes acostumen a estar enterrats i en els casos dels blocs de pisos es preveu que el cablejat entri tot junt i després es distribueixi. Tot i això, no assegura que estigui lliure de cablejat. Al cap del temps, per exemple, si no es pot tornar a enterrar un cable haurà de passar per les façanes.
D’altra banda, Sitjà també s’ha trobat que cap dels veïns deixa instal·lar cables, caixes o cilindres de connexions a les companyies. “És complex perquè no està regulat a qui li toca o a qui li deixa de tocar. A vegades és la voluntat pròpia de deixar-ho fer”, apunta. Tot i això, també remarca que és una qüestió de responsabilitat social: “Si tots els veïns d’una zona es neguen que passin els cables per la seva façana, allà no hi haurà serveis”. En aquest sentit, apunta que “és més fàcil” que un ajuntament pugui treballar conjuntament amb una companyia per organitzar el “sarau” de cablejat, que no que s’hi hagi de discutir una comunitat de veïns.
A més d’intentar trampejar el cablejat, els arquitectes també es troben amb altres problemàtiques com els pals de fusta en els solars per construir. “La propietat envia la documentació a l’empresa perquè tregui el pal, el deixi provisionalment penjat i després es pugui enganxar a la façana”, relata. Però “passen els mesos, comencem a construir i el pal continua allà”.
