Dels 69 municipis d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès, compten amb farmàcia més de la meitat, 39. Encapçala el rànquing Vic, amb 15, seguit de Manlleu (8), Torelló (5) i Ripoll (5), però també n’hi ha 3 a Centelles, Roda, Tona i Taradell.
A l’altre plat de la balança, no disposen d’aquest servei alguns dels pobles amb menys habitants, com gran part dels del Ripollès, el Lluçanès i, en el cas d’Osona, el Bisaura, el Collsacabra i les Guilleries, si bé també s’ha de tenir en compte que hi ha nuclis –Cantonigròs, Alpens…– on els últims anys hi han començat a operar farmacioles, espais que obren en dies i hores concrets.
El nombre de farmàcies, i la inauguració de noves, està regulada per la Llei d’Ordenació Farmacèutica de Catalunya.
Data de l’any 1991 i té per objectiu assegurar “un accés fàcil i ràpid” de la població al medicament, a més a més “d’informació objectiva i científica” sobre els fàrmacs. La voluntat de fons és vetllar per a l’equitat, és a dir, que no tots els establiments es concentrin als nuclis amb més habitants i quedin descoberts els petits.
La quantitat de farmàcies no depèn, amb tot, del cens d’un municipi concret, sinó del conjunt de la seva Àrea Bàsica de Salut. També es tenen en compte factors turístics, com si són zones amb càmpings, cases rurals, hotels… O si hi ha un percentatge important de segones residències.
A partir d’aquí, les ràtios fixades per la Generalitat determinen que en zones urbanes hi pot haver com a màxim una farmàcia per cada 4.000 habitants i en ABS de muntanya i semiurbanes, una cada 2.500. En cas que els números ho permetin i algú en vulgui obrir una, pot escollir entre un municipi de l’Àrea Bàsica de Salut on no n’hi hagi o fer-ho en aquell on la ràtio de persones per farmàcia sigui més elevada, amb l’objectiu d’assolir la relació 1:2.500 o 1:4.000.
La normativa també estableix que els establiments han de guardar entre si una distància de 250 metres, independentment de si formen part o no de la mateixa ABS; i que durant l’horari d’obertura hi ha d’haver sempre un farmacèutic, incloent-hi les guàrdies de dia i de nit.
Un altre aspecte interessant és que un mateix farmacèutic pot ser propietari o copropietari de tan sols una farmàcia.
En transposar tota aquesta legislació a les nostres comarques hi ha casos curiosos. A l’ABS de la Vall del Ges, per exemple, per nombre d’habitants a Torelló hi cabria una altra farmàcia, però com que a Sant Vicenç n’hi ha dues, el còmput total és complert.
A Vic, el ball de xifres sobre si el 90% de la població de les ABS –la nord també inclou Gurb i la sud, la Guixa, Santa Eulàlia i Muntanyola– es concentra en aquesta ciutat ha generat debat els últims anys. El DOGC categoritzava la zona de semiurbana el 2013, però l’hivern passat es va esmenar a urbana. Amb aquest barem, a la capital d’Osona actualment no s’hi podria obrir noves farmàcies, però entre 2013 i 2024 van tirar endavant peticions que caldrà veure com es resolen.
L’elaboració de medicaments i fórmules magistrals es remunta als inicis de la humanitat, per tractar i guarir mals, però va ser a partir del segon quart del segle XVII quan les farmàcies es van estendre de les poblacions més grans de Catalunya a d’altres amb menys habitants.
El negoci s’havia caracteritzat sempre –ara també, però en menys mesura– per la tradició familiar.
Segons el Col·legi de Farmacèutics de Girona, la més antiga del Ripollès és la Riu Lababidi, amb origen el 1861, mentre que la del carrer Pere Rovira de Sant Joan és la que ha canviat de titular més recentment.
A Osona, entre les més antigues hi ha la Genís de Vic, que es remunta al 1842, i L’Urgell, fundada l’any 1882 per la mateixa família que la continua regentant.
