Les caporales Susana Folgueiras i Júlia Mandaña van ser requerides d’urgència per anar a fer un servei a Vic el març del 2017. Formen part de l’àrea Tedax dels Mossos d’Esquadra i el cap d’aleshores va demanar-los si podien anar a recollir un arsenal d’armes i explosius trobat al convent de clausura de Santa Teresa. Van descobrir-lo mentre feien obres de reforma. Per avisar la policia, una de les monges va haver de trencar el vot de silenci i, a més a més, va demanar si era possible que fossin dones qui s’encarreguessin del servei.
I aquí és on comença una de les experiències més curioses que recorden les dues mosses al llarg de la seva trajectòria com a agents del Tedax. En arribar al convent, només van tenir contacte amb la monja que havia avisat prèviament la policia. Va rebre-les a la porta i va acompanyar-les tot el recorregut fins a trobar l’habitació. “Cada vegada que havíem de girar un passadís, la monja ens feia aturar, tocava una campaneta i se sentia el clac-clac de les portes que s’anaven tancant. Llavors podíem passar”, recorda Folgueiras. Abans d’arribar al darrer pis en van sonar tres o quatre.
L’arsenal es trobava en una mena d’altell al final d’una segona habitació. Van pujar-hi amb una escala de fusta i per arribar fins al botí no ho van tenir gens fàcil. Tal com relata Mandaña, “havíem de caminar de quatre grapes i anar de biga en biga perquè el sostre per on caminàvem era fet de canyissar i no podíem trepitjar-lo de cap de les maneres”. El primer perill que van trobar-se, doncs, va ser que no se’ls esfondrés el lloc per on passaven.
Al final d’aquesta habitació van trobar-hi la major part del material, entre el qual hi havia dinamita, fusells o detonadors. Tot i això, també hi havia caixes de granades entre les bigues. Un cop localitzat, van mirar les condicions amb les quals es trobaven. Per exemple, van treure una a una les granades de mà de les caixes, van inspeccionar-les i van tornar a desar-les. “Estava tot molt ben conservat, tal qual ho havien emmagatzemat”, coincideixen. Ara bé, tal com subratlla Mandaña, “no és el mateix transportar armes, granades o dinamita”.
La dinamita i la pólvora, les més perilloses
“El que més ens preocupava era que no s’enfonsés el sostre i la dinamita”, recorden les agents. La dinamita és un producte que es pot cristal·litzar i aquests petits cristalls –provocats per un augment de temperatura– amb la fricció o el moviment es poden iniciar, és a dir, explotar. “Quan et trobes dinamita, saps que has de seguir buscant perquè també hi haurà metxa lenta i detonadors pirotècnics”, diu Júlia Mandaña, actualment cap operativa de l’àrea Tedax, remarcant que “sempre van en pack”. A Vic, efectivament, en van trobar. La dinamita és un dels elements més perillosos de moure, però també la pólvora. Si no està ben emmagatzemada pot anar perdent i és un explosiu primari que de seguida pot detonar amb una mica de fricció.
El que tenien clar és que no podien tornar a fer el mateix recorregut: caminar de biga a biga i amb un sostre tan inestable. A més a més, van haver de fer el servei sense el material de protecció. “El traje pesa 40 quilos i no podíem portar-lo perquè les bigues haguessin cedit”, apunta Folgueiras, mentre que Mandaña afegeix que “ha de donar seguretat per treballar, però a la situació que ens trobàvem ens donava més inseguretat. Ens interessava anar àgils”.
Davant d’aquesta ubicació, es va fer un forat a la teulada de sobre l’arsenal i que a l’exterior quedava a prop d’una finestra. Des d’aquesta sortida havien de baixar fins al forat, accedir a l’altell i agafar els objectes amb compte i sense perdre l’equilibri, ja que estaven a una de les teulades que donava a un pati interior.
A l’altra banda del pati, van poder observar algunes de les germanes que les observaven mentre treballaven. “Hi havia massa gent mirant i vam demanar si us plau que s’apartessin de les finestres”, explica Folgueiras. Malgrat la distància que hi havia amb l’ala del davant, Mandaña, que va ser l’encarregada de fer la trucada, explica que amb el moviment de material pot ser que caigui alguna cosa o que se’n projecti una altra en cas d’explosió.
Van estar tot el matí fent el servei. Un cop es va retirar tot l’arsenal, la mateixa monja va acompanyar-les fins a la sortida i va donar-los les gràcies. “Només vam tenir contacte amb ella”, recorden. La mateixa tarda van anar a detonar-lo en una pedrera a Seva. “Si ho pots solventar en un dia millor”, remarca Mandaña, ja que com menys es mogui el material millor. Per fer les detonacions del material s’activa un protocol amb altres cossos d’emergència com el SEM. Van treballar-hi una dotzena de persones. Entre aquests també van quedar-s’hi les dues agents. Tenen la premissa que quan fan un servei l’acaben. “Si és meu no me’n vaig fins que l’acabo”, remarca Folgueiras, mentre que Mandaña afegeix que “destrueixes el que has recollit: saps com està i no poses en risc ningú més”. També volen fer un agraïment a les pedreres que cedeixen altruistament l’espai per fer les detonacions.
“Fem molts serveis i et quedes amb casos puntuals, amb aquells que et marquen com a professional. Aquest n’és un”, remarca Mandaña. En aquest mateix es pronuncia Folgueiras: “Aquest cas era curiós pel lloc i també per la dificultat de treballar amb aquell sostre”. Segurament, les monges de clausura –Carmelites Descalces– que van viure-ho i s’ho miraven des de les finestres també guarden aquest record a la memòria. Almenys sabem que al convent hi ha una foto de tot l’arsenal. Les agents volien enviar-los la imatge per correu, però no tenen internet. Així que Folgueiras va tornar-hi amb la foto emmarcada i una llista de tot el que s’hi va trobar. “Em va semblar que potser la volien tenir com a record”, apunta. Aquesta ocasió, però, es va quedar a l’entrada. Va entregar l’objecte a través del torn i va marxar.
El que no sabien les monges de Santa Teresa és que Mandaña havia tingut una tieta àvia que també havia estat en aquest convent de clausura de Vic i que Folguerias, nascuda a Sant Joan de les Abadesses, va ser, ni més ni menys, la primera agent dona del Tedax de Catalunya i d’Espanya. En aquesta història, les dones, tot i el poc contacte entre elles, en són sense cap mena de dubte les protagonistes.
