Eric Lartey, nascut el 1979 a la ciutat de Koforidua, és el nou president de l’Associació de Ghanesos d’Osona. Aquest febrer ha fet 10 anys que viu a Vic. Entre els temes que el preocupen, les falses cooperatives i assessorar els immigrants que continuen arribant.
Sabem que va néixer a Ghana el 1979, que viu a Vic des de fa 10 anys i que és l’actual president de l’Associació de Ghanesos d’Osona. Entremig, ens hem perdut uns quants capítols…
Soc el primer d’una família amb tres fills. Els meus pares estan jubilats: ell era mestre d’educació primària; ella, cuinera. Un dels meus germans fa de polític i l’altre dissenya roba. Jo vaig estudiar economia, amb especialització en comerç internacional. Abans de marxar de Ghana, havia començat un curs de comptabilitat bancària, però no el vaig acabar.
Per què va abandonar el seu país?
Compaginava els estudis amb tasques de màrqueting en una empresa de compreses, però em vaig quedar sense feina. Volia continuar formant-me, com fos, i vaig escollir Europa.
Per què Vic?
Vaig sortir de Ghana el novembre de 2007 i me’n vaig anar a Stuttgart, a Alemanya, a veure una germana per part de mare. Viatjava amb un visat de tres mesos. La intenció era aprendre alemany i aconseguir el permís de treball i residència estant allà.
Per la manera com ho diu, entenc que no va sortir bé.
La meva germana estava malalta i es va morir. Em vaig quedar sol amb el cunyat. Aleshores Alemanya era un país molt estricte amb la immigració i, a mi, m’havia caducat el visat. Ell patia molt. Em va comprar un bitllet de tren fins a Barcelona: tenia un cosí que vivia a Vic i deia que hi havia molta feina.
Va viatjar com a immigrant il·legal?
Totalment. I vaig tenir sort. Durant el viatge ningú em va demanar els papers.
Un cop a Vic, va fer una immersió total en la llengua i la cultura catalanes.
Vaig començar amb cursos de català al Consorci per la Normalització Lingüística. La gent em proposava moltes activitats. M’hi vaig implicar de seguida, i també amb altres entitats. En aquell moment no tenia cap tipus d’ingrés i Òmnium Cultural m’oferia feines a hores.
Una bona anècdota és que, a les parelles lingüístiques, va fer tàndem amb Arnau Martí, regidor de Vic per a Tots.
I tant! I mai hem perdut la relació. De fet, també vaig conèixer la gent d’Òmnium de la mateixa manera. Em van convidar a ser el primer africà a encendre la torxa de la Marxa dels Vigatans [l’any 2012]. Amb aquestes entitats, vaig agafar la il·lusió de no parar mai.
Ja era aquí, però continuava sense haver regularitzat la seva situació…
No tenia visat en vigor ni permís de residència. Tot i això, al principi no em preocupava. Feia moltes coses. Fins que un dia, sortint de casa, em va parar la Guàrdia Civil…
Què va passar?
Res, però em vaig espantar. Vaig trucar a la directora del CNL i ella em va acompanyar a la Policia Nacional per engegar els tràmits. No acabava d’estar tranquil i també vaig anar a veure la Guàrdia Civil, a la plaça d’Osona, però em deien que no patís, que “estava net”.
Quant va tardar a fer tots els papers?
L’última parella lingüística que vaig tenir va ser la directora de la pel·lícula El venedor de records, Carme Cané, que em va oferir petites feines domèstiques per donar-me un cop de mà. De tots els documents, només em faltava un precontracte de treball. Me’l va fer ella. Van ser pocs mesos, però vaig patir molt. Em sentia il·legal.
Què va venir després?
Vaig treballar en una empresa de neteja industrial i em vaig treure el carnet de cotxe. El 2015 entrava a la Mancomunitat La Plana, de peó de la recollida porta a porta. Vaig dir-me: “D’aquí a un any, xofer”. Paral·lelament, em treia el carnet de camió. Després va venir el d’autobús. I ja no treballo a la Mancomunitat La Plana… Estic estudiant una FP de logística a Barcelona i accepto tants contractes de substitucions com puc.
Segons l’Idescat, entre les comunitats de nouvinguts la de ghanesos és la segona més nombrosa a Osona, per darrere del Marroc. Què li diu, aquesta dada?
Quan vaig arribar a Vic, ja hi havia gent de Ghana, però no tanta. És fàcil d’explicar: ens agrada viure a prop de familiars i amics. Si aquí hi ha feina, venen ghanesos i aquests n’acaben portant d’altres. D’aquí a uns mesos, encara n’hi haurà més.
Què pensa sobre les falses cooperatives del sector carni?
Ens preocupen molt. Volem defensar els interessos dels ghanesos que hi treballen. Ja ens hem reunit amb advocats. Fa anys patíem per la integració, per les ajudes… Actualment, aquest és un dels grans temes.
De tota la feina que porta a terme l’Associació de Ghanesos d’Osona, què destacaria?
És complicat. Depèn de l’època. El 2010, per exemple, vam viure un problema molt greu de convivència. La gent feia grans festes a casa: aniversaris, batejos, funerals… Sempre hi havia problemes. Els veïns avisaven els Mossos i la Guàrdia Urbana per qüestions d’incivisme. Per tal de redreçar la situació, vam buscar una nau, un espai on fer activitats, i ara l’utilitzem els ghanesos, però també altres comunitats.
De feina per fer, dedueixo que n’hi ha molta.
Ara estan arribant molts ghanesos d’altres països, especialment d’Itàlia. Venen aquí perquè els seus familiars els han dit que hi ha feina. Amb el Consell Comarcal d’Osona, l’Oficina d’Acollida i el CNL, ens estem coordinant per elaborar unes fitxes que registrin tots els nouvinguts. També fem sessions per parlar d’educació, seguretat, bon comportament… És important aprendre a llegir com és la vida en un lloc nou.
Hi ha prou relació entre la societat d’acollida i les comunitats que procedeixen d’altres països?
Jo, personalment, em vaig implicar moltíssim des del minut zero. La sensació que tinc és que vaig ser benvingut. Però falta molta més cohesió entre comunitats. No aquí: a tot arreu. La clau és la confiança, perquè –si la gent no en té– és molt difícil que sigui oberta i que puguem fer coses junts. Estem treballant en projectes i activitats multiculturals per activar-ho.
A Vic hi va néixer Plataforma per Catalunya. Què implica conviure amb un discurs tan diferent?
Hi estem acostumats. Aquí, en comparació amb altres països, les paraules sobre immigració encara són fluixetes. És cert que el discurs de Josep Anglada ens ha fet patir, però –en realitat– t’acabes adonant que mai podrà executar el que diu. I la veritat és que els ghanesos, en general, estem massa ocupats guanyant-nos la vida com per capficar-nos en la política del dia a dia. La responsabilitat de l’associació és demostrar que les seves paraules no tenen fonament. No aconseguirem que tothom parli bé de nosaltres, però aquesta ha de ser l’aspiració.
En què varia la visió dels ghanesos que van arribar a Catalunya com a immigrants respecte la dels seus fills, que ja hi han nascut?
A Ghana, quan parla la gent gran, no pots dir res. Aquí les normes són diferents. I els joves estan guanyant influència sobre els pares. S’està transformant la nostra cultura. Hi ha qui pensa: “El meu fill ha viscut i nascut a Catalunya, està integrat. Si diu tal cosa, m’ho he de creure”.
Vostè se sent tant català com ghanès?
Un nen nascut a Osona, fins que no viatgi a Ghana, se sentirà català. Els que vam venir de grans, per molt que estimem la nostra nova terra, som ghanesos. Ho serem sempre, tota la vida.
