Les 24 hores del dia s’escurcen per a les famílies monoparentals, formades només per una mare o un pare i els seus fills. És una sensació habitual, ja que la dedicació i les despeses que implica la criança d’un infant s’han de cobrir amb el temps i els ingressos d’una sola persona.
Les torellonenques Marta Vila i Glòria Payan són mares en solitari i viuen de ben a prop el sacrifici i esforç que hi ha darrere de qualsevol dia de criança. “Conciliar es fa difícil, el teu temps és per a ells, però no ho canviaries per res del món”, reconeixen totes dues.
La plaça Vella de Torelló ens serveix de lloc de trobada. Marta Vila hi arriba amb la seva filla, l’Ona, que una setmana abans va fer els 7 anys. Glòria Payan ho fa després, amb un cotxet per a bessons que condueix amb traça. La Lia i en Pep, que van néixer fa just un any, tenien visita al pediatre i s’ha allargat més del previst.
L’acompanya la seva mare, una bona mostra de la importància que té el suport de la resta de la família en aquests casos. “Durant els primers deu mesos dormia a casa dels meus pares perquè em despertava cada dues hores i era impossible tenir cura dels dos”, afirma Payan. Per a Vila, la col·laboració de familiars i amics ha estat i és imprescindible per poder fer front a tot: “Sempre que puc m’encarrego jo de tot, però hi ha moments en què és inevitable que t’ajudi algú perquè treballes. Sort en tinc dels avis, la tieta i els amics, perquè són un puntal”.
Una de les principals dificultats de les famílies monoparentals és conciliar la feina amb la criança dels fills. Reduir la jornada laboral és una opció complicada perquè els ingressos són molt necessaris. Vila treballa de dilluns a divendres a una escola bressol, i de dijous a dissabte, a les tardes i vespres, també dona un cop de mà al negoci familiar, la pizzeria torellonenca Can Zeppelins.
Durant el primer any de maternitat, només va treballar al restaurant, però tenia clar que seria puntual. “Has de treballar per poder cobrir totes les despeses, com qualsevol altra família, i tot i així a vegades se’t fa difícil arribar”, afirma. Des de l’escola bressol li van adaptar l’horari, i si bé no pot anar a portar l’Ona a l’escola sí que arriba a temps per recollir-la, a més de disposar de facilitats si l’ha de portar al metge o anar a alguna reunió escolar.
El primer any de maternitat de Payan, complert recentment, l’ha passat sense treballar, perquè el dia a dia, sola i amb dues criatures a càrrec, feia molt difícil compaginar la criança amb la vida laboral: “Pel fet de tenir bessonada només em va correspondre una setmana més de baixa de maternitat [un total de 17 setmanes] i si vols estar amb ells i dedicar-los tot el temps que necessiten es fa inviable”.
Fa unes setmanes va tornar a treballar, fent una substitució com a mestra a Vic, i l’estona que té per dinar se la passa anant a Torelló per veure la Lia i en Pep una estona i donar-los el pit mentre fa un mos a corre-cuita.
Quan se’ls pregunta pel temps lliure, reconeixen que no en tenen gaire, però Vila s’adona que cada cop té més marge de maniobra: “L’Ona et requereix temps, però s’entreté bastant sola mentre tu fas altres coses i també entén que algun dia surtis a sopar amb les amigues de la mateixa manera que ella queda amb les seves”. L’edat de la Lia i en Pep, en canvi, encara absorbeix molt el temps de Payan, que troba molt a faltar les activitats de socialització.
“Després d’un dia sencer tenint cura de nadons, a vegades tens ganes de poder parlar amb una persona adulta, tenir-hi una conversa tranquil·la”, reclama la torellonenca, que també troba a faltar temps per dedicar-se a ella mateixa, “encara que sigui anar a caminar sola o dutxar-te tranquil·la sense estar pensant en tot el que tens pendent per fer”. Malgrat tot, també veu que els nadons cada cop són més independents, es porten bé i si bé ha d’estar per ells ja pot començar a compaginar-ho amb altres activitats.
Totes dues coincideixen que falten ajudes per fer front a les despeses o la manca de temps, o que les que hi ha són insuficients per a la maternitat en solitari.
Mentre conversen, les dues mares es miren els seus fills, la Lia i en Pep al cotxet, l’Ona voltant per la plaça, i somriuen: “Quan ets mare, ets feliç compartint el teu temps amb ells”, afirmen convençudes. Dedicar-los temps no és una despesa, sinó una inversió en felicitat, però molt exigent.
