El jardí de la torre Cirera Bergadà de Tona l’han trepitjat centenars de veïns i veïnes del poble, fins i tot l’actual alcalde, Amadeu Lleopart, que recorda tardes d’estiu jugant-hi a ping-pong. Això té a veure amb la ubicació de la finca, ben bé al mig del poble, a tocar de l’església, i amb les seves dimensions, però sobretot amb el tarannà d’una família que ha estat feliç obrint-la de portes enfora. El capítol que ve serà un pas més: la propietat es convertirà literalment en patrimoni de tots els tonencs i tonenques, ja que els cinc germans a qui pertany han arribat a un acord amb l’Ajuntament perquè passi a ser municipal.
La història recent de la parcel·la es remunta a la segona meitat del segle XX. El pare de Lluís, Ramon, Teresa, Toni i Tudi Cirera Bergadà la va comprar com a “acte d’amor”. El terreny havia sigut temps abans del seu avi i “la mare n’estava enamorada”. El matrimoni hi va aixecar als anys setanta una casa arquitectònicament molt moderna per l’època i el jardí va veure créixer els nens i nenes del poble, des de tardes tontes d’estiu fins a revetlles de Sant Joan que van arribar a 200 persones.
“És un espai que ens estimem moltíssim. L’ha gaudit molta gent”, destaquen els cinc germans. Segurament és aquest contrast de tanta vida amb la quietud actual el que els ha empès a traspassar-se la finca, ja que la seva mare va morir fa cinc anys i ara ells només hi van per vacances o en dates assenyalades. Admeten, de fet, que “és francament complexa de mantenir” i que van iniciar els passos per vendre’s la propietat, però llavors se’ls va acudir la sortida d’oferir-la a l’Ajuntament i que, en comptes d’un particular, passés a mans municipals.
El procés ha tirat endavant durant aquest mandat i finalment el municipi es quedarà el jardí i la torre Cirera Bergadà a canvi de cedir als hereus parcel·les edificables en altres punts del poble. Segons Amadeu Lleopart (Aixequem) i Judit Sardà (ERC), alcalde i regidora d’Hisenda de Tona, l’equip de govern va veure la proposta amb bons ulls de seguida, però una compra pura requeria una inversió de més d’un milió d’euros, inassumible, i es va començar a buscar alternatives. La que s’ha acabat materialitzant –una permuta– satisfà totes dues parts. “Ha sigut fàcil”, diu Lluís Cirera, “hem treballat amb un enfocament molt positiu i els germans estem satisfets d’aportar un bé que acabarà sent patrimoni de tots”.
Malgrat que el conveni que fixarà els acords concrets està pendent de signatura, el primer objectiu del consistori és obrir el jardí perquè esdevingui un parc públic. Això entronca amb els seus orígens –la gràcia d’una gespa trepitjada per desenes de veïns i veïnes–, però tampoc se’n pot menysprear les dimensions, la bellesa i les vistes del campanar i el castell. Pel que fa a la casa, es requalificarà com a equipament, tot i que ara per ara no està clar quina funció se li podria acabar donant. Lleopart i Sardà van explicar divendres, en la presentació de l’acord amb la família, que internament s’ha fet volar coloms: una residència, un alberg, acollir l’Ajuntament en un futur…? Pertocarà estudiar-ho a l’equip de govern que resulti de les eleccions municipals del mes de maig, amb la possibilitat de sotmetre-ho fins i tot a consulta ciutadana. Es tracta d’un espai que durant la pandèmia ja es va oferir al poble –pensant sobretot en gent gran de residències– i que com a casa “està en perfectes condicions, hàbil per ocupar-la d’avui per demà”. Un cop se signi el conveni els germans perdran els drets sobre la propietat, però si poguessin fer la carta als Reis demanarien no enderrocar l’edifici i que “al jardí hi hagi sempre vida, que s’hi torni a jugar”. Serà el torn de nets, netes, fills, filles… dels que entre els setanta i el canvi de segle hi van viure les tardes d’estiu. Quadrant el cercle.
