Quan acabem l’entrevista, em voldria emportar uns quants ous. N’hi queden?
Ben just. A l’hivern baixa una mica la producció, però amb el bon temps les gallines s’animen i fan uns ous espectaculars. Els gastem al restaurant i els venem a l’agrobotiga i a dos comerços de Moià i Castellterçol. Fem net cada setmana.
Tenen 80 gallines ponedores. Donen pel que donen. I si ampliessin el galliner?
Per ara no ens atrevim. Tenim una explotació petita. Si volem créixer, canvia la normativa, i tot són costos. A més, alimentem les gallines amb pinso ecològic, que s’ha encarit una barbaritat. Hem hagut d’apujar el preu dels ous per cobrir despeses. Amb la sequera, tot és encara més incert.
Diu que tenen unes gallines felices.
I tant! Tot el dia campen per un pati a l’aire lliure, cobert perquè estiguin protegides. És una raça vermella que ens fa uns ous boníssims.
Sort que no volia viure a pagès, Anna!
Em vaig criar al mas Pararol, de Castellterçol, tot i que amb pocs anys vam anar a viure al poble. De petita ajudava el meu pare als camps i amb el ramat. I em vaig prometre que mai seria pagesa, perquè era una vida molt dura i esclava. Vaig estudiar Administració a Barcelona i treballava en una empresa d’arts gràfiques. Però resulta que em vaig emparellar amb un agrònom, un pagès que vivia a pagès.
I va sorgir el projecte de Magadins Vell.
Sí, és un mas amb història, situat entre Moià i l’Estany, que va comprar el besavi de l’Elies. La família ens la va oferir per viure-hi. Però restaurar-la valia molts diners. Tristament, vam ser conscients que no podríem viure només de la pagesia. Així que vam decidir obrir un negoci. L’any 91 vam començar a restaurar la casa i el 96 vam obrir el restaurant.
Cap dels dos en sabia, de cuina, però.
Gens. L’Elies, agrònom; i jo, treballant en una impremta…ens vam haver de formar. Abans de deixar les nostres feines ens vam passar un any fent un curs de cuina, els caps de setmana.
I van ser uns inicis de treballar totes les hores del rellotge.
I més i tot! Teníem feina al restaurant, portàvem les terres, ajudàvem a les granges del pare de l’Elies i seguíem formant-nos en cuina. Era treballar de dilluns a dilluns. Aviat vam poder ampliar cuina, menjador i carta. No vam fer vacances fins al quart any de tenir el negoci.
Els restaurants a pagès i l’agroturisme han sigut de gran ajuda per a molts agricultors i ramaders.
Als anys 90, quan vam obrir, hi havia el boom dels allotjaments rurals. Ens ho vam plantejar i segurament hauria sigut una opció més tranquil·la que no pas la restauració. Però el rendiment no era suficient. Al Moianès, com a d’altres comarques, el turisme ha sigut una bona eina per mantenir les masies i ajudar moltes famílies de pagès a aguantar.
Van apostar pel territori des de l’inici.
Això sí que ho vam tenir clar. Magadins Vell va començar sent una braseria amb productes d’aquí. Des del primer moment, a la carta, ja els identificàvem: galets de La Moianesa, vedella de La Bassola, xai del mas Casanova, ous del nostre galliner, vi dels cellers d’Oló, xocolates de Cal Miró… Productes amb nom i cognom. Això ha arrelat. I ara som molts els restauradors de la comarca que treballem producte d’aquí i ho fem saber als nostres clients.
Ompliria un cabàs, amb aliments cultivats, criats o elaborats al Moianès?
I tant! De fet, això ens va portar a obrir l’agrobotiga. La crisi del totxo, cap al 2011, ens va fer molt mal, la gent s’hi mirava molt a l’hora de gastar als restaurants. Després de dues ampliacions, teníem part del local parat. I ens costava trobar personal. Vam decidir reformular-nos. Tancar a les nits i convertir un dels menjadors en una botiga on tinguéssim bona part dels productes que ja oferíem al restaurant. En vam fer un recompte i vam veure que podríem omplir unes quantes lleixes.
Doncs trec la llista de la compra, que haig d’omplir la nevera. Què puc anat ratllant, que sigui del Moianès?
El formatge i els làctics que vulguis. També els embotits, vedella, porc, xai o pollastre, convencionals o ecològics, pots triar. Tenim els nostres ous, verdura de temporada, bolets, mel, melmelades, infusions, pa, xocolates, galetes i vins de dos cellers. Venem una pizza amb una massa i un formatge elaborats a la mateixa finca. I una pasta que tanca el cercle: el blat es cultiva a la comarca, i es moltura i es converteix en macarrons a Moià.
Entesos, queda clar que en molt poc territori s’hi concentren un gran nombre de pagesos i ramaders, obradors, empreses agroalimentàries, comerços històrics…què ho fa, això?
Vam ser atrevits, treballadors i vam tenir sort a parts iguals, crec. Als anys vuitanta, la crisi del tèxtil havia deixat molts pobles sense feina, la gent marxava. Uns emprenedors de la comarca van començar a treballar la soja, un producte molt innovador. Van arrelar i van animar altra gent a buscar sortides en la indústria agroalimentària. Es va anar fent xarxa. I ara el Moianès és un clúster alimentari de primer ordre. Molts productes capdavanters són ecològics.
Tot són empreses mitjanes i petites, però. Les grans no hi caben. Han marxat Sosa o Casa Mas, per exemple.
Tampoc no sé si la comarca està preparada per tenir grans infraestructures. Les carreteres, sobretot, no les tenim a punt. Però és un territori equilibrat, que integra l’empresa, el turisme, la pagesia. És un microclima, una manera de veure la comarca. Hi ha gent que creu que s’ha d’anar més amunt, però jo penso que estem ben encaixats.
Ja en som conscients, a la comarca, d’aquest gran rebost que tenim en pocs quilòmetres a la rodona?
Sí, la gent respon i compra a casa. Però és veritat que el petit comerç va una mica de baixa. Per una banda, els grans supermercats han obert línies de productes de la terra i són competència directa. De l’altra, tot s’ha encarit. La gent té el sou que té i prioritza. Potser ara prefereixen gastar més en viatjar i ajusten la cistella de la compra.
El producte de proximitat, i sobretot el producte ecològic, té fama de ser més car.
Doncs, justament, s’ha encarit més el producte convencional que el de proximitat o ecològic. Posem l’exemple del xai. No es pot comparar els costos d’una gran granja que fa bestiar per omplir el mercat amb els dels ramaders que pasturen els seus animals i procuren tenir finques amb la terra cuidada, sense sulfats ni pesticides. El preu de venda no pot ser el mateix. Però la diferència de textura, gust i cocció també és abismal. I pensem també en la petjada ecològica. Per nosaltres no té sentit comprar xai a l’Aragó si n’estan criant a Collsuspina o a Castellterçol.
És allò de menjar-se el paisatge?
I és donar vida als veïns, que els tinc a tocar i sé que són de confiança. De fet, ens retroalimentem. Si els pagesos i els ramaders tiren, nosaltres tirem. Si el paisatge està ben cuidat, hi ha més turisme. Tenim un vincle d’amistat amb molts productors i ells intenten facilitar-nos les coses per poder oferir bons preus.
El Moianès és una comarca propera a l’àrea metropolitana, però no tenim pistes d’esquí, ni platges, ni monuments espectaculars. Com atraiem visitants?
Doncs explicant que tenim una mica de tot, natura, paisatge, cultura, gastronomia. I que val la pena. Les Coves del Toll, el patrimoni de pedra seca, el rentador de la llana, tenim coses úniques. Nosaltres hem fet propostes per visitar la comarca amb bici elèctrica i ara farem sortides per conèixer els ocells. Sempre acabant l’activitat amb un bon esmorzar. Vols dir que no ens fa falta creure’ns més que al Moianès hi tenim moltes coses per fer?
Potser falta que la gent del sector vagi més a l’una?
Això també. Hem intentat diverses vegades crear paquets turístics i no hem tingut èxit. Hauríem d’unir esforços, no anar tant per lliure i aprofitar qualsevol sinergia que puguem crear. Mira la Garrotxa: creu molt en la cuina volcànica i té un missatge potent que atrau gent als restaurants, als allotjaments i als comerços. Aquí no hem pogut tirar endavant una associació de turisme. I necessitem tenir una oferta atractiva per poder desestacionalitzar el turisme.
Aquest any sembla que perilla poder posar a taula una bona amanida de tomàquet. Per la secada, dic.
És el tema de conversa de tots els pagesos i ramaders. Quan venen a casa a portar gènero, amb l’Elies sempre acaben parlant de la pluja. Estan pendents de si salvaran la collita. No saben si els camps rendiran, si tindran aigua per al bestiar, si podran mantenir els ramats. Molts hortolans a qui comprem dubten de si plantar de cara a l’estiu, per si no tenen aigua. Els tomàquets en volen molta.
Estan espantats i també enfadats.
Amb raó. Ells no poden regar les finques i tindran problemes per alimentar el bestiar. En canvi, per al turisme es poden omplir piscines i hotels sencers a la costa.
Vostès es dediquen al turisme.
I ens adaptarem al que ens diguin. És cert que fem servir molta aigua per als banys i també a la cuina, perquè rentem constantment. Però intentem fer petits passos. L’any passat el jardí estava verdíssim. Aquest hivern només hem regat els arbres un cop al mes. I hem fet servir l’aigua de netejar els enciams.
Adaptatius ho són molt.
També hem superat una pandèmia. Ens van tancar un divendres, amb les neveres plenes. Teníem gairebé mil calçots a punt de torrar. Com que a l’agrobotiga ja veníem menjar per emportar, i aquest el permetien, el mateix cap de setmana vam començar a promoure menús. Vam decidir que nosaltres no ens paràvem.
Devia ser intens.
Ens vam quedar les nostres filles, l’Elies i jo sols, agafant comandes, cuinant i repartint. Els divendres, les cistelles amb productes i els caps de setmana, menjars. Ens vam tirar bastant a la piscina. Treballàvem molt, sense saber quant duraria tot plegat. Jo anava per les cases molt protegida, però m’angoixava pensar si ho estava fent bé. Sobretot per la gent gran. Vaig trobar molts avis sols, agraïts que els portéssim menjar.
En aquest moment és quan va créixer l’agrobotiga?
Sí, la vam omplir de productes, alguns no exclusius del territori, com la fruita, per poder ajudar la gent. Havíem de donar hora per no acumular clients al taulell o per repartir cistelles.
Van portar el territori al domicili.
Nosaltres i molts productors de la comarca vam portar comandes a tot arreu. Ara ha tornat a canviar la dinàmica. Pensàvem que aquest nou consum es mantindria, però s’ha anat frenant. Alguns clients s’han quedat i d’altres han tornat al súper. Potser no ha funcionat del tot com volíem, però l’agrobotiga segueix forta i apostant per vendre Moianès.
Crisi del totxo, pandèmia, inflació pels núvols… No ho han tingut fàcil.
Durant 27 anys de negoci hem anat saltant tanques i hem hagut de reinventar-nos diverses vegades. Als problemes, solucions.
No sé quin càrrec posar-li a la presentació, Anna. Restauradora, informadora turística, ramadera, agrobotiguera, promotora de la comarca?
S’ha de creure en el que fas i s’ha de creure en el lloc on vius. Per mi el Moianès és el seu paisatge, el bon menjar, el benestar i una gran qualitat de vida.
Ara la nevera i el rebost ja no em faran tanta vergonya. I m’està entrant gana. Il·lumini’m amb una recepta. Posats a fer, que porti ous de Magadins Vell.
Fes una bona samfaina amb pebrots, carbassons i albergínies i les corones amb ou ferrat… és un espectacle! Una truita d’espàrrecs de marge o un remenat de bolets, segons la temporada. I de postres, crema catalana. I a gaudir.
{{ comment.text }}