Cap al final de la Guerra Civil, la torre del passeig Maristany coneguda com El Robledal –requisada per l’Estat– va servir de residència temporal a Juan Negrín, el president del govern de la República. Sembla que fins i tot s’hi va fer un dels últims consells de ministres d’Espanya abans de la diàspora de l’exili. Una història ben coneguda pels camprodonins que Juan García-Nieto, de la família que va construir la torre i encara n’és propietària, va recordar diumenge passat en la celebració del centenari de la urbanització del Maristany.
Com aquesta, són moltes les històries que impregnen els magnífics jardins i cases d’estiueig del que alguns consideren un dels passejos més bonics de Catalunya.
Aquestes històries queden recollides en la publicació Maristany. Records, curiositats i anècdotes centenàries, que ha editat l’Ajuntament de Camprodon i que es va presentar en el decurs de l’acte. Una publicació que es documenta gràcies a la memòria del camprodoní Francesc Carola, coneixedor profund de totes les interioritats del lloc, amb textos de l’editor i escriptor Oriol Molas. La presentació va tenir lloc al bell mig del passeig en un escenari en què també destacava la placa original del passeig, que s’ha recuperat i s’hi tornarà a instal·lar.
El que va néixer com un indret privilegiat per a l’estiueig ha esdevingut per a les famílies que hi continuen vinculades un lloc de memòria. El García-Nieto que va parlar és un dels nets del primer propietari. “Som quatre germans que mantenim i cuidem la casa, que ara és un punt de referència de les nostres vides”, va explicar.
El Robledal, coneguda popularment a Camprodon com Can Garcia de Baix, i la seva torre bessona van ser aixecades pels germans Manuel i Juan Garcia Nieto l’any 1932. “Van agafar el model d’una revista anglesa”. I no eren els primers en emmirallar-se en aquest model. La mateixa torre Maristany, la de l’impulsor de la urbanització del passeig, té un aire tan inconfusiblement british que podria estar ubicada sense desentonar gens en un comtat de les Midlands.
Una vinculació que es remunta cent anys enrere és també la que té amb el passeig Ana Amat Par, per part de les famílies paterna i materna. Ara és propietària d’El Casalet, casa que va aixecar la família Dubler, fabricant de les famoses pastilles de brou Maggi. La seva mare, Mercedes Par, va morir fa dos anys “mentre passejava pel Maristany”. Els Par van aixecar la casa que porta el nom familiar, just on començava un antic camp d’esports que el passeig havia tingut en els seus inicis.
El Maristany s’ha anat adequant als temps. L’alcalde de Camprodon, Xavier Guitart, va recordar les obres que s’hi van fer entre els anys 2008 i 2009 per reduir i arreglar els vials, fer-hi passos de vianants, recuperar les voreres i modernitzar l’enllumenat tecnològicament. Una posada al dia en què propietaris i Ajuntament van treballar conjuntament. Ja no són els temps de la burgesia barcelonina que va fer el passeig, però tenir torre al Maristany encara representa un toc de distinció.
Un passeig disputat i ple d’històries
Aquest mateix any del centenari s’ha publicat un altre llibre (La història del passeig Maristany, del ripollès Agustí Dalmau) que detalla l’atzarosa història del lloc. Quan se’n va impulsar la urbanització, era en terme municipal de Llanars, però l’any 1965 va passar al de Camprodon, amb llargs litigis entre els dos ajuntaments entremig.
I si era disputat, en part, era perquè ja s’havia convertit en un lloc emblemàtic. L’extensa finca de Can Aulí que l’industrial Francesc Carles Maristany havia adquirit l’any 1923 es va anar poblant de residències significatives. L’estiueig a Camprodon tenia cognoms il·lustres, des de que el mateix alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert, l’havia impulsat a finals del segle XIX.
El Maristany és ple d’històries i anècdotes, de les que l’estada de Juan Negrín només n’és una. Fa poc, el Cercle d’Economia recordava que, justament davant de Can Garcia de Baix, Carles Ferrer Salat i Joan Mas Cantí van posar la llavor a mitjan segle XX d’una entitat que ja volia preparar el país per al postfranquisme. Va néixer, per cert, com un club d’escacs.
Els jardins també amaguen joies arquitectòniques, algunes d’antigues com la capella romànica procedent d’un poble de Sòria que hi ha al jardí de Can Vilella. Altres de modernes, com la casa de Can Ballvé de Dalt, de l’arquitecte José Antonio Coderch.
